El Cafè dels Desemparats. Matins a la Plaça (Èxit?)

Navegant per RC he acabat en aquest títol que m'ha cridat, potser per l'interrogant final. Tot això de l'èxit i del fracàs sembla tan relatiu... Entro, llegeixo i l'interrogant s'obre, com un paraigua. Acabo i penso: tothom que ha escrit alguna cosa i ha viscut un moment de felicitat espiant un lector o rebent-ne un comentari pot entendre molt bé el teu protagonista, i esborrar d'una revolada la relativitat. I mira, tot seguit t'ho escric. Tarda de diumenge...

Ara sí. Aquesta estona al cafè m'ha agradat més. Unes poques paraules per descriure un moment únic. El moment en el qual l'escriptor potser a aconseguit el seu èxit més gran fins ara: ser conscient que és capaç d'emocionar i alegrar un instant una persona.

Tot plegat, però, lleugerament contraposat amb el sentiment ocult del Ferran, que m'ha cridat força l'atenció. El Ferran, que apareix com un espectador de cadascuna de les històries (ara faig suposició, perquè encara no le he llegit totes), malgrat tenir un somriure per tothom, té una taqueta negra en algún racó de la seva ànima. Aquesta petita llàgrima del Ferran m'ha desconcertat una micona. És per ell mateix? Per què tenir un cafè no és el que desitja? És una llàgrima per l'escriptor, a qui considera com una mena de fracas, perquè no és tan llegit com voldria?

Sigui com sigui, he de dir-te que m'està agradat aquesta idea d'ambientar les històries en un escenari comú. Dins de la meva imaginació, el cafè cada vegada guanya una nova taula, un nou client, i tots van prenent forma.

Són com petites vides que, en un moment, coincideixen sense saber-ho. (Ja sé que no té cap relació, però m'has fet recordar una sèrie antiga que vaig seguir des de l'inici fins que la van treure, que es deia Gent del barri. Ves, quina cosa!)

Abraçadotes!

Salz.

Continuo visitant el teu Cafè dels Desemparats... teu, una mica meu i molt d'aquests personatges que vas situant en ell, plens de vida interior, d'emocions a penes contingudes, de sensibilitat.

Has presentat bé l'escena inicial i a partir d'ella has enfocat el fet que fa diferent el dia de l'escriptor, que li alegra la vocació i li anima l'esperit creador, que ofereix un sentit a la seva tasca, que atorga màgia al moment.

Un altre microrelat que em deixa amb bon gust de boca! Seguiré passant per aquí, doncs...

Avui aprofito el comentari per desitjar-te un Feliç Any Nou de tot cor!
Unaquimera

A part que m'estic llegint les històries al revés (he començat per la última), aquest relat m'ha fet sentir una mica identificat amb el personatge, a qui només llegeixen les escoles del barri i la família, i que s'alegra i es sent més viu i justificat per la seva passió d'escriure en veure algú que el llegeix i somriu. És una molt bona manera de fer veure que allò que es cerca no és la fama i l'èxit, sinó el reconeixement i la satisfacció del lector.

Biel.

Quin encert, neret! Aquests cafès desemparats desprenen un bon aroma. De moment el que més m'agrada és aquest que et comento. Personalment crec que és un èxit: fer somriure a una desconeguda amb una creació pròpia...
Inspirat per lucidesa galàctica de Sisa? "La nit m'acull i tinc el cor calent d'amor per tu, que estàs tan lluny i no en sé res."

N'espero més i sort!