El preu del silenci

Un relat de: Ari Garrido

-1-
Corre àgil com el vent d'hivern desbocat; les branques dels arbres esquinçant la pell. Corre amb passos cansats de buscar un lloc on amagar-se; camí fet de fang i pedres rocalloses. Té por dels qui venen darrere: llops famolencs de carn fresca; la suor regalimant pel front tremolós. Brut i ferit, corre sentint temor pel poc temps que li resta; els perseguidors darrere una pressa fàcil. Corre amb la decisió i desesperança de qui espera la mort. Una nit fosca.

Se senten crits, lladrucs, pregàries, rebel·lions..., se senten deliris de veus somortes esperant una oportunitat a la llunyania. I l'olor de sang, eixa olor de mort trenca l'estèril i agitat ambient, allí. Aire putrefacte de plors i injustícia. Allí, on res es pot esperar d'una daurada i bella dama anomenada ajuda. No! Allí no existeixen segons de supervivència, sinó segles de tortura, temps mort, vides mortes, parets de pedra tristes, grises, mortes. Perquè d'on vé és del mateix infern, on la llum està lligada per anys de terrors inimaginables a una forta i obscura condemna. Allí les flames dels dimonis vénen acompanyades de bogeria i tristor.

Els incisius d'algun gos, el calfred d'una angúnia anunciada, la claredat en la foscor dóna pas als farols feréstecs... I la resignació torna a fer-se ama i senyora del seu pensament, i ja creu que veu els avantpassats a l'alegre i celestial pedestal. Oh! Una apressada fugida que cerca una porta oberta a l'escapatòria fa trontollar uns peus descalços. El colp i el gust a terra mullada es fan inevitables testimonis d'una inesperada torpesa.

Els crits estan cada vegada més a prop i les esperances s'esfumen com pols en el vent, estampa llunyana de possibilitat de vida. Finalment un tro mortífer escapa d'una arma no massa lluny d'on és: tan sols a unes passes per darrere seu es troba el botxí. Per l'esquena sent un forat punyent que li perfora l'ànima. Tot és ombra, obscuritat, sent sorolls i després...no res. El buit més intens que una persona puga experimentar.

-2-

-Qui era?-xiuxiueja una veu.
-Era un dels nostres?-se sent per un costat.
- Deu ser, no?
Sorolls d'estris, un ruc fent acte de presència, passes apressades i frecs de roba.
Un uniforme fa callar la gentada reunida, una pistola fa tremolar cors i un rugit enceta un silenci.
-Prou de xarreta!
Està prohibit parlar d'allò. "Allò" són els successos d'ahir a la nit. Una nit trista: cap altre a tornat a veure l'Alexandre.
I un mantó gris i estrany s'estén pels habitants, la anormalitat espanta. No es pot veure res més enllà d'un batec únic quasi imperceptible, un poble exigint una resposta. Ningú pot formular la pregunta. De sobte, és prohibit el silenci:
-Torneu a la feina!
I continua:
-Visca...! (escopeix una consigna patriòtica que tots s'apressen a imitar)
Les flamants botes de l'oficial s'allunyen.
Un sospir. Més rumors i paraules buides. Plors de familiars poc dissimulats. Traguen saliva, fent avall el nus que tenen en la gola, nus que frega la llaga que senten al cor i s'allotja a l'estómac. Algú continua la conversa que havia estat trencada.
-No ho sé... importa, si era un dels nostres? És altra vida perduda, altra resposta amagada, una visió reprimida, una persona arrancada dels altres.
És un to de veu trist, gris, buit, mort. És una queixa feta realitat en un món de mentides, on el silenci és prohibit i comprat, depenent. Tanmateix, el pitjor de tot és que ha sigut una queixa escoltada per unes orelles poc donades a precs de súplica, inconformes amb la visió exposada.
Potser és esgarrifant pensar que la veu prompte serà callada. Perquè està prohibit allò que vulga prohibir-se en aquest món, sempre que qui propugna un poder té una pistola a la mà. El silenci és moneda de canvi, és causa de mort i de buidor per la tristesa... El preu amb què es cotitza aquest silenci continua sent massa alt.
menys...
Rialles a la nit...
Silenci.

Comentaris

  • ^^ Gràcies![Ofensiu]
    Ari Garrido | 08-06-2011

    Gràcies per les teues paraules, feia un munt de temps que no em passava per ací, no he tingut una prosa ni una poesia molt fluïda últimament, malgrat això, he continuat escrivint i espere a partir d'ara una constància més palpable en aquest raconet literari :)

    M'agrada saber que quan una persona escriu, hi ha algú que llig el seu treball, tinc ganes de saber del teu! En breus em passaré pel teu espai, un bes!

  • uN PREU MASSA CAR[Ofensiu]
    nuriagau | 04-06-2011 | Valoració: 10

    La prosa emprada en aquest relat aconsegueix transmetre, al lector, l’angoixa que viuen els protagonistes que són conscients sobre quin és el preu del silenci.

    M’ha agradat descobrir-te

    Núria

    PS: Amb la nova pàgina d’RC no sabia com es podien buscar els relats segons els títols, ho he descobert massa tard. He publicat un relat que coincideix amb aquest, malgrat la temàtica és moooolt diferent.

  • jajajaj!![Ofensiu]
    Ari Garrido | 31-10-2009

    q fas tu per ací!!??

    q fooort! gracietes perla!

  • la teuua geer ![Ofensiu]
    Ari Garrido | 18-07-2009

    m'agrada molt!! :) tens futuur tens futur .. ;)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ari Garrido

Ari Garrido

40 Relats

146 Comentaris

35887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Nàixer? Crec que vaig nàixer quan vaig descobrir la lectura i crec que la primera vegada que vaig respirar va ser quan vaig escriure algun text literari.

No importa allò que diga el meu DNI, no importa on vaig nàixer, com tampoc importa la meua vida personal.

Sóc una persona que escriu per plaer, no em considere escriptora perquè encara em queda molt camí per recórrer; per aquest motiu si em pregunten: jo sols escric.

Sempre he volgut ser escriptora, des que vaig agafar un llapis i vaig composar un text literari coherent per primera vegada. Em va agradar aquella sensació... era poder?joia?alliberament? Eren paraules que sagnaven dins meu feia molt de temps i les treia fora, eren sentiments, passió... eren moltes coses... Aleshores vaig pensar: jo vull totes aquestes coses, les vull a la meua vida.

No cal dir que no he deixat d'escriure fins ara i espere continuar igual. Alguns escrits són poemes, d'altres pensaments, hi ha que són contes, alguns relats... m'agrada innovar i provar noves tècniques d'escriptura, nous ritmes, nous horitzons... sempre he sigut curiosa en eixe aspecte. No coneixia aquest meravellós espai, on a més de llegir pots compartir part de la teua vida... perquè per a mi, cada segon i cada emoció que he vessat escrivint formen textos. I això són trossets de vida, de la meua vida.

Espere que els gaudiu tant com jo fent-los. Les crítiques constructives són molt benvingudes. Com més ulls, més perspectives, totes són vàlides.

Correu:
maria.chovares@gmail.com

Blog:

http://prismesdevidre.blogspot.com.es/
http://paraulesxparaules.blogspot.com

Besets grans! ;)