EL DESPERTAR

Un escletxa de llum s’escapoleix indiscreta per la persiana, el seu dormitori és acollidor, amb tons pedra a les parets i la calidesa de la fusta al terra. El llit el va heretar de l’avia Teresa i quan dorm se sent com una gran dama del segle passat. Li agrada llevar-se amb la claror del matí. Mandrosa, s’estira, desplega cada part del seu cos com una bestiola que acaba d’hivernar i surt quan desperta la primavera. És una sensació plaent, encara fa fred a fora i no vol renunciar a la tebior dels llençols.Per uns moment ha remembrat quan era petita i li feia por llevar-se, la mare s’ajaçava ben a la vora i a cau d’orella li feia promeses d’indrets màgics on anirien a passejar.
Ara tot és confós, encara té son, ha estat una nit intensa. Segurament, aquell Cabernet Sauvignon de textura suau i cos vellutat havia viatjat pel seu paladar més del que hagués estat aconsellable.La conversa, les espelmes, l’aire barroc amb certa decadència intencionada d’aquell restaurant del barri gòtic. Encara sentia la suau remor de la seva veu greu, intensa. Silencis, mans que juguen a fet i amagar, esguards furtius. El pols s’accelera, li desconcerta aquella sensació, deixa anar un esglai...
S’acosta al coixí, encara reconeix la seva olor, drakkarnoir, simplement demolidora.
Sona el telèfon, l’agafa, la mare li recorda el dinar familiar. Es lleva d’una revolada. Nua, obra l’aixeta, l’aigua fumeja, preferiria un bany, no té temps, una dutxa, sí, millor una dutxa. Es posa el vestit de flors que li va regalar la Maria, cos cenyit i faldilla volada, li agrada sentir l’aire entre les cames, sabates color càmel de taló. Un xic de coloret i ulls il•luminats. Prefereix deixar anar els cabells. Un cafè amb llet, mig minut al microones. Una jaqueta per si refresca, aquest temps enganya. Llesta. Apa! l’ascensor espatllat, toca baixar per l’escala. Es troba el veí del segon, té ganes de xerrar, es disculpa ha de marxar. Odia conduir amb presses, ara segur que no troba aparcament. Passen cinc minuts de l’hora prevista, tot just estan entrant al restaurant, deixa anar un sospir. Ara parlaran de feina, de coses trivials,dels viatges de l’estiu. La família, ni tan sols la Marta,la seva germana, sabenque ronda pel cap de la Júlia. Millor no dir res, segurament no ho entendrien. A estones sent la remor de la conversa, però ella no hi és. No vol que li preguntin per en Jaume, però ja ha fet tard, ella respon sense esma que van fent, no vol donar més explicacions. Te ganes d’arribar a casa, aquest cop no renunciarà al bany, l’aigua escolarà lentament, però no la deixarà escapar, l’escuma li recorda els llençols del matí. I sant-torne-mi el Drakkarnoir que no se’l pot treure del cap.