El Cafè dels Desemparats. Amb els trumfos a la mà (Poder)

de tots els que he llegit, crec que aquest és el que més m'agrada. I deixo el meu barret, com sempre, arrossegant-se pel terra.

M'encanta l'escena dels homes jugant a la botifarra (el joc és l'adient pel text, sí senyor!), els pensaments del fuster, que en el fons, no va pas errat. Ell ha trionfat: fa el que li agrada, és reconegut, és necessitat, i és feliç amb això. No necessita milers de cèntims i passar els dies en una butaca, encara que aquèsta sigui feta d'or!

M'encanta aquest relat. Molt. I com al final dels seus pensaments la partida continua. No sé pas què té, però em sembla perfecte!!

Abraçadotes!

Salz.

la comparació, que en si no és nova, però que a través dels pensaments del fuster (i havia de ser un fuster, l'ofici més antic del món), ens acosta a les veritats més elementals de la vida: què és més important, fer diners i tenir la vida resolta, o que et respectin, que et necessitin, que et tinguin amb compte, que siguis algú?
I sobretot, saber jugar bé les cartes que l'atzar et regala. Hi ha una història que diu que a dos germans un pare els hi dóna una mateixa quantitat de diners. Al cap d'uns anys, els reuneix a tots dos: un és un rodamón sense res per a menjar. L'altre és un dels homes més rics i poderosos del país. Doncs això.

a la vida és més important tenir el que als altres els hi manca que no tenir la caixa plena.

Genial. I impecable prosa!
salut company!

atram.

Una bona mà, a les cartes i a la vida, és el que compte i, sobretot, saber com jugar-la. La metàfora, tal i com la construeixes, em sembla gairebé perfecta, amb el trumfo com a eix central, fent veure que cadascú té la possibilitat de trobar el seu. (Si la interpretació és totalment incorrecte és culpa del follet vermell que em parla i que ningú veu). L'he trobat ben construit i estructurat, amb poques paraules montes una història, una metàfora i un personatge. Llàstima que la botifarra no és un joc que jo sàpiga jugar!

Biel.

no s'han de mostrar, si un no vol que els altres juguin amb avantatge. I ja prou difícil és jugar, i mantenir-se, i no perdre, si pot ser, fins a l'última mà. Perquè al final sempre acabem perdent, no es pot guanyar continuament...

EL relat té una estructura molt bona, amb una comparció que va molt més enllà del tòpic. I per això funciona tant bé! Realment un relat rodò, rodonet, rodonet....

Un plaer llegir-te!


Xavier

Un relat magnífic, per mi el millor de la sèrie, fins ara. Planteges en la introducció la metàfora entre la botifarra i la vida i també la diferència de plantejament entre el firaire i el fuster. El firaire rendeix culte a l'or, el fuster col·loca amb paciència els bastos.

Al segon paràgraf desenvolupes la història del Miquel, com la fusta juga en la seva vida el paper del poder. I en el darrer, tornem al joc, canta bastos, amb discreció perquè "A la botifarra, com a la vida, és millor que no sàpiguen amb quines cartes jugues".

T'he de dir que no sé com es juga a la botifarra i potser m'he perdut algun matís però la idea és molt bona. Algun cop, parlant amb amics, dèiem que a la vida ens toquen unes cartes i les hem de jugar el millor possible. Alguns surten amb avantatge però d'altres, malgrat no tenir trumfus a la mà, són capaços de jugar una bona partida.

Suposo que el joc és divertit en tant que s'assembla a la vida.

Un relat genial, neret.