Glaçats

Un relat de: Beni

En Jhonas Strompaderg esta cepat. La lluita diària amb les glaceres, sempre enlairat en els grampons imprescindibles que l'aferren al gel, li han modelat uns muscles ben marcats que guarneixen una estructura corporal gran, espectacular. No té ni cent grams de grassa. Segueix una alimentació acurada a còpia de salmó fumat, salmó marinat, salmó cuinat i carn de reno -sobretot les mandonguilles de reno que fa la seva àvia-, tradicional al seu país, un espai idílic on el mar tafaneja tan com pot dins la terra escortat per penyasegats; on els nens esquien abans d'aprendre a caminar i toquen neu molts abans de tocar cuixa, on l'índex de suicidis lidera la classificació mundial d'índexs de sucidis i on l'alcohol és un monopoli de l'estat, una monarquia constitucional obsoleta però respectada malgrat Mette-marie. En Jhonas Strompaderg estudia a la universitat de Bergen, la segona ciutat més habitada de Noruega. Amb un port pesquer instal.lat al final d'un fiord majestuós, Bergen té un passat socarrimat -la ciutat, un feix de cases de fusta en el passat, es va cremar en diverses ocasions- i d'ascendència alemanya. Els comerciants de la lliga hanseàtica van anar-hi a buscar bacallà i en van trobar de tota mena. També se la coneix perquè hi plou gairebé sempre, tot i que a l'estiu hi ha un petit armistici. Eguany, en l'estiu més dolç dels últims 100 anys, segons confirmen tots els meteoròlegs nòrdics encapçalats pel cèlebre Alfred Piconderg -de qui en el passat es va rumorejar, sense cap fonament empíric, que estava malalt-, la treva ha estat més llarga i els joves estenen les tovalloles per torrar-se en qualsevol plaça o jardí públics, prescindint de les mirades sobtades dels turistes, més acostumats a veure l'escena a les platges concorregudes de Sitges, Lloret, Torrevieja -tot i que només un dels guanyadors de l'apartament de l'1, 2 3 no se'l va vendre- o Balí abans del 12 d'octubre. L'altre gran atractiu de Bergen és el mercat del peix, on es pot dinar a peu dret a un preu raonable -si és que en un país escandinau un preu pot arribar a ser mai raonable- envoltat d'abelles que xuclen carn de peix, o provar balena, d'un color fosc repulsiu que provoca esgarrifances als més burgesos. Aquests, mengen hamburgueses. Lògic. O hot dogs amb ceba fregida i cruixent a dins, un costum força estès a la zona.
En Jhonas Strompaderg, a l'estiu, és un dels 25 guies del glaciar més concorregut del país. Milers de turistes baden cada temporada quan observen impressionats el blau turquessa que ofereix el gran bloc de gel. És un efecte òptic provocat pel contacte amb el sol, un bé escàs al país, lliure des de l'inici del segle XX. Està dur com una pedra, el gel presumptament blau turquesa, i la seguretat, més o menys, està garantida. Tot està estudiat per fer calers, com a Port Aventura -Mete-Marie, però, no hi ha pujat mai envoltada de càmeres televisives com quan Pujol s'embulla al Dragon Khan mentre pensa que el De la Rosa el va entabanar ben entabanat-. A Noruega les reserves de petroli s'acabaran en pocs anys i l'Estat pretén potenciar el turisme, una font d'ingressos verge que fins ara no havia tingut massa en compte. En Jhonas lliga una corda als sis turistes de cada grup i els condueix fins a una alçada de 200 metres, on hi ha una esplanada paradisíaca en la qual fa un petit discurs programat en la visita en què explica com, quan i perquè es va formar aquell gran bloc de gel que mai no es desfà. Relata el que li han dit que expliqui i, en funció del seu estat d'ànim, hi posa cullerada o no. Més amunt no s'hi pot accedir. Fóra temerari perquè la llengua del glaciar, de tant en tant, s'acomoda i obre noves escletxes.
Comença l'ascenssió. El ritme és lent. Com més lent més segur. En Johnas, ben preparat físicament durant l'hivern al gimnàs més gran de Bergen, no pateix en excés. De ben petit que puja a les muntanyes. És també un expert en descens amb esquís telemark i coneix, a la perfecció, tot el que és neu i derivats -li encanten, també, els whiskis amb gel-. Vet aquí, però, que en el quart ascens del dissetè dia de l'estiu, i després d'un dinar massa fluix -per no fer tard s'ha hagut de conformar amb una petita moçada- defalleix. Una turista de Zamora, massa extrovertida, no calla. Xapurreja un anglés macarrònic -el més macarrònic que probablement hagi sentit mai el noi cepat- i no para de fer-li preguntes. No para de xerrar. Està neguitosa, ho repeteix en intèrvals de 25 segons, i assegura que parlar li alleugeix el patiment. Jhonas Strompaderg no hi està d'acord. Li estimbaria els pals al casc perquè no l'emprenyés més però és un professional i ha de tractar amb cortesia els clients, vetllar per la seva seguretat i, a la vegada, transmetre confiança, les tres qualitats que li van exigir quan el van contractar fa sis estius, quan el seu pare, indignat, li va preguntar si seria capç de fer res de bo en la vida a banda de fer l'estaquirot a les discoteques. Ell, primer, mira de tranquil.litzar-la, però, a poc a poc, la veu estrident -de pitu- de la zamorana se li clava al cervell, les cames li comencen a fer figa i es desmaia. Cau rodó i arrossega la castellana. La castellana s'abalança sobre un japonesa de 12 anys que du una camera digital i una filmadora tan petita que no sembla una filmadora. Tecnologia de punta mare. L'asiàtica s'avalança al damunt d'un senyor de Firenze, catòlic i fanàtic de l'equip de futbol de la ciutat que ha pujat per fer contenta la seva dona perquè demà celebren les bodes de plata. Cau a sobre de la seva muller, que no pot mantenir l'equilibri -l'efecte dòmino és imparable- i s'estimba al damunt d'un darrer alpinista eventual, un noi jove de Segovia que talla cochinillos en un restaurant famós perquè hi cuinen el cochinillo millor del món, aseguren els experts culinaris. El gel, és obvi, rellisca, i el grup, homogeni en desgràcia i acceleració -van tots lligats, a una corda i un destí- baixa, a mig estiu -el millor dels darrers cent anys-, pel camí marcat pel que ha ascendit minuts abans, com si fos l'equip de boggsely de Noruega a les olimpíades d'hivern de Lillehamer, una població relativament pròxima. Trenta-tres metres després, el grup multicultural impacta en el grup que ve al darrera, que crida, també de manera homogenia quant al sentiment d'acolloniment però amb diversitat de timbre de veu i idiomes, veient el que els cau a sobre. Tot plegat, l'equip de Boogsely passa a ser de dotze membres. Els afegits són un estudiant de filología anglesa de Salamanca, un xinès que treballa en uns gran magatzems despatxant preservatius comestibles, un exlluitador de sumo japonés de 150 quilos que accelera el desastre i una parella de nuvis de Sant Vicenç dels Horts, comarca de....


FINAL 1.
Dècimes de segon després, el norueg cepat recupera el coneixement. Veient el parcal, però, es fa el mort i deixa que el glaciar agredolç executi la sentència, conscient que el destí li ha jugat una mala baixada. Jura que si es reencarna menjarà més per dinar. Un grup de japonesos amb filmadores d'última generació espera amb delit, amb la llengua fora, el desenllaç a peu de llengua.

FINAL 2.

El pilot de dotze alpinistes rellisca 11 metres i 25 centímetres fins que impacta, de ple i amb contundència amb un tercer grup que, veient el panorama, tirava avall tant de pressa com podia. La serp muticolor de 18 alpinistes segueix el descens imparable i impacta amb un quart grup, un cinquè i un sisè fins que, de sobte, i amb 36 membres, s'atura. Ploren d'alegria i els catòlics resen. A peu de llengua, un turista català li explica al seu nen de sis anys l'efecte acordió que provoca, incompresiblement a primera vista, cues i buits de circulació fluida a l'A-7.

FINAL DE LA COPA D'EUROPA
Desglaciadament, una vegada més el Madrid ha obtingut el títol i el descens del Barça és imparable malgrat la requalificació de la zona del miniestadi. La directiva patina com el gel i els aficionats segueixen glaçats.

Comentaris

  • juo, juo,[Ofensiu]
    pèrdix | 16-12-2004

    M'ha encantat el relat, és molt divertit i dinàmic.
    No se m'acut res més a dir-te però el que està dit, dit queda.

    Que vagi bé.

  • De punta mare, fillet/a meu/va, de punta mare!!![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 06-12-2004 | Valoració: 10

    Això sí que és tecnologia de precisió... de massa precisió, fins i tot. Perquè volent dir tantes coses en una sola frase (explicaves primer la situació i després els antecedents de la situació, que podien ser tan inversemblants com la imaginació t'ho hagués permès), el resultat han estat frases que sovint, bé, diguem més aviat, a vegades, i algunes vegades, tan sols, és a dir, no massa, només algunes vegades i prou, perquè el relat estava força bé tirant cap molt bé, més aviat, de fet -com he dit- és un relat de punta mare, i no se m'acuden crítiques possibles a fer (aixó sí, "positivo, siempre positivo"), algunes vegades, deia, han estat frases un xic massa llargues. D'aquest mal de fer les frases massa llargues es pot dir que, després d'un diagnòstic prematur però oportú, i de seguir la mediació adequada, he aconseguit guarir-me'n com bé pots comprovar amb aquestes línies que et remeto.
    Per acabar: un final (l'últim, el que faria tres) efectivament glacial. M'ha fet venir pell de gallina.
    Se't saluda i gràcies per tornar a escriure que, sincerament, et trobava a faltar. Et clico als meus favorits aquest nou relat.
    Salutacions,

    Vicenç

    PD: No sabia que El que tu vulguis, nena fos autobiogràfic... Ho dedueixo pel comentari que t'ha fet la Shuhua i per la introducció que has posat en presentar aquest relat. De totes maneres, et reitero el 10. Salut!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Beni

6 Relats

22 Comentaris

15529 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
Volia ser futbolista i no ho vaig aconseguir i el mateix em va succeir amb el bàsquet. M'agrada mirar la tele, els contes de Quim Monzó i els macarrons (gratinats). De petit vaig tenir un scalextrix en forma de vuit.
Em dic Joan Martí, sóc director adjunt d'El 9 Esportiu de Catalunya, el primer diari esportiu en català de la història, i el 2003 vaig guanyar el Ciutat de Tarragona de relats curts amb l'obra Quin Remei!, que apareix en el llibre de Cossetània Quin Remei! i altres contes. El 2002 vaig ser finalista de l'Emili Teixidor amb el relat Sorpresa de Reis. M'ha agradat molt el llibre relatsencatala.com.