Anjo Laví

Barcelona,

18 Relats, 75 Comentaris
19858 Lectures
Valoració de l'autor: 9.71

Últims relats de Anjo Laví

  • In nomine Patris... però cadascú la seva feina

    Anjo Laví - 07-02-2011 - 698 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Microrelat escrit per participar al Concurs "ARC a la radio". Aquest mes de febrer el tema és "Secret de confessió". Una mica breu, però si l’hagués allargat més potser m’hauria carregat el pecador. més

  • Fugint de la vida eterna

    Anjo Laví - 12-01-2011 - 654 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Microrelat escrit per participar al Concurs "ARC a la radio". Aquest mes de gener el tema és "Secret de l'eterna joventut". més

  • El foc, el pessebre i la mar sempre tenen per mirar - Conte breu a mode de felicitació Nadalenca.

    Anjo Laví - 27-12-2010 - 572 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Posades al pessebre, semblen totes benvingudes però mentre fan el seu paper, any rere any, cada una fa memòria d’antics greuges i retrets. més

  • Una nit a l'òpera - Apunts de camp per a una conferència: L'art imita a la natura?

    Anjo Laví - 27-08-2007 - 1249 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    Res a veure amb els germans Marx (ja m'agradaria). més

  • Malabars. Un mal dia el pot tenir tothom... (microrelat)

    Anjo Laví - 15-05-2007 - 1218 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Però hi ha dies que no tenen volta de full. més

  • En temps de guerra (microrelat)

    Anjo Laví - 15-05-2007 - 1534 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    De vegades, la por ens fa ser herois. més

  • Com són les dones! (microrelat)

    Anjo Laví - 15-05-2007 - 1247 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Humor negre del més tronat. De fet no cal ser dona. Si passés al revés... vindria a ser el mateix. més

  • Gormanderies, llepolies, i altres menges - Crònica d'un gourmet.

    Anjo Laví - 05-04-2007 - 1117 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 13 minuts

    El relat que segueix té la seva gènesi en el repte 214 "ADDICCIONS" que va proposar en Maurici. L'he refet de nou afegint-hi un munt de paraules gustoses. Abans però, per fer boca, us deixo aquest aperitiu: Amb els ulls tancats Premo delicadament la sina entre les dents -Muntijol de llepolia i et tasto amb delectança. Aspiro la sentor fresca, exquisida i voluptuosa que deixes anar -Libèl·lula africana quan et separo les ales, prop del bosc, i m'impregnes els dits amb complaença, mentre et menjo -Peça de carn salvatge en el teu període de zel. més

  • Amb els ulls tancats

    Anjo Laví - 17-03-2007 - 1483 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    De la cuina al llit, del llit a la cuina: hi ha tantes maneres de dir t'estimo... més

  • Casting

    Anjo Laví - 12-03-2007 - 1189 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Fins a on estaríeu disposats a arribar per poder sortir a la gran pantalla? Relat finalista del repte Repte 213: "Una història de pel·lícula" proposat per manel. més

  • Estimada Laura.

    Anjo Laví - 03-03-2007 - 1065 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Relat finalista del Repte 211: "Si alguna cosa pot anar malament, anirà malament", proposat per Laura Dalmau. Aprofito per dir que la semblança, entre el nom de la jutge de repte i el de la co-protagonista del relat, no ha estat premeditada, al contrari, és del tot casual i involuntària. D'altra banda, estic completament d'acord amb Laura Dalmau quan diu que Laura és un nom ple de maco. Només faltaria. més

  • Un helicó per ser feliç

    Anjo Laví - 24-02-2007 - 1259 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Què hi té a veure un helicó -aquell instrument de vent metall, de grans dimensions, amb un tub circular en forma d'espiral que permet posar-se'l al voltant del cos, repenjat sobre una espatlla- amb la felicitat? Probablement res, però si mai en teniu un a les vostres mans no us deixeu perdre l'ocasió de bufar-lo, perquè la felicitat és una cosa abstracta, difícil de valorar i vés a saber de què depèn i què la provoca. més

  • L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així.

    Anjo Laví - 23-02-2007 - 983 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    rnbonet i angie, va per vosaltres. Aquest relat va ser escrit per participar al repte 210 "segones oportunitats" però va ser desqualificat per la seva llargada:quatre-centes paraules no sempre són suficients per explicar una segona oportunitat i jo en vaig afegir unes cent més que menys.. Malgrat tot el penjo i l'ofereixo a qui el vulgui llegir. Afegeixo que en Vicent és un personatge manllevat, extret del relat "Gelosia" que rnbonet va presentar al Repte CLXXII. Quan vaig llegir la proposta de l'angie vaig tenir clar que en Vicent hi faria un bon paper i he aprofitat que aquests dies rnbonet ha estat fora per fer-ne ús, espero que ara que ha tornat no s'ho prengui malament, més aviat com una mostra d'admiració i respecte. Vicent farà de guia al protagonista del meu relat de la mateixa manera que rnbonet ens alliçona, volgudament o no, amb el seu exemple i mestratge. Agraeixo a l'angie els comentaris que va fer del relat, els he tingut en compte i he refet una mica el text original més

  • M'han pres el lloc.

    Anjo Laví - 14-02-2007 - 898 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Relat guanyador del repte CCVII (207) "El Plepa" proposat pel Bruixot. Què passaria si un dia entreu a la oficina i el vostre lloc ha estat ocupat per un altre? més

  • La fi del Món - Ara o mai, crònica de l'èxtasi.

    Anjo Laví - 07-02-2007 - 1150 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    D'aquí cinc hores s'acaba el món. Et posaràs a estendre roba o aprofitaràs el temps que et queda? més

Últims comentaris de l'autor

  • Anjo Laví | 07-02-2011 | Valoració: 10

    Hola Aleix,

    Carai Aleix! Això sí que és escriure! Deixant de banda el contingut del relat, m’ha agradat molt la teva habilitat per descriure els ambients i els personatges, i com mica en mica introdueixes els petits diàlegs. El ritme és perfecte, no decau en cap moment i el final, tot i que previsible −com no podia ser d’altra manera−, arriba de la manera justa.

    No cal parlar de la quantitat d’imatges que sorgeixen a partir del teu relat, imatges amb un punt de blanc i negre o potser sèpia, i fum de caliquenyo que et transporten cap un passat que, d’esquitllada, diria que he conegut.

    Només t’he d’advertir una cosa. Vigila que a aquest parell de timbaires no els enganxi el meu mossèn, perquè sabent com les gasta ves a saber de què és capaç i amb què els faria combregar!

    Llegir-te ha estat un plaer

    Una abraçada

  • Anjo Laví | 17-01-2011 | Valoració: 10

    Que bonic! Llegir aquest text és com compartir una vivència onírica, carregada d’imatges i sensacions.

  • Anjo Laví | 17-01-2011 | Valoració: 10

    Carai! Quina història!
    Tens molta habilitat per descriure els personatges i el seu entorn, per transmetre els seus sentiments —tot i que no en parles directament— i fer-nos sentir una mica la realitat, més aviat buida de les seves vides. També està molt ben aconseguit el contrast entre la dona rossa i la dona morena, entren les seves vides i preocupacions.
    La ciutats ja ho tenen això, són plenes d’històries que conflueixen i se separen sense que els protagonistes n’arribin a tenir-ne consciència.

    És sens dubte un molt bon relat.

    Anjo

  • Anjo Laví | 16-01-2011 | Valoració: 10

    Hola brins, he arribat aquí després de llegir alguns del teus poemes i narracions. Tens habilitat per fer descripcions (Manca de temps) fins i tot quan t’enfrontes amb arguments durs (Mai més) i una gran sensibilitat per jugar amb les paraules en els poemes que he llegit —habilitat que jo no tinc—. He acabat arribant al teu recull de nanos que trobo irònic, divertit, i variat. Jo hi he participat de vegades i sempre em sorprèn la visió polièdrica que acabem donant d’un mateix tema.

  • Anjo Laví | 14-01-2011 | Valoració: 10

    De vegades es necessita que una situació sobrevinguda empenyi a obrir la porta dels sentiments i no som prou valents o forts per parlar-ne obertament i sense embuts i potser per vergonya o timidesa escrivim un diari o escrivim cartes per si un dia ja no hi som...

    El to afectuós i tendre està molt ben aconseguit en el repàs de vivències comunes, bones i dolentes. M’ha agradat molt el relat.

    Anjo

  • Anjo Laví | 14-01-2011 | Valoració: 10

    Bon retrat de família amb protagonistes que no han pogut desenvolupar el propi espai i que no han sabut afluixar lligams per créixer.

    S’intueix amb la teva descripció una ambient tancat i sobreprotector que va més enllà de la pròpia situació.

    Anjo

  • Anjo Laví | 02-01-2008 | Valoració: 10

    Hola Bruno,

    Pobre Oscar. No sap que el seu desig pel que fa als canvis que l'esperen no es complirà. Per què? doncs perquè és massa crític -s'adona de l'absurditat que l'envolta i així és difícil ser feliç- a no ser que quan entri de ple a l'adolescència se li aigualeixi el cervell i es converteixi en un tarat tant notable com el seu germà. Amb els adolescents acostuma a passar, i si no és pitjor, perquè passes la resta de la teva vida lamentant-te de no haver fet prou l'imbècil a l'edat que tocava fer-ho.

    M'ha agradat molt el relat, especialment quan parla del seu germà. També m'han agradat les observacions que fa del que diu la seva mare, de les classes d'ètica, de l'entrenador... contraposant la realitat amb el seu filtre personal.

  • Anjo Laví | 31-12-2007 | Valoració: 10

    Hola Conxa,

    M'ha cridat l'atenció això del suc de cervell i no me n'he pogut estar de fer una ullada a la teva narració. M'ha fet gràcia perquè m'ha recordat una història de la mitologia grega que, com a presentació i advertiment, ens va explicar (d'això ja fa molt de temps) un professor de filosofia en el seu primer dia de classe.

    Diuen que Zeus, quan va crear l'home va fer un seguit de figures de fang. Com que les feia sense motlle n'hi van sortir de totes mides. Un cop les va tenir fetes les va voler omplir d'intel·ligència i per això va fer una mena de brou dins d'una olla. Ajudant-se d'un culler va abocar una mesura del brou a dins de cada figura i què va passar? Les figures poc agraciades -perquè eren baixetes i rabassudes- van quedar plenes a vessar d'intel·ligència, en canvi les que feien goig de veure -perquè eren altes i robustes- tot just es van omplir fins la cintura.

    Hauràs captat que el meu professor, (bon professor per cert) no arribava al metre seixanta.

    Conclusió:

    L'aparença exterior té poc a veure amb la vàlua de les persones.

    Com pots imaginar, la història ha donat altres variants (tothom escombra cap a casa) i una d'elles, aquesta t'agradarà més, assegura que les dones van quedar plenes mentre que els homes... Bé! ja pots imaginar el final.

    M'ha agradat llegir-te, una abraçada.

  • Anjo Laví | 10-09-2007 | Valoració: 10

    Molt bo Bruno! el teu relat m'ha agradat molt. Trobo molt encertada la forma: un text breu però suggerent. Tinc la impressió, llegint-lo, que tot passa en blanc i negre... i molt lentament. En el meu cap -no et sàpiga greu- la víctima no seu a la butaca del menjador de casa seva, sinó al despatx que és just a l'habitació del costat. Vesteix una bata llarga de seda (d'aquestes que ja no es porten sinó és per anar a l'hospital). Està còmodament apoltronat, -això sí- i assaboreix la copa que sosté a la mà mentre s'entreté contemplant el fum, del puro que de tant en tant es posa a la boca. (Tot tòpic ja ho sé, però el gènere negre ja ho té això). Quan arribo al final (això és mèrit teu) em sorprenc que pugui sentir llàstima pel botxí i això em molesta i em capfica.
    M'adono però que en realitat no és el botxí qui em fa pena sinó l'home que, impotent, reconeix la seva manca de capacitat per poder realitzar l'objectiu que duia al cap, -és com el nen que plora perquè no pot abastar el pot de melmelada que just té a tocar dels dits-.

    Tant el lladre com el nen no són sinó víctimes de les circumstàncies i veure a algú plorant, -més feble que un mateix- és una cosa que sempre entendreix.

  • Anjo Laví | 20-06-2007

    Com diu la Frida, em sembla que expliques una situació per la qual tots hi em passat alguna vegada. En el meu cas recordo un "xiringuito" de platja: era l'hora de dinar, feiem ruta i la platja on el vam trobar s'ho valia. Es deia "El pájaro amarillo" i està situat (ho estava aleshores) a Cantàbria.

    Collons quin pàjaru!!!! Va ser com entrar a dins d'una película neorealista italiana amb tocs surrealistes. De fora era atractiu, solitari; perdut en mig d'una platja idíl·lica. La zona de taules estava delimitada amb uns pals clavats a la sorra, lligats entre ells amb banderetes i de nit unes guirnaldes de bombetes de colors hi deurien afegir un punt festiu i de revetlla. Les restes d'una avioneta -l'hèlix i un tros d'ala- decoraven l'entrada (potser d'aquí li venia el nom) i també hi havia un poni a lliure disposició dels menuts.

    Els cambrers!... (això sí, agradables i simpàtics) cridaven l'atenció: l'un era extremadament baixet i rabassut, deuria tenir uns seixanta anys i no arribava al metre seixanta, i l'altre (un noi cubà) estaria al voltant dels quaranta anys, sobrepassava el metro noranta. Bruts i llardosos tots dos, ens atenien cordialment disculpant-se perquè, tot i que la carta de tapes era extensa, en realitat, només tenien sardines a la planxa. Mentre el cambrer baixet ens posava els gots, plats i coberts a taula (tant o més bruts que el cambrer i el local) ens va anunciar que érem afortunats, perquè per cortesia de la casa i sense haver de pagar res a canvi, a mig dinar hi hauria l'actuació d'un "artista internacional".

    Increïble!

    Apareix el cambrer alt (tot i la brama que corre sobre els nois cubans: guapots, morenos, i dotats (d'instint musical)... es veu que també n'hi ha de lletjos. Aquest n'era, era lleig, esprimatxat i a més desafinava). Ajudat amb un micro i un petit amplificador ens va cantar tres cançons del Julio Iglesias i després d'una petita pausa va aparèixer de nou, -ara transvestit, mig de cupletista i mig de drakqueen- interpretant "grandes éxitos" dels anys 70!

    Els clients (pocs) ens miràvem al·lucinats l'actuació, especialment quan va arribar "l'apoteosi"del final, quan s'hi va afegir el cambrer baixet, sense disfressa, amb el davantal ple de llànties i brutícia... acompanyant els seus esgarips i els del company amb el moviment rítmic, pretensiosament sensual, d'unes maraques que es va treure de la butxaca.

    No vam demanar postres ni cafès, era massa arriscat. Vaig haver d'anar al lavabo i vaig entrar dins del local: petit, brut... la decoració de l'interior era entre marinera i taurina: (xarxes, rems, fanals de barca, caps de brau, "banderillas", banderes de Cantàbria i de "las Españas" amb escuts preconstitucionals... Al lavabo hi havia un rètol: "Por favor Absténganse de hacer aguas mayores". De fet se'm van passar les ganes de fer qualsevol mena d'aigües, perquè allí al terra hi eren totes: les menores, las mayores i ves a saber quines més.

    Tot i les cagarrines que vaig tenir l'endemà, i l'endemà de l'endemà, encara penso que l'experiència va valer la pena. Coses així si no es viuen no es poden creure, i amb això vaig confirmar de nou que la realitat supera sempre la ficció.

  • Anjo Laví | 11-06-2007

    Les ànimes ja no són el què eren. Abans una ànima era per a tota la vida, durava el que havia de durar, algú la jutjava quan li arribava l'hora i l'endreçava, -en funció dels mèrits acumulats- (crida l'atenció, en això dels mèrits, la qüestió de la netedat: sembla que una ànima és més preuada com més elevat sigui el seu grau de puresa i de blancor) al cel, a l'infern o al purgatori. Es clar que sempre hi ha hagut irregularitats: infeliços i gent de pocs recursos que, per un mal moment, l'han venut al diable, a canvi d'un bon passar aquí a la terra i feina han tingut, més tard, quan els ha arribat l'hora.

    Anem al teu relat:

    Hi ha una qüestió que no em queda prou clara i és fonamental:

    -El tros d'ànima que troba el detectiu és de l'anima del client? o tal vegada el detectiu s'adona que també la seva ànima està trencada?

    Sembla que no, però el detall és important. Si es tracta de l'ànima del client, el detectiu ha caigut en un parany: el client deia la veritat, se n'ha adonat massa tard i la seva reputació com a detectiu és infundada. Si és de la pròpia ànima la cosa és pitjor: tots els seus principis, la mateixa idea de la bogeria... queden capgirats. Què farà? avisarà a en Harry per tal que procedeixi i se l'endugui? o potser contractarà els serveis d'un altre detectiu perquè recuperi els bocins de la seva ànima trencada?

    Vols un consell? fes mirar al detectiu a sota de la catifa, veuràs la de bocins d'ànima que hi troba!

    -Què?

    -Hi eren tots oi? sempre va així això.

    Fes-me cas: amonesteu molt seriosament a la dóna de feines per desendreçada, llenceu els fragments d'ànima al cubell de les escombraries i desentengueu-vos-en per sempre més.

    Al detectiu fes-li aquestes reflexions:

    «Una ànima que es trenca no pot ser una bona ànima i si el món es desintegra ni te'l miris, (segur que no és culpa teva)».

  • Anjo Laví | 07-06-2007

    Em torna a sorprendre la teva imaginació. Pobre home, la seva grisó sembla tant gran que, tot i el canvi d'escenari, se'm fa difícil imaginar-lo gaudint del seu cop de sort.

  • Anjo Laví | 07-06-2007

    Molt bo el contrast, però a mi m'agrada més la primera part, que sens dubte t'ha quedat rodona. M'encanta el ritme trepidant i la bola imparable de sensacions encadenades, cada vegada més "subtils" per a descriure els símptomes de l'amor.

  • Anjo Laví | 24-05-2007

    Tot i que en començar a llegir-lo ja estava previngut pel que fa a "surrealisme" t'he de dir que m'ha sorprès el tomb i el desenllaç de la història encara que jo no parlaria de manca d'argument coherent. Les situacions absurdes que ens presentes em fan pensar en una societat malalta, sense valors i darrera l'humor negre -que n'hi ha- hi trobo un sentit crític prou notable i digne d'elogi.

  • Anjo Laví | 15-05-2007

    L'Eva després de despertar al seu marit (que ja es veu que té un son prim i que va cansat perquè s'ha de llevar d'hora...) va i li diu aquella bajanada "que si els càstigs més cruels estan encara per inventar"... llavors satisfeta, es gira de costat, es queda tant ample i dorm de nou plàcidament. Al marit, pobre! la cosa li sona a amenaça; dóna voltes i voltes intentant aclucar els ulls i no pot. Es qüestiona què ha fet malament per merèixer una reflexió com aquella i quan finalment s'adorm, somnia i es veu a ell mateix com si sortís per una pantalla galàctica i gegantina, on observat per una audiència incalculable es veu obligat a sotmetre's a la prova del polígraf, mentre la seva dona el burxa fent-li preguntes i més preguntes...

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: