El Pare Nostre

Un relat de: Aleix de Ferrater
El Pare Nostre


L’aire de l’Ateneu estava força carregat, com de costum. Hi sobrevolava una capa de fum de cigar, majoritariament de caliquenyo, que acostumava a acompanyar l’ambient fraternal dels dissabtes a la tarda. Cafès, tallats, molts cigalons i moltes copes anaven omplint els estómacs ja carregats de la majoria dels parroquians habituals. El xivarri era força considerable, especialment del jovent que jugava al billar, al fons del local. Soroll de tasses, de culleretes, soroll infernal de la vella màquina de cafè, dels xocs de les boles de billar, de les fitxes de dòmino contra el marbre de la taula dels vidus i, en breus moments, dels daus de la partida de parxís que estava a punt de començar, a la taula que hi havia sota el gran finestral. Per sort, el futbolí estava fent la migdiada. No trigaria gaire en desvetllar-se, segur. Veus, moltes veus, moltes veus alhora, moltes veus altes alhora, gairebé totes elles masculines, tret de la Roser, la mestressa i gran matrona de l’Ateneu Popular de L’Alcover.
- Va nois, som-hi?
Era en Cinto Massip, del Mas Paraire, que sempre donava la veu per començar la partida de parxís. L’acompanyaven en Manel, el seu germà petit i etern solter major del poble, en Vicenç Mercader, vinyataire de L’Aleixar i l’August Pujades, forner ja retirat, el més veterà de tots quatre i el més temut alhora. Tots ells superaven la setantena.
De fons sonaven les notes provinents del vell transistor que hi havia en un extrem del taulell. Cantava un jove i desconegut nord-americà, que dèien que tenia molt futur, un tal Frank Sinatra. Ningú li fèia massa cas, la veritat. A L’Alcober, com a la majoria de la comarca, qui realment fèia furor era la Concha Piquer i aquella cançó que parlava d’un jove mariner ros com la cervesa, que venia en un vaixell de nom estranger.
- Va Manel, comença tu. – digué en Cinto, després de fer una calada al seu caliquenyo, més arrugat que mai – Comença tu, que sempre que ho fas em portes sort. I avui la necessito.
En Manel va mirar de reüll el seu germà gran. No va mastegar ni una sola paraula. Sabia molt bé que quan en Cinto li fèia obrir la partida és que n’hi passava alguna de grossa. Allò de la sort ho dèia per fer brometa. Els altres dos companys van riure sorollosament.
Molt lentament en Manel agafà el cubilet groc, sempre agafava el groc, el sacsejà quatre o cinc vegades i deixà rodolar el dau sobre la vella taula de marbre.
- Goita, un cinc! Ja puc començar.
- Espera Manel - va interrompre en Vicenç - Que no resem el Pare Nostre avui?
El Pare Nostre de’n Vicenç no fèia cap referència a la coneguda oració. Encara que molt present de forma pública la religió catòlica no era pas l’element predominant en la vida quotidiana de L’Alcober. Els diumenges a missa, més que res pel que diran i para de comptar. En realitat el Pare Nostre era l’aposta que es fèia. No es concebia una partida de parxís sense apostar. Normalment era el compte de les consumicions. Algunes vegades es jugava amb diners i d’altres, en comptades, podien arribar a jugar-se alguna cosa més.
- Va nois, - insistí el vinyataire - què resem avui?
- Vicenç, no em toquis els pebrots!
En Cinto havia respost amb una cara de pomes agres que el delatava. Silenci. Era sincer i espontani com ningú. Quan dèia que no li toquessin els pebrots és que realment n’hi passava alguna de grossa. Sense ni tan sols aixecar la mirada del cubilet groc que remenava a les seves mans, en Manel es dirigí al seu germà amb una veu greu i alentida:
- Què passa Cinto?
El petit dels Massip aixecà lentament la mirada cap el seu germà gran. Amb un posat desafiant, una mica cinematogràfic afegí:
- T’has discutit de nou amb la Magda, no que sí?
- Què et passa xiquet! - respongué com un coet en Cinto – que potser passes gana?
- Va nois, - digué la veu serena de l’August - deixeu les vostres
discussions familiars al mas i anem per feina!
Silenci, silenci trencadís. Els dos germans tenien clavades les seves mirades l’un contra l’altre. Els segons eren eterns. Pel cap de’n Cinto hi passava la figura esbelta de la seva dona, la Magda Recassens, trenta-tres anys més jove que ell. S’hi havien casat fèia només nou mesos, amb el consentiment interessat dels pares d’ella, una família d’humils pescadors de Cambrils. Aquesta diferència d’edat, però, havia sigut motiu de moltes envejes, i alhora befes de més d’un veí del poble. Entre elles les del seu propi germà petit, sobre el qual pesaven molts dubtes sobre la seva virilitat. En Cinto ja tenia setanta-tres anys i s’hi havia casat per por de no deixar les terres del Mas Paraire al seu germà petit, l’únic que tenia. Però de moment, res de res. L’hereu del Mas Paraire encara no estava en camí, ni tampoc se l’esperava.
- Mira Manel, - digué finalment en Cinto - jo no sé si faré un hereu per les terres dels pares. T’asseguro que abans de deixar-te-les a tu... no sé pas què faria. Jo ho estic provant. Saps què vol dir això?
- sé per-fec-ta-ment què vol dir això - assegurà en Manel, separant les síl.labes, una a una, de la frase que acabava de pronunciar.
El fum dels caliquenyos s’anava espesseïnt. El silenci s’eternitzava. Els dinars no podien fer la digestió. Les veus dels dos germans Massip s’agreujaven per moments. L’August Pujades insistí:
- Va nois. Hem vingut a jugar, no que sí? Les discussions les deixeu al carrer. Aquí hem vingut a fer la partideta!
Fèia temps que tothom coneixia les desavinences dels dos germans Massip. Eren els propietaris de les millors terres del poble i la diferència dels seus caràcters a l’hora de cultivar-les, havien provocat més d’una discussió. Aquest enfrontament era precisament el motiu que cap nòia o dona, l’edat no perdona, no hagués volgut contraure matrimoni amb cap dels dos propietaris del Mas Paraire. Per això en Cinto se l’havia buscat lluny de L’Alcover, a Cambrils, on hi baixava sovint per vendre el seu apreciat panís.
- Mira Manel, ja n’estic fins el capdamunt! O pares de tocar-me els collons o, si els tens, juga’t la meitat del tros.
En Manel, orgullós i poc reflexiu com era respongué tranquil.lament:
- Fet.
- Redéu xiquets, - digué en Vicenç - Si que aneu forts avui. Voleu dir que no en feu un gra massa?
Cap dels dos germans va fer cas de l’observació del vinyataire. S’estaven buscant des de fèia temps. Havia arribat el moment de trobar-se.
- Molt bé. Què vols resar Manel, la meitat del tros?
- Ja t’he dit que sí. Però i tu, què vols resar, un Ave Maria o potser un Ave... un Ave... Magda?
De nou es feu el silenci. Però aquest cop va ser més etern que mai. No era la primera vegada que una aposta anava dirigida cap a una dona, evidentment sense el seu consentiment, però les diferències dels dos germans Massip semblava que s’havien de limitar a temes agrícoles o econòmics.
- Manel, no voldràs que el teu germà es jugui la seva pròpia dona, oi?
L’August estava força esverat. N’havia vist de molt grosses, però mai havia presenciat una juguesca com la que estava a punt de viure. Finalment digué:
- Escolteu, abans que sigui massa tard, per què no fem un altre cigaló i deixem la Magda i les terres per un altre
ocasió? N’esteu fent un gra massa i us en penedireu!
Els dos germans no van fer-li cap cas. Estaven decidits a resar el Pare Nostre. En Vicenç s’aixecà de la taula i es dirigí al taulell.
- Roser, posa’m una barreja doble. Sembla que tindrem sarau i del fort!
- Què passa Vicenç, - preguntà la mestressa de l’Ateneu - un altre cop la parelleta del mas Paraire?
La partida de parxís ja havia començat. Els dos germans seien l’un davant l’altre. L’August Pujades els acompanyava, com fent d’arbitre, evitant que passés alguna cosa pitjor. La gent, poc a poc, anà girant el cap cap a la taula del finestral. Les copes es tornaren a omplir. En Franck Sinatra emmudí, la Concha Piquer, també. La tarda s’enfosquí de sobte. Només se sentien els daus que sacsejaven cada cop amb més força els dos germans Massip.
De sobte es féu un silenci, un silenci etern. Havien parat el joc. La partida s’havia acabat. Hi havia un guanyador. Hi havia, lògicament, un perdedor. Les seves cares ho delataven amb tota claretat. Un d'ells agafà el cubilet que apretava amb les dues mans alhora i el llençà a terra amb tota la mala llet que cremava a les seves entranyes. Simplement digué:
- Merda!
En aquell precís instant s’obrí la porta de l’Ateneu. Tothom es va quedar glaçat. L’ambient no el podia tallar ni el ganivet del carnicer. Era la Magda, la Magda Recassens, la jove i esbelta esposa del gran dels germans Massip. Tothom la va mirar. I ella, adonant-se del silenci que l’observava digué:
- Cinto, què passa, que no vens a casa? Ja són tres quarts de nou i el sopar és a taula.
En Manel se la va quedar mirant fixament, lentament, molt lentament i li digué:
- Ja no cal.


Comentaris

  • Caliquenyos [Ofensiu]

    Un relat que em trasllada a una bell coneguda olor, a un ambient que malauradament cada vegada és més difícil de trobar per culpa d'aquesta maleïda globalització que ens porta un poti-poti de tot i de res. Llegir aquest relat tan ben escenificat ha estat com ésser dins d'aquest quadre pintoresc que és l'argument. Les disputes entre consanginis forma part de la vida humana. Si! ditxosos caliquenyos, els que món avi fumava també quan jo encara no havia nascut i que el metge va prohibir-li si és que volia viure mols anys....a 88 va pujar al cel!

  • Caliquenyos [Ofensiu]

    Un relat que em trasllada a una bell coneguda olor, a un ambient que malauradament cada vegada és més difícil de trobar per culpa d'aquesta maleïda globalització que ens porta un poti-poti de tot i de res. Llegir aquest relat tan ben escenificat ha estat com ésser dins d'aquest quadre pintoresc que és l'argument. Les disputes entre consanginis forma part de la vida humana. Si! ditxosos caliquenyos, els que món avi fumava també quan jo encara no havia nascut i que el metge va prohibir-li si és que volia viure mols anys....a 88 va pujar al cel!

  • Refotut realisme[Ofensiu]
    llpages | 30-03-2014 | Valoració: 10

    Si un relat o un poema no t'agafa i et fica dins del que passa, ni és relat ni és poema. A mi em semblava que estava veient la partida com si fos un parroquià més, quin encert d'ambientació! La situació es va tensant a mesura que vas llegint, i ho notes a flor de pell. Aconseguir això no és senzill, cal tenir ofici, i d'aquí el meu reconeixement al teu exquisit "savoir-faire".
    Enhorabona, Aleix! Et seguiré llegint,

    Lluís Pagès

  • corprenedor[Ofensiu]

    corprenedor pel que representa i significa.

    l'enfrontament de germans de sang sempre és trist i lamentable. I la degradació del valor de la dona al nivell de mercaderia. Jo la suposo irremeiablement submisa.

    El relat es queda curt, dona per a més. Llegint-lo, queden ganes de saber com continua el drama.

  • Un drama rural molt ben ambientat[Ofensiu]
    nuriagau | 25-06-2011

    Un relat que demostra, un cop més, la teva habilitat per descriure ambients. En aquesta ocasió, a més, has sabut inserir un drama rural entre germans amb molta mestria.

    Una història que enganxa des de l’inici amb un títol que el lector no pot justificar fins al nus del relat. La tensió narrativa, però, no es perd fins al desenllaç que, malgrat el lector es pot esperar, està molt ben narrat.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • ALCOVER, QUANTS RECORDS ![Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 02-03-2011 | Valoració: 10

    I encara sort que teniu la Mare de Déu del Remei, oi ?

  • Él vino en un barco, de nombre extranjero. Lo encontré en el puerto un anochecer...[Ofensiu]
    Anjo Laví | 07-02-2011 | Valoració: 10

    Hola Aleix,

    Carai Aleix! Això sí que és escriure! Deixant de banda el contingut del relat, m’ha agradat molt la teva habilitat per descriure els ambients i els personatges, i com mica en mica introdueixes els petits diàlegs. El ritme és perfecte, no decau en cap moment i el final, tot i que previsible −com no podia ser d’altra manera−, arriba de la manera justa.

    No cal parlar de la quantitat d’imatges que sorgeixen a partir del teu relat, imatges amb un punt de blanc i negre o potser sèpia, i fum de caliquenyo que et transporten cap un passat que, d’esquitllada, diria que he conegut.

    Només t’he d’advertir una cosa. Vigila que a aquest parell de timbaires no els enganxi el meu mossèn, perquè sabent com les gasta ves a saber de què és capaç i amb què els faria combregar!

    Llegir-te ha estat un plaer

    Una abraçada

  • Anys 50[Ofensiu]
    T. Cargol | 30-01-2011

    Clímax aconseguit en el¡¡aquest drama rural i familiar a l'Alt Camp. Molt ben ambientat. Felicitats.
    S'ha d'haver entrat al bar aquest per descriure'l així. El joc és típic en aquests ambients i s'expliquen moltes anècdotes de tahurs locals. A la inversa: continuar jugant a fi que el que perdía recuperés allò perdut, també ha succeït. Sobre els germans, ja està tot dit des de la biblia. De vegades, si t'has barallat de petit, potser que la ferida del germà hagi sanat però si queda infecció i ressentiment pot ser complicada la convivència, per la barreja de sentiments,...gelosia i enveja, repartides entre els dos germans, cadascuna per un d'ells i la invocació suïcida a l'atzar per part de tots dos.

    La vida als pobles és dura: tot hom controla a tothom.

    Salutacions cordials,
    T. Cargol

  • Lavínia | 09-01-2011 | Valoració: 10

    Na no cal que en Manel vagi a sopar perquè ja no té casa. si el germà no l'havia d'heretar la guanyada a l'atzar.
    Bon relat, Aleix. Et felicito perquè m'ha agradat l'ambient i el ritme del relat. Felicitats!
    I felicitats també pel teu currículum. Ets de debò un "lletraferit".
    Una abraçada

  • Oració i penitència[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-01-2011 | Valoració: 10

    Aprofitant una d’aquelles oportunitats que ens brinda aquesta pàgina que compartim, he vingut fins al teu espai i he obert el darrer relat que has enviat, el més llarg pel moment dels què tens aquí publicats.

    De seguida se m’ha fet evident que saps descriure un ambient, emprant amb efectivitat diferents tipus de recursos per a dotar-ho de dimensions davant els ulls de la lectora i detalls davant la seva imaginació.
    També saps descriure caràcters i accions.
    Per tot plegat, el relat no deixa decaure en cap moment la tensió narrativa ni passa per alt aportacions que contribueixen a donar personalitat tan a l’entorn com als personatges.

    I he vist també, pel que sembla, que som veïns: encantada de saber-te per aquí, Aleix!
    Ara que ja ens coneixem una miqueta, podem continuar coneixent-nos... és a dir, llegint-nos i comentant-nos... si et ve de gust, és clar.

    Per celebrar que t’he descobert com autor i per donar-te la benvinguda a aquest web, t’envio una abraçada,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

189867 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).