Potser l'abaltiment

Va ser l'estiu del 78. Assegut al talús d'un dels canals de Zuidlaardermeer, gaudeixo del bellíssim cap-el-tard, que allà, als polders, a l'estiu, s'allargassa estona i estona.
El reflex, damunt de l'aigua, d'aquest sol amable, gens agressiu, em fa aclucar els ulls i em té un si és no és hipnotitzat. De tant en tant el silenci és trencat pel motor d'un petit iot que navega plàcid pel canal. La gent de bord em saluda amb la mà o em somriuen, i està clar, jo els corresponc. El ressol s'esquinça en milers de prismes i retorna tot seguit a l'estat manyac anterior. A l'altre riba un estol d'ànecs de coll verd neden i es capbussen. Recapitulo la meva vida fins avui, dies i moments de plenitud, de glòria fins i tot, de dolor, de renúncia, de mancances... Imatges, fets i estats se'm fan presents quan els invoco. Miro cap a l'horitzó pla i llunyà; el Sol en el seu ocàs, cada cop més arran de terra, envia la seva llum a rossegons per l'herbassar. S'ha buidat el paisatge, només la llum que em va envaint, la llum, dolça que m'il·lumina per dins. M'adono de que la corba ha vinclat, he deixat de millorar, potser aviat començarà la davallada, vers la decadència; sóc conscient de què ja minva la vigoria. Assistiré serè i mínimament digne, al meu, potser lent, però segur i constant enrunament?

Voltor