El paraigua

EL PARAIGUA



Una cançó de l'Ovidi Montllor, m'ha fet evocar un dia de pluja sobtada a l'estiu. Jo deuria tenir uns vint anys. Érem a la plaça Universitat, esperant el tramvia, de cop i volta va caure un xàfec; aleshores, a les parades, no hi havia aquests ràfecs que hi posen ara. Jo vaig desplegar el meu paraigua. Una noia, bonica i eixerida, més o menys de la meva edat, em va demanar per aixoplugar-se. Beneït paraigua! Li vaig fer lloc, els nostres braços es fregaven, la seva pell era fina, molt suau, del seu cos se'n desprenia un lleu perfum, tot defugint la pluja els nostres caps s'acostaven i la meva cara gaudia del fregadís dels seus cabells. Cap dels dos no vam defugir el contacte, jo el trobava suficientment cast i agradós.
Vam pujar plegats al tram. Era bonica i simpàtica, vam seure junts i parlàrem de banalitats. Potser, si li ho hagués demanat, ens haguéssim pogut trobar un altre dia en sortir de la feina, no ho vaig fer. Ni tant sols li vaig demanar el seu nom... Vaig baixar a la meva parada, ella em va fer adéu amb la mà, tot bellugant els seus ditets i no l'he vista mai més.
Les nostres vides es trobaren en una cruïlla fugaç. Potser ella ja no hi és, potser en baixar ella a la seva parada ja havia oblidat per sempre el meu rostre, la meva veu, potser ja és àvia i una cançó de l'Ovidi li ha fet recordar un xicot que li va cedir un xic de paraigua a la plaça Universitat un dia de pluja sobtada.
Al cap de quaranta anys, l'atzar d'una cançó, ha fet pujar a la superfície un record que semblava no existir fins ara mateix... Era bonica i eixerida!!