Mort de gana

Un relat de: Beni

Era una llima. Devoraba sempre, a totes hores, tant sí, com no. Amb coberts, amb els dits, assegut, dret, agenollat, estirat. Quan estava engrescat, quan estava abatut, quan reia, quan plorava, quan s'emprenyava, quan no s'emprenyava, quan esclatava i perdia els estreps, quan els trovaba. Engolia amb posat ferotge a casa seva, a casa dels altres i, si calia, al mig del carrer, prescindint del sentit de la paraula intimitat. Quan anava a dormir i quan es llevaba, amb lleganyes enganxoses que limitaven la seva visió però no pas el seu instint devorador que, amb el pas del temps, havia esdevingut salvatge i brutal. La seva família més pròxima, els que convivien amb ell sempre menys propers del que seria convencional, supeditats al gran diàmetre de la seva panxa, van hipotecar la casa i van vendre el cotxe, un monovolum ample i espaiós de color blau fosc -elegant i brut-, per comprar-li menjar, molt de menjar -per deu i per Déu, com remugava la seva mare-. Van adherir-se, quin remei, a la campanya institucional que pretenia conscienciar la ciutadania dels avantatges de la utilització del transport públic. Lamentaven la malatia però, alhora, es felicitaven, molt, per la vasectomia que els havia estalviat un germanet que, en el cas que també hagués patit del mateix mal -el pediatra els va fer saber les escasses probabilitats que tenien de concebre un fill que "s'ajustés als cànons d'estructura corporal contemporània"- , els hauria abocat a la ruïna més absoluta. Van guanyar, quatre vegades, el diploma de client del mes que s'atorgava en funció del nombre de punts acumulats en la tarjeta del supermercat on compraven, pràcticament a l'engròs. "Vostès deuen tenir un restaurant o dos, no?", li van anar preguntant les caixeres de l'establiment fins que va córrer la veu i les empleades van optar per la discreció, tot i alguns senyals de complicitat de caixa a caixa. I pago perquè em toca, remugava sempre la mare.
El noi estava inflat com el logotip d'una guia gastronòmica que concedeix estrelles als restaurants quan ho considera oportú o quan toca. Li van haver de comprar una tassa de lavabo de diàmetre doble per garantir-se la seva inflal.libilitat i la seva comoditat. L'utilitzava sovint, poques vegades anava restret. Com més menjava, més estones si asseia. És llei de vida. No va ser fácil trobar la tassa de diàmetre doble. Després de tot un seguit de gestions estèrils amb la casa Pedra, cèlebre al sector de les tasses, els pares la van aconseguir mitjançant la col.laboració d'un importador xinès que tenia contactes amb la federació de sumo, un esport oriental gairebé místic on dos lluitadors cridanerament grassos s'estomaquen practicament nus -només duen dodotis-. El dia que la van instal.lar, la tassa, la mare va dormir molt més assossegada, satisfeta per haver exhaurit totes les possibilitats per fer la vida més lleugera al seu fill. El nen s'hi adormia molts dies.
Paradoxalment, quan el nen era petitet havien après a tenir paciència asiàtica perquè s'acabés, primer el biberó i, a mesura que va anar creixent a un ritme lent i, per tant, preocupant, la fruita trinxada amb galetes Maries. Li havien de fer l'avió amb la cullera, amb trajectes transoceànics, o explicar-li set o vuit contes per àpat. "Aquest nen menja poc i agafarà una anèmia", els va dir un metge poc fiable que havia hagut de recórrer a la convocatòria de gràcia en tres assignatures diferents per aconseguir la llicenciatura. Li va receptar vitamines perquè es fes gran. Tot d'una revolada, però, el dia que feia sis anys i mig, va començar a empassar-se tot el que arreplegava, sense discriminar sabors, sempre que els productes fossin mínimament mengívols. Quan a la mare se li cremava el rostit o els canelons o qualsevol cosa, no calia llençar res. "Ja s'ho foterà el nen", deien, primer afligits i, a partir del tercer any, rutinàriament resignats mentre l'observaben ajagut al sofà, amb 130 quilos, 14 anyets i una bossa o un plat d'una cosa o altre. "Aquest nen menja massa i agafarà de tot", els va avisar el metge que va trigar 10 anys a finalitzar els estudis de metge.
La mare sempre havia volgut viatjar amb avió. Madrid va ser el destí de la parella en el viatge de noces, un luxe a l'època, però, amb el fill i les restriccions econòmiques, mai no havia pogut escarxofar-se en un aviò, volar i eixamplar horitzons esquinçant la rutina esfereïdora a què estava sotmesa. Volia visitar algun país exòtic i fugir 15 dies, o una setmana. No es perdia mai els reportatges de la televisió i podia seguir amb naturalitat qualsevol conversa d'amics que havien visitat tal o qual zona caribenya, asiática, de l'est o de l'oest. Es moria d'enveja, però fingia que també hi havia estat. "Als Estats Units, el nen seria un nen més aviat prim. Li vaig comprar una samarreta i uns pantalons i li van grans. Allí no hi ha problemes de talles, els fabricants arriben a la XXXXXXL. La roba la fan gran. Es porta així, allí. Tot va per l'ample, fins i tot el Carlin Plein, que aquí fa roba pels escanyolits". La dona, però, llesta com la gana del seu fill, sabia que, excepte en el cas que el metabolisme del nen fes un gir radical, o que estigués de sort i encertés una primitiva, no tindria l'oportunitat de moure's de casa. Ja hi estava feta a la precarietat, de ben petita. Provenia d'una família molt modesta. "Neixem pobres i morim pobres", deia abnegada mentre preparava 3 quilos de pasta per dinar. Al pare, en canvi, tant li fotia viatjar. Preferia anar cada diumenge al futbol, guanyar la lliga i que el deixessin en pau. La grandesa del seu fill també el corcava, però havia après a amagar el disgust rere un posat d'indiferència.
El nen va créixer sense parar i va fer els 16 anys amb 200 quilets ben repartits. "Aquest noi s'ha engreixat i no pararà si no fa un règim estricte", els va comunicar el metge setciències. Per Reis, la mare va fer paella per 15, una part per ella, un pel pare, una per la veïna vídua del 2n 3a i 12 pel nen, que hi va afegir una barra de mig. De postres, dos tortells de cabell d'àngel, típics. Un i mig pel monstre i l'altre mig pels altres. La fava li va tocar a la veïna i se la va menjar, per no pagar el dinar. Una postura lógica. Van veure la televisió, ell al sofà i el pare, la mare i la veïna, que estava astorada i ja es delia per explicar-ho a les seves amigues, asseguts a les cadires. Els havien dit, quan els hi van vendre a la Sénia, que el sofà era de tres places. "Ens van enredar", ironitzava el pare, afectat pel vi i la copa amb què va acompanyar el cafè. Un quart després també va haver d'acompanyar a la veïna, embafada -o més aviat emfavada- a urgències.
Vet aquí que als 20 anys ja pesava 220 quilos i el seu metabolisme s'havia estabilitzat, poc abans de petar. Havia parat d'inflar-se, però cada cop tenia més fam i costava més esforços mantenir-lo. No tenia feina i tampoc no estudiava. Ho havia deixat per problemes de desplaçament i de seient. Va esclafar dos pupitres a l'institut, es va sentir ridícul i va plegar, resignant-se a reduir la seva vida a una dependència absoluta dels ingressos dels seus progenitors, que es feien un tip de treballar per pagar la hipoteca i la teca.
Com més gran pitjor. A la nit, s'aixecava cada tres hores, com un nadó que s'aferra al pit de la seva mare per sobreviure, i netejava la nevera de manera compulsiva. No parava. Menjava, menjava, menjava, visitava l'aparell de l'importador asiàtic amb contactes a la federació de sumo per guanyar espai i dormia, amb uns roncs que van obligar la família, alertada pels comentaris del veí de replà, a insonoritzar l'habitació.
Un dia va fer net en la primera excursió nocturna, a les 4. Faltava una setmana pel dia 1 i els seus pares havien anat més justos del compte. Tres o quatre imprevistos havien descabdellat el pressupost i, per si de cas, la mare va tirar curt premeditament quan va baixar al supermercat, per no enganxar-se els dits. L'endemà hi havia de tornar, al supermercat. No quedava res. Va regirar els armaris desesperat però amb l'esperança d'esgarrapar alguna sopa de sobre o un puré o una bossa de pa de motllo. Només hi va trobar un pot petit de maionesa. El va buidar en 30 segons, un temps inferior a la cançó de l'anunci. No li va arribar ni a la dent. El matí va anar guanyant terreny a la matinada mentre el devorador esperava impacient que obrissin el supermercat, mossegant-se les ungles. Eren quarts de set i al bar de sota casa ja hi havia moviment. No tenia ni un euro, però, i els seus pares dormien. No va gosar despertar-los, bon xicot. El seu pare l'hauria maleït, amb tota la raó. Per darrera les cortines, va veure acostar-se un treballador que anava a treballar -obvi- i que duia a la mà dreta un entrepà embolcallat amb paper de diari. Desesperat, va obrir la finestra, s'hi va llançar a sobre, des d'un segon, i el va esclafassar. El carrer era desert. Ningú no va fer cas del crit d'espant del treballador, sorprès per un cos de 250 quilos que va tallar de soca-rel la seva existència. Els van trobar, mitja hora després, tots dos morts, al costat d'una portada de premsa rebregada. L'autòpsia va revelar que el treballador va traspassar d'un atac de cor provocat per l'ensurt inesperat. I que el noi s'havia ennuegat perquè el pa era massa sec i no el va mastegar prou. Des dels sis anys i mig havia estat un mort de gana. El titular, del dia anterior -com el pa-, anunciava ajuts del govern destinats a famílies amb grassos compulsius. La seva mare n'estava al cas i havia tramitat la sol.licitud. Els hi van arribar els diners tres mesos després de l'enterrament, pel qual van pagar tarifa doble. Van callar, van fer un viatge transoceànic i van bescanviar la tassa del lavabo personalitzada perquè s'hi esmunyien.


Comentaris

  • Bon dia Joan![Ofensiu]
    quimmiracle | 03-05-2013

    Hola Joan.

    M'he llegit els teus relats i m'han agradat força. Tens un estil molt fluïd, que els fa molt llegidors, i personal, que els fa que es reconeguin de seguida i se t'identifiqui com l'autor.

    La llàstima és que l'últim és del 2007. No sé si ara els fas iguals o has evolucionat cap a millor, com tots aspirem, o hauríem de fer-ho.

    Pel que fa als meus, a mi personalment m'interessa/va molt treballar l'estil i que aquest sigui variat -cosa que no sé si aconsegueixo- i que siguin el més imaginatius possibles. Sempre tinc al cap la idea de Poe d'"unitat d'emoció" però no sé si ho aconsegueixo o no.

    La veritat, però, és que ara no escric res. Per mi escriure comporta un esforç molt gran que d'altra banda no em compensa perquè no tinc la necessitat d'escriure, tal com demanava Rilke a un jove poeta, i com tampoc sóc vanitós, és per tot plegat que m'omple més llegir bona literatura que escriure'n de mediocre o dolenta, per ser més clars!, com és la meva. Tanmateix si em vols llegir tinc una quarentena de relats publicat aquí amb el nick quimmiracle. I si ho fas, t'agrairia que em donessis la teva opinió.

    Espero que el vostre llibre s'hagi venut i que hàgiu tingut bones crítiques!

    Una abraçada

    Quim M.

  • Ledesma Luna | 03-11-2006

    Hola! M'he llegit el teu relat i m'ha agradat molt, hi ha hagut coses que m'han fet riure i m'ha cridat l'atenció lo dels mobles de la Sénia, El meu pare es d'allà!, i es veritat que hi ha bastantes botigues de mobles! El final está bé encara que em sap greu pel treballador ;), lel meu germà es una mica semblant al protagonista, però com el tenim fitxat desde petit només es menja el que li toca i si s'engreixa m'ha mare s'en cuida de que torni a aprimar-se, no está gras, però devora amb una avidesa sobrenatural ;) 1Ptó

  • Coses en comú[Ofensiu]
    Pep Homar i Giol | 31-07-2006 | Valoració: 8

    Hola Joan,

    Tenim algunes coses en comú, sobretot en el que fa pels gustos, fins i tot en l'scalextric.
    També vaig quedar finalista de l'Emili Teixidor, però a l'any 2003.
    Referent al teu conte, m'ha agradat. Sobretot la manera i el ritme, però m'ha fallat el final. L'he trobat una mica precipitat. De tota manera et felicito, m'agraden molt aquesta mena d'històries.
    També m'agradaria saber perquè canvies el nom de segons quines marques comercials (per exemple els wàters Pedra, enlloc de Roca) i a continuació no tens manies per posar Dodotis. Simple curiositat.
    L'enhorabona i endavant!!!

  • Diguem, més aviat,[Ofensiu]

    sarcàstic. Un relat dens, irònic, però sobre un tema socialment candent, diria jo. Força candent. L'obessitat és, en efecte, un problema en tota regla, però indubtablement "Mort de gana" l'ha intentat desdramatitzar. Per què no, de fet? I a més, amb un sentit tan irònic com el que has emprat...

    Saps? Últimament m'estic aficionant als relats d'humor. Ja fa temps vaig escriure "La ressaca electoral", amb motiu de les eleccions nordamericanes. Després vaig escriure "Discurs d'Homenatge a l'Antònia Canals", que el vaig tenir un temps penjat a RC però a sol·licitud meva me'l van despublicar per poder-lo presentar a un concurs que demanaven que fos inèdit. I ara, l'últim relat que he escrit es una visió crec que també força satírica les inicis d'una carrera literària. També el tinc presentat a un concurs.

    Si deixem els relats de banda, deixa'm dir-te que és un honor poder comptar amb un relat teu en la versió 2.0 del llibre d'RC, després del sonat (almenys per mi) "El que tu vulguis, nena".

    Per poc que pugui baixaré a la presentació del llibre: a veure si ens hi trobem!

    Salutacions cordials!

    Vicenç

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Beni

6 Relats

21 Comentaris

15052 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Volia ser futbolista i no ho vaig aconseguir i el mateix em va succeir amb el bàsquet. M'agrada mirar la tele, els contes de Quim Monzó i els macarrons (gratinats). De petit vaig tenir un scalextrix en forma de vuit.
Em dic Joan Martí, sóc director adjunt d'El 9 Esportiu de Catalunya, el primer diari esportiu en català de la història, i el 2003 vaig guanyar el Ciutat de Tarragona de relats curts amb l'obra Quin Remei!, que apareix en el llibre de Cossetània Quin Remei! i altres contes. El 2002 vaig ser finalista de l'Emili Teixidor amb el relat Sorpresa de Reis. M'ha agradat molt el llibre relatsencatala.com.