El Cafè dels Desemparats. Amb els trumfos a la mà (Poder)

Un relat de: neret

A la taula del costat de la vidriera, cada dia, després de dinar, s'hi juga a la botifarra. El Sebastià, el sabater, acaba de repartir i els jugadors estan concentrats ordenant les cartes. La seriositat del joc només la trenca el Joan, que, com a bon firaire, sempre té a punt algun comentari, generalment prescindible. "La botifarra és com la vida, qui té els trumfos ens té a tots agafats pels collons" deixa anar després d'un glop de cigaló. Per una vegada, el Miquel, el fuster sorrut, pensa, mentre ordena els sis bastos que li han sortit, que no va del tot errat. Molta gent creu que els trumfos són únicament els diners, però s'equivoquen. Potser és perquè, com a la botifarra quan no falles a cap pal i arribes a les últimes basades amb els trumfos als dits i tot el peix venut, a la vida és més important tenir el que als altres els hi manca que no tenir la caixa plena.

Acarona la clau que duu a la butxaca. Sap que pel local de la fusteria li pagarien més calers que els que arreplegarà mai arreglant portes que no tanquen i taules que coixegen. Se'n fot dient que mentre no vengui el continuaran necessitant, que el dia que no tingui la fusteria no serà ningú, fins i tot perdrà el respecte dels veïns que guarden els guarniments de les festes del barri al seu magatzem. Però sobretot, sap que no li cal, perquè en algunes de les cases més luxoses de Barcelona hi ha els armaris de doble fons que ell els va construir, fa anys, per amagar secrets que valen més que illes senceres de l'Eixample. Encara en guarda els esborranys als calaixos de l'obrador.

Canta bastos, amb discreció, perquè la cara no ha de deixar veure el teu joc, com li passa sempre al bocamoll del Joan. A la botifarra, com a la vida, és millor que no sàpiguen amb quines cartes jugues.

Comentaris

  • De moment...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 19-02-2007

    de tots els que he llegit, crec que aquest és el que més m'agrada. I deixo el meu barret, com sempre, arrossegant-se pel terra.

    M'encanta l'escena dels homes jugant a la botifarra (el joc és l'adient pel text, sí senyor!), els pensaments del fuster, que en el fons, no va pas errat. Ell ha trionfat: fa el que li agrada, és reconegut, és necessitat, i és feliç amb això. No necessita milers de cèntims i passar els dies en una butaca, encara que aquèsta sigui feta d'or!

    M'encanta aquest relat. Molt. I com al final dels seus pensaments la partida continua. No sé pas què té, però em sembla perfecte!!

    Abraçadotes!

    Salz.

  • impressionant[Ofensiu]
    atram | 30-01-2007

    la comparació, que en si no és nova, però que a través dels pensaments del fuster (i havia de ser un fuster, l'ofici més antic del món), ens acosta a les veritats més elementals de la vida: què és més important, fer diners i tenir la vida resolta, o que et respectin, que et necessitin, que et tinguin amb compte, que siguis algú?
    I sobretot, saber jugar bé les cartes que l'atzar et regala. Hi ha una història que diu que a dos germans un pare els hi dóna una mateixa quantitat de diners. Al cap d'uns anys, els reuneix a tots dos: un és un rodamón sense res per a menjar. L'altre és un dels homes més rics i poderosos del país. Doncs això.

    a la vida és més important tenir el que als altres els hi manca que no tenir la caixa plena.

    Genial. I impecable prosa!
    salut company!

    atram.

  • Una bona mà[Ofensiu]
    Biel Martí | 29-12-2006

    Una bona mà, a les cartes i a la vida, és el que compte i, sobretot, saber com jugar-la. La metàfora, tal i com la construeixes, em sembla gairebé perfecta, amb el trumfo com a eix central, fent veure que cadascú té la possibilitat de trobar el seu. (Si la interpretació és totalment incorrecte és culpa del follet vermell que em parla i que ningú veu). L'he trobat ben construit i estructurat, amb poques paraules montes una història, una metàfora i un personatge. Llàstima que la botifarra no és un joc que jo sàpiga jugar!

    Biel.

  • Els trumfos[Ofensiu]
    Bruixot | 29-12-2006

    no s'han de mostrar, si un no vol que els altres juguin amb avantatge. I ja prou difícil és jugar, i mantenir-se, i no perdre, si pot ser, fins a l'última mà. Perquè al final sempre acabem perdent, no es pot guanyar continuament...

    EL relat té una estructura molt bona, amb una comparció que va molt més enllà del tòpic. I per això funciona tant bé! Realment un relat rodò, rodonet, rodonet....

    Un plaer llegir-te!


    Xavier

  • les cartes de la vida[Ofensiu]
    qwark | 29-12-2006

    Un relat magnífic, per mi el millor de la sèrie, fins ara. Planteges en la introducció la metàfora entre la botifarra i la vida i també la diferència de plantejament entre el firaire i el fuster. El firaire rendeix culte a l'or, el fuster col·loca amb paciència els bastos.

    Al segon paràgraf desenvolupes la història del Miquel, com la fusta juga en la seva vida el paper del poder. I en el darrer, tornem al joc, canta bastos, amb discreció perquè "A la botifarra, com a la vida, és millor que no sàpiguen amb quines cartes jugues".

    T'he de dir que no sé com es juga a la botifarra i potser m'he perdut algun matís però la idea és molt bona. Algun cop, parlant amb amics, dèiem que a la vida ens toquen unes cartes i les hem de jugar el millor possible. Alguns surten amb avantatge però d'altres, malgrat no tenir trumfus a la mà, són capaços de jugar una bona partida.

    Suposo que el joc és divertit en tant que s'assembla a la vida.

    Un relat genial, neret.