El Cafè dels Desemparats. La mirada de la dignitat (Gelosia)

m'ha passat una mica com ja m'havia passat amb algun altre: crec que hauria de ser més llarg. Penso que expliques molt en poquetes paraules i la concentració de la història en un espai acotat, m'ha provocat que el relat em sembli massa dens.

Ara que, dens o no, llarg o curt, despertes la ràbia d'aquella gent aposentada que, per la pròpia frustració, decideix trepitjar als qui arriben i podrien ser més.

Saps, ara començo a notar un fil conductor a cada relat, més enllà de l'escenari i el possible "lligam" entre algunes persones que hi apareixn (p.ex. l'escriptor i la noia que el llegeix). No sé, tots tenen alguna cosa que els lliga d'alguna manera més... ai, no trobo la paraula. No sé com dir-ho, més per sobre de tot això.

Tant és, no em facis cas.

Segueixo.


Abraçadotes!

Salz.

tenia ganes de deixar-te algun comentari, després de rebre els bons consells i constructives crítiques dels comentaris que m'has fet. De nou moltes gràcies!

M'he llegit algunes històries de la sèrie del Cafè dels Desamparats, i m'han agradat força totes, la llàstima és aquest format tant "enllaunat" que imposen, i que gent com tu,(i com jo), que ens agrada explaiar-nos describint detalls i situacions, no puguem allargar i enriquir una miqueta més la trama, doncs es fa difícil crear aquests relats concentrats sense que perdin el seu encant. Però tu ho has aconseguit de manera airosa. Penso que tots els teus relats són d'una elegància i d'una pulcritud com pocs. Aquest és dels que més m'ha agradat, vés per on, suposo que pel tema. He viscut de prop situacions al 3r món, he vist molta fotografia de reportatge de situacions de catàstrofe. Per tant he visualitzat perfectament aquesta foto d'aquesta nena, la seva mirada, és més, em ve concretament al cap una foto que va donar la volta al món fa uns anys, d'una nena envoltada amb una túnica roja i d'ulls verds en un camp de refugiats (ara no et sabria dir quin), ara fa uns 15 anys. Precisament, llavors, amb tota aquesta descripció que ens sitúa perfectament en aquest ambient de rabiosa misèria, toques la fibra sensible, i sembla que aquest home es commogui per la força de la imatga i la ràbia d'indignació d'aquell ésser retratat... però no. Al primer món, encara, són més importants, per damunt de tot, altres coses, com la rivalitat, la competitivitat, l'individualisme i l'èxit professional. Per això plora. I veiem l'ànima pobra d'aquest periodista, fracassat, que no ha entès res ni ha après res voltant com a reporter per aquests móns plens de miseria i guerres.

Majestuosa prosa que amb naturalitat i senzillesa ens aboca al contrast final de les dues ànimes, la retratada i la present. Dues existències miserables, totes dues amb ràbia a dins, per dos motius ben diferents: un de noble, que parla de la injustícia i de la humanitat en majúscules. L'altra parla de la limitació i atrofia de l'esperit de l'individu.

Molt ben trobada la imatge:

d'aquella edat indeterminada que dicta la misèria, que es menja la infància amb dents de llop afamat

doncs és talment així, molt suggerent de la cruesa que envolta la infància a mig món.

Enhorabona, m'ha agradat molt conèixer-te, llegir-te i comentar-te!

atram

Que simplement vol dir que demana més espai. Que la història és massa densa per deixar-la en només en tres-centes paraules. Que no és una anècdota més. Que cal desenvolupar-la, 'ornar' la mirada, per despertar consciències.
Per ser un "enrollat" sovint -tu ho has dit- no et van mal les 'intervenciosn curtes'!!!
Molta salut i molta rebolica, xicon!

M'encanta la idea, però, si et valoro amb un 9 i no amb el 10, que et mereixes, és perqué m'agradaria veure un relat més extens on tinguessis ocasió de descriure-ho tot tal i com es mereix!

Toques molts temes amb molt de suc. En primer pla, la gelosia i aquest ordre preestablert on els becaris lluiten en inferioritat de condicions contra els amos de les poltrones. El talent és assassinat pel poder, temorós de ser desallotjat i envejós per tot el que no ha pogut esdevenir. El poder reconeix en l'art una fita superior, que no es pot conquerir pels mitjans amb que s'ha conquerit el poder. Després, secundàriament toques temes sensibles com les catàstrofes que, als ulls dels periodistes no són més que part de la feina. No importa gaire que la gent pateixi, a no ser que hi trobem una notícia que es vengui.

El relat és molt bo i no és senzill millorar-lo. Però potser, per segui la tònica dels anteriors (si això fos important per a tu) caldria enllaçar-ho una mica amb el Ferran i ambientar-ho millor en el cafè (com has fet en els altres). Però és difícil decidir què hauries de treure per deixar-hi espai.

Les portades de la revista nord-americana Life, sempre tant idolatrades i per on han passat els millors reporters gràfics del món, seria un bon lloc per la fotografia. M'encanta com descrius la imatge, sense explicar cap tret físic de la nena (noia) sinó només amb les sensacions que causa, envoltada de tot el que la tormenta. Fas un exercici descriptiu força impecable i això, al meu parer, demanava un final més dràstic. El mateix, però amb més cruesa. No vull dir que no sigui cru, que ho és, però la manera com ho escrius (és clar que el relat és curt i limita) per mi, encara que suficientment clara i ajustada al relat en general, li calia un punt de sadisme. O sóc jo que sóc un malalt? El relat però, com deia abans, és una descripció de percepció molt i molt bona.

Biel.