El fum dels morts. Per Secrets al Geriàtric. Març 2011.

Un relat de: Sergi G. Oset
Des de la còmoda butaca del meu despatx contemplo encuriosit a través dels finestrals l'home que fuma una cigarreta darrera l'altre assegut en el banc de pedra del jardí del geriàtric.

Té un aire capcot, no gaudeix del silenci bucòlic de les flors, ni del sol reconfortant d'aquesta tardor insòlitament càlida. Ignora els pacients que caminen perduts com zombis. Simplement fuma, com cada tarda de diumenge des de l'últim mes.

Segueix venint tal com feia quan el seu pare era viu. Junts fumaven sense xerrar, i quan fosquejava s'acomiadaven fins el següent cap de setmana. Permeto que torni, com permetia que fumés el seu pare. Com podia negar-me? patia una malaltia incurable i ell n'era conscient.

Recordo perfectament el dia en que es va tirar des de el el tercer pis de la residència. Va saltar per la finestra de la sala de visites i va caure sobre els meus preciosos planters de rosers Meiqualis, aixafant-los. Esgarrifós. Els meus estimats rosers.
Em pregunto si per l'home que seu al jardí, la seva pèrdua va ser més gran que la meva.
Molts interns van veure l'escena dantesca. Vam tenir que sedar-los. Durant uns dies estaven força nerviosos i excitats. Jo també vaig necessitar sedants.

M'he decidit. M'apropo. Cada persona necessita el seu temps per pair la mort d'un ésser estimat, però ha de reaccionar. La primera hora no dic res, esperant que sigui ell el que inicií l'intent de comunicació. No ho fa, segueix fumant.
Desconcertat i una mica empipat, inicio la conversa:
-Senyor Scraffi, ha de passar pàgina, acceptar el suïcidi del seu pare. És dur però ha de deixar descansar els morts i continuar amb la seva vida.
L'home apaga la burilla a la sola de la sabata, mira l'hora en el rellotge de polsera, i exhalant el fum pel nas em mira com si em veiés per primera vegada. Mentre s'aixeca per marxar em contesta:
-Només vinc aquí a fumar. Als bars ja no es possible. Passiu bé doctor.

Comentaris

  • crohnic | 19-03-2011 | Valoració: 10

    Excel·lent... Una història molt ben narrada amb un desenllaç fantàstic... És més difícil del que sembla escriure un relat tant bo amb poques paraules,... Em reitero, genial...

  • Molt bo[Ofensiu]
    asurath | 09-03-2011 | Valoració: 9

    Hola Neville
    Un relat magnífic. M'encanta el pensament subjectiu del narrador, m'atrapa, però el millor és l'últim paràgraf, magistral, he he.
    Molt bó.