El Pare

Un relat de: mar - montse assens
Aquest relat participa al Concurs ARC de Narrativa Breu 2011 “Temps era temps”

***

Aquell matí el va ajudar a llevar-se del llit. Es volia afaitar i no va parar d'insistir fins que ella va cedir i li va buscar la màquina dins l'armari que tenia al costat del llit. Va trobar-la dins una funda negra, vella i desgastada. Feia molts anys que la tenia i encara funcionava prou bé. Una màquina de color negre, amb tres capçals i un cable extensible curt i enrotllat en forma d'espiral. Quantes vegades s'havia quedat bocabadada mirant una màquina semblant, resseguint amb la mirada com lliscava pel seu rostre...Aquest cop també s'hi va quedar, badant. Es va sorprendre en el reflex del mirall, absorta, observant altre cop aquell moviment suau amb que resseguia tots els racons de la cara; però aquest cop amb més calma i dificultat, pensà.
Es mantenia en peu aguantant-se amb una mà al lavabo. Amb l'altra mà feia anar aquell estri d'afaitar. Ella vigilava que no defallís i caigués a terra, perquè les cames li flaquejaven a causa de tants dies de febre i de dolor.

—Porta'm us tros de paper que sigui fort — va dir-li ell, amb una veu afònica i molt fluixa.

De sobte va tornar a la realitat. No va acabar d'entendre perquè volia el paper, però li'n va donar un que va arrencar de la llibreta que duia a la seva bossa.

En Ramon va doblegar el paper, se'l va posar sobre el bigoti i va protegir així aquell manyoc de pèls que encara li quedava sota el nas. Amb la mà que abans s'aguantava al lavabo, ara intentava subjectar el paper sobre el bigoti, fent esforços perquè no es bellugués, mentre amb l'altra mà feia anar la màquina d'afaitar per sobre el paper. Fou llavors, en veure'l, que tot un cúmul de records van començar a envair la ment de la Carla. Recordava aquell bigoti blanc, de tota la vida. Ara s'adonava de com havia passat el temps. En Ramon sempre el duia ben retallat, una mida exacta perfilada sota el nas i sobre el llavi que acabava just on se li dibuixava el somriure. La tremolor de les mans feia que les parts finals del bigoti sofrissin retallades accidentals i se li entreveien els pèls nous que creixien de diferents mides. Sota el nas, ara se li concentrava un bon manyoc de pèls els quals no podia perfilar perquè la destresa que havia tingut sempre per retallar aquest bigoti feia anys que ja no la tenia i no encertava a passar la màquina per sota el nas. Aquell bigoti que sempre havia estat perfilat a l'estil Clark Gable ara semblava més aviat el d'en Charles Chaplin.

A la Carla se li va escapar un somriure en adonar-se d'això i li va dir:
—Compte pare, que si el retalles tant et quedarà el bigoti tan petit com el d'un dictador.

La seva expressió no va variar. Ni tan sols es va assabentar. Potser no la va escoltar o potser la seva ment estava en allò que feia, afaitar-se com sempre ho havia fet, com un hàbit qualsevol que repetia cada dia. Es mirava al mirall i feia anar l'afaitadora una i altra vegada sobre la pell fins que quedava fina, molt fina.

—Ai, que ja no m'aguanten les cames— digué.
—Ves a seure. Dóna'm la màquina que jo ja la netejo i la guardo —digué la Carla.

Però ell va treure-hi el capçal i va sacsejar el borrissol de pèl sobre la pica.

—Ja ho faig jo, dóna'm! —insistí ella.

Sense immutar-se, en Ramon va tornar a posar el capçal. Obrí l'aixeta i netejà aquell polsim blanc que havia caigut sobre el lavabo.
Ella el subjectava pel braç i notava com les cames li feien figa.

—Va, anem a seure! —li digué.

Va agafar-li l'afaitadora de les mans i la va posar altre cop dins aquella vella bossa. El pare se la mirava desorientat. Agafant-lo pel braç el va fer anar a seure a una butaca blava que hi havia a l'habitació de l'hospital on estava ingressat a causa d'un còlic nefrític. Duia el sèrum injectat al braç i arrossegava el suport metàl•lic amb rodes. Això li dificultava la mobilitat, però va aconseguir asseure's i poder reposar el cap. Llavors va tancar els ulls una estona.

La Carla va observar-lo mentre dormia. Mil imatges i records li vingueren a la ment. Aquell bigoti tan ben retallat que duia sempre, era gràcies a un tros d'un rotlle de pel·lícula, un fotograma que es guardava quan es trencava el rotlle i l'havia de tornar a enganxar.

En Ramon feia anar el projector de cinema del casal parroquial del poble on vivien. En aquella època hi havia dos cinemes, el parroquial, on passaven pel·lícules per a tots els públics i el Cinema Central on els films eren per un públic adult.

En pensar-ho, la Carla es preguntà— Cinema per adults? Però si tot el que feien abans tenia dos "rombos", si només podíem veure pel·lícules dels Germans Marx o de Superman. Però si mai vaig poder entrar al Cinema Central a menys que fos quan ens colàvem per sota la cortina de l'entrada sense que ens veiés el "piles"...

Va començar a recordar com era de feliç quan anaven al cinema. Quan es trencava la pel•lícula, cosa que passava sovint, tots els xiquets començaven a xisclar a les fosques i quan encenien el llum tots a una cridaven: "que salga el toooro, que salga el toooro!"

La Carla pujava a la cabina on hi havia el seu pare i l'ajudava a rebobinar els rotlles de pel•lícula que ja estaven projectats i amb un estri que tenia una manovella els posaven altre cop al principi per tal de retornar-los en condicions de tornar a ser projectats. Se sentia important de poder estar allà dalt, i pel forat on sortia la llum del projector, mirava la sala i escoltava els crits dels seus amics.

— Corre, que ja està a punt de començar i he de tornar a tancar els llums!

La Carla sortia corrents i s'enfilava a la barana de l'escala per on baixava lliscant. En arribar al final queia a terra tambalejant-se per mantenir l'equilibri. Entrava a la sala i ensenyava als altres nens el tros del film que s'havia trencat i tots intentaven indagar quin tros d'escena era aquella.

Aquell fotograma de clixé si que era dur i alhora flexible, per tant anava molt bé per fer-lo servir com a protecció del bigoti. L'afaitadora passava per sobre sense fer-lo malbé i anava retallant tots els pèls que sobresortien. Altre cop aquell bigoti tornava a ser el centre d'atenció del pensament de la Carla. Mirant-lo, s'adonava del pas del temps en el cos del seu pare que ara dormia tranquil a la butaca.

Com passa el temps— va pensar— I va començar a recordar la seva infància, quan el pare arribava amb la moto després de treballar. Era una vespa de color blanc a la qual hi havia posat un sidecar quan va augmentar la família. Més tard aquesta mateixa moto duia un ganxo al darrere per tal de posar-hi un remolc de dues rodes que utilitzaven per anar a l'hort. Dins hi carregaven les caixes amb les verdures que collien i els estris del camp. De tant en tant tornaven carregats de llenya per l'estufa. Però quan anava buit, la Carla i els seus dos germans, pujaven a sobre i s'asseien al fons del remolc. S'agafaven fort a les baranes i en Ramon enfilava el camí de l'hort. A cada sotrac feien un bon bot, i reien tant com si estiguessin en un parc d'atraccions. La Carla només recordava haver anat un cop a Montjuïc quan era petita. Van fer un viatge en autocar tots els nens de l'escola. Anaven asseguts de dos en dos a cada seient per tal de cabre-hi tots. Ara no seria possible— va pensar— amb tantes assegurances que ens cal, i tanta responsabilitat civil. Necessitaríem dos autocars per fer el viatge que vam fer llavors. Fou tota una aventura en aquella època. Un trajecte que ara es fa en una hora, abans es feia en quatre. Les carreteres eren plenes de corbes. Tots els nens es marejaven i la mestra que els acompanyava no parava d'anar i venir amb paperines de paper de diari per posar sota la boca dels que començaven a posar-se una mica blancs.

A l'hort hi havia una caseta de pedra on guardaven les eines. N'hi havia de grans, però també de petites, i cadascun agafava un aixada i començaven a cavar a tort i a dret traient herbes de tot arreu i fent reguerons per l'aigua. Llavors el pare obria la comporta de la sèquia i l'aigua s'escampava per tots els racons del camp d'enciams. Quan estava el regueró ple, amb l'aixada feia anar la terra cap a un costat i tapava el pas d'un i n'obria un altre. La Carla recordava com li agradava que el pare li deixés fer això de passar la terra d'un costat a l'altre. Amb l'aixada petita no acabava mai, i llavors ell ho acabava de fer amb tan sols un cop d'aixada. Mirava com s'omplia d'aigua i corria a l'altre costat perquè no s'escapés per les vores. Quan el camp estava regat descansaven una estona per esmorzar. Paraven taula a fora de la caseta, a sota un ametller i seien al voltant fent xerinola i gaudien d'un tros de pa amb tomàquet i pernil i unes quantes olives arbequines. A la Carla li agradaven molt, tant que un dia el seu germà gran li va donar una bola de pebre i ella se la va posar a la boca sense mirar-ho, pensant que era una oliva. Al mastegar va començar a notar la picor del pebre i va començar a escopir sense parar per tot arreu. El seu germà reia i la seva germana petita se'ls mirava somrient.

—Va som-hi! Quan acabem de collir les faves ja podrem plegar —deia en Ramon amb veu enèrgica.

De tornada, el remolc era ple de sacs de faves. A vegades si que s'havien assegut sobre els sacs, però aquest cop n'hi havia molts i van haver de tornar caminant mentre el pare anava a descarregar i tornava a buscar-los. A la Carla se li feia molt llarg el camí de tornada. Estava força cansada i el seu germà gran l'havia d'esperonar fent-la enfadar perquè sortís corrent darrere seu. La Pilar, la germana petita, caminava agafada de la mà de la mare i l'estirava fort per poder córrer i atrapar als seus germans. Una polseguera s'aixecava més enllà, era el pare amb la moto que ja havia descarregat el remolc i tornava a recollir-los.
La imatge del pare en aquella moto i la que ara estava veient la Carla, eren dues imatges completament diferents. Quanta vitalitat per una banda i quant embadaliment per l'altra, es conjugaven en aquell precís pensament.

En Ramon respirava amb dificultat. Movia els braços intentant arrencar-se la via que duia al braç. Li molestava. La Carla el vigilava mentre dormia i li apartava la mà sense que ell s'adonés. En Ramon es va despertar, però la seva mirada seguia perduda, adormida en algun racó d'aquella habitació. Repassava les parets amb la vista per tal d'endevinar on es trobava.

—On som? — preguntà.

—A l'hospital. Estàs en una habitació de l'hospital.

—Què hi faig aquí?

—Et vas trobar malament. El metge diu que potser ha estat una pedra i que potser ja ha degut sortir. Això et va provocar febre i dolor. Segurament demà ja podrem tornar a casa.

La porta es va obrir i va entrar una infermera amb la safata del dinar.

—Mira, ja tens aquí el dinar! A veure que t'han posat avui...

Va atansar la tauleta fins allà on estava assegut i l'ajudà a incorporar-se. Obrí la tapa de la safata i un flaire de brou, peix i préssec va enlairar-se fins als narius de tots dos.

—Mira que bo! Va, que avui t'ho acabaràs tot, oi!

Amb dificultat, en Ramon agafava els coberts i anava menjant-se la sopa procurant que no li caigués per sobre. Cullerada a cullerada fins acabar-se-la tota.

La Carla, asseguda a la vora del llit, contemplava la lentitud dels moviments. Embadalida tal com s'havia quedat feia un parell d'hores mirant aquesta mateixa dilació, mentre el pare s'afaitava. En un sol matí havien passat per davant seu tots aquells anys. Molt ràpid, massa ràpid i no podia fer anar el temps enrere. Va adonar-se de com s'havia fet de gran el seu pare i de què el temps se'n va i no torna. L'estrès del seu dia a dia s'havia aturat dins aquella habitació. No pensava ni en la feina ni en les obligacions diàries. Aquells records seria l'únic que li quedaria del seu pare quan ell ja no hi fos.

—Sóc afortunada — va preferir pensar— tinc una cosa que el temps mai em prendrà per molt ràpid que passi, son aquests meravellosos records que em vessen la memòria.


montse assens

Comentaris

  • Preciós[Ofensiu]
    Escandalós | 25-03-2012 | Valoració: 10

    Mar, m'ha emocionat el teu relat, tan alegre i trist alhora! M'agrada especialment com n'és de planer i a la vegada ple de detalls i d'imatges evocadores. Un cant al valor de les coses senzilles que compartim amb les persones que ens estimen!

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Un relat de bigotis[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-10-2011 | Valoració: 10

    Magnífic relat Montse! Records plens de detallisme, d'imatges, colors, sensacions, tactes i olors que ens van impregnant de mica en mica. Ara mateix aniré jo a afeitar-me amb una màquina exactament igual a la de'n Ramon. No duc bigoti però faré el mateix ceremonial que ell. Una delícia llegir aquest relat. Molta sort i fins aviat! (Avui no podré venir a l'assemblea per motius d'un compromís familiar, però espero que ens veiem aviat). Una abraçada.

    aleix

  • SUBLIM!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    Anna Rispau | 01-10-2011 | Valoració: 10

    APA TORNEM-HI...S'HA ESBORRAT L'ANTERIOR COMENTARI...

    Preciós, tendre, meravellós i real, molt real...de seguida ets dins del relat, et captiva i voldries que no s'acabés mai, que continués sempre...Reflecteixes d'una manera extraordinària el pas implacable del temps, els records que surten de sobte de les golfes de la memòria on els havíem desat per la pressa i la immediatesa de la vida diària; el present que s'esllavissa,s'esbaldreja i l'instant que s'arrapa ben fort per convertir-se en record.

    Aquest relat MARAMIGA quedarà gravat amb sentiments roents en el fons del teu cor i del nostre, és la història de l'inestroncable pas del temps i de la necessitat de guardar ben endins aquests instants que vessen.

    HAS ACONSEGUIT UN GRAN REPTE I UNA OBRA D'ART.M'HA ENCANTAT!!!!!!
    felicitats ben de cor!!!. Anna.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: