El laberint de Selene (II) Un mes abans

UN MES ABANS

La tarda desapareixia per moments. Enmig d'una boira espessa, en Dídac maldava per arribar sa i estalvi fins el cap del turó on tenia la casa. Els pins que flanquejaven el camí semblaven traços insegurs d'un dibuix fet a carbó, i el bosc, al seu davant, per sobre i pels costats del turó, una certesa invisible.
Finalment, aconseguí arribar al pati davanter del seu terreny. Cinc-cents metres més enllà, entre l'espessor, hi havia casa seva.
Va baixar del cotxe i va obrir l'enorme porta de reixa de doble fulla que donava accés a la finca, entrà el vehicle i tornà a tancar-la. L'ambient era exageradament humit i fred, ni tan sols s'arribava a veure el cel, i cada cop es podia albirar menys a davant dels ulls.
Va fer girar la clau dins el pany del candau, i va mirar a fora, com si pogués assegurar-se que ningú l'havia seguit fins allà. Era impossible veure res més que boira, però així i tot, per costum, ho va fer.
De sobte, es va sentir cruixir una branca. Venia d'algun lloc no gaire llunyà, o això li va semblar, cap a la seva esquerra. Va sentir un calfred.
Des del cotxe li va arribar un altre soroll, però aquest el va identificar de seguida. Era el seu gos, que grinyolava. S'acostà a la part del darrere per mirar per la finestreta. Passà la màniga pel vidre, per poder mirar a l'interior. Al seient, el Xiscle, un gos sense raça, rescatat d'un barranc feia molts anys, rondinava, neguitós.
-Què passa, Xiscle? -va fer en Dídac.
El gos va passar de grinyolar i rondinar de manera flèbil a grunyir de forma amenaçant. Però no li rondinava a ell. Semblava mirar més enllà, cap a la boira, a l'esquena d'en Dídac.
-Apa, noi, anem -va dir l'home, després de girar el cap en direcció on el gos semblava dirigir les seves advertències-. Anem a casa.
En Dídac es va ficar al cotxe i va tancar la porta. En girar la clau, el motor no va respondre. Ho intentà novament i el cotxe es negà a arrencar.
-Collons!
En Xiscle va saltar sobtadament a la part del davant i va començar a bordar com en Dídac mai l'havia vist fer-ho. Acostumava a ser un gos poruc, normalment amistós amb les persones, i fins i tot falaguer amb els nens. Ara, semblava una autèntica fera, els músculs tensos, els ulls injectats en sang, omplint de bava el vidre davanter a cada lladruc.
-Què veus, Xiscle? A què li bordes?
En Dídac va tornar a intentar arrencar el cotxe, però va ser inútil.
-Noi, no sé com ho veus, però haurem de sortir del cotxe si volem arribar a casa -li va dir al gos, que havia deixat de bordar i mantenia un constant gruny dirigit a l'espessor.
En Dídac va obrir novament la porta del conductor i va sortir, ara ja, al bell mig d'uns autèntics llimbs boirosos, on era impossible distingir res més enllà del propi nas.
Es va dirigir al portaequipatge del cotxe, tot palpant el lateral amb la mà esquerra, i va obrir-lo al tercer intent. Va agafar una llanterna, i va acabar de fer la volta pel darrere del cotxe fins arribar a la porta de l'acompanyant, per deixar sortir el Xiscle.
-Va, noi, baixa -va dir.
El gos ho va fer d'un salt, i gairebé sense acabar de tocar el terra amb les quatre potes, va arrencar a córrer sense parar de rondinar i bordar.
-Xiscle! Xiscle, vine! -va cridar en Dídac. Però el gos no l'obeí.
Tot just encenia la llanterna i començava a caminar en direcció a casa quan va sentir un alarit inconfusible. El crit d'un gos ferit.
El Xiscle.