El Cafè dels Desemparats. Les vides del fons de l'armari (Secrets)

Darrera la taula on juguen a la botifarra, un gran moble de fusta de cirerer exhibeix, en les seves vitrines, la gloriosa, però més aviat escarransida, col·lecció de trofeus de l'equip de futbol del barri. És un dels primers armaris que va construir el Miquel.

El moble va contemplar, estoic, l'arribada del nou propietari. Va ser el Pere, el vell mariner que va obrir el Cafè, qui el va encarregar. Algun cop, el Miquel s'havia preguntat que coi devia voler amagar aquell vell al fons de l'armari. Després de tant de temps, havia acabat creient que el més valuós que contenia eren els trofeus de llautó de la seva vitrina.

El Ferran va conèixer el Pere quan els clients ja havien deixat d'escoltar les seves rondalles del Carib, a la barra d'un altre bar, perquè el mariner ja no tenia ni forces per obrir el seu. El Ferran el va escoltar atentament, mentre cantava les seves improbables gestes per les Antilles, al caliu de l'enèsim got de rom. Li va parlar d'un capvespre prop de Puerto Limón i d'un cofre maia que li va confiar el capità del vaixell, abans de saltar per la borda, amb el cor esquerdat per la mort de la seva amant.

Quan va traspassar el Cafè al Ferran, li va deixar ben clar que també li traspassava la responsabilitat de cuidar el seu tresor, però, per si de cas, mai li va explicar de què es tractava. El Ferran tampoc li va explicar mai que no s'havia cregut ni la meitat de la història i que no esperava trobar pas or en aquell Cafè. A ell, que havia deixat la seva prometedora carrera de pianista després que la seva nòvia se suïcidés, incapaç de suportar que la música els hagués separat, la història del capità l'havia commogut. No volia cap tresor, només cercava un lloc on enterrar el seu secret i començar de nou.