El bagul dels somnis estripats

Beyond the deepest land of truth
Beyond what means
Beyond what is
The walls around my heart...
Monday; Carlo Dall'anese e Fabio Castro


El tren s'atura i les cames em condueixen allà on el carrer església és tot silenci. Les 2 de la tarda, dimecres, cel carregat. Esquerden el silenci davant meu i retronant a ambdues línies de façanes dos talons llargs, inestables però decidits. Talons de dona amb pressa, de dona estilista que prefereix la comoditat oblidada al sabater. El teu contrapunt.
Ho recordo, sí. Recordo tot això. Recordo bé el teu poble. Tu i jo agafats de la mà, passejant, travessant el centre i el carrer església i el passeig marítim; visitant les fires i les botigues una vegada i una altra. Tu i jo prenent te aromàtic a La Tetera, envoltats de parelles enamorades o a punt de fer-ho o esperant trobar una solució a l'esquerda que els havia separat. Totes elles i nosaltres mateixos esguardats per la intimitat de les parets granats, molinets de cafè antics i sacs de cànem amb inscripcions gravades amb la potència de l'acer ardent. Érem visibles entre la llum minsa i justa del bar, estàvem escalfats per l'ambient de la fusta de la barra, de les taules i cadires color cirera. Dos cors vessant vitalitat, junts. Dos cors fusionats, amb un sol somni.
Quan penso en tot això, en el que significa estar aquí, em véns al cap tafanejant i jugant a la cuit amb mi entre totes les parades de la fira medieval. Et recordo somrient, sempre somrient amb aquell llavi inferior grassonet i apetitós. El teu somriure era espontani, era real, marcat per cada detall que a mi se m'escapava i que la teva curiositat no deixava escapar. Trobaves perles brillants arreu, descobries tresors a cada racó; t'encantava mostrar-me les petites joies de vida a les que jo no parava esment.
Que et pugui definir amb elements recordo ara la tetera d'acer, els peluixos, aquell coixí amb braços i forma de cor, els llibres, les milers de fotografies i aquell envàs de perfum rodó. Plegats, ens recordo menjant-nos amb la mirada i escrutant-nos les expressions per després, acte seguit, unir llavis i llengua i esbufecs fins al punt en que les comissures se't encetaven i m'obligaves entre rialles a afaitar-me. Bromes meloses i una afaitada acurada i seguíem.,. també ens recordo perdent el temps a totes hores. Restar estirats i vestits i enganxats l'un amb l'altra damunt el teu llit, rient primer, callant i respirant després; simplement notant-nos, sentint-nos un de sol enganxats i amb la vista clavada al sostre. Sentir-nos partícips i complets, un de sol, en silenci. Recordo besar-te als ulls clucs, al coll, el front, el nassarró, els llavis... mossegar-te amb cura les orelles després; també els llavis, després els mugrons i baixar més. Pessigar-te el cul, llepar-te allà; deixar les mans lliures a la sort i a la raó, deixar que l'amor es diluís en una tempesta sexual. Tornem-hi!, més passió. Tu i jo respirant amor, tu i jo exhalant felicitat. Plenitud esbossada a cada centímetre quadrat del nostre rostre. Un quadre feliç a la fi a la meva personal galeria de fotografies grises.

I aquí, en aquest cafè immens, aquí, a l'Amistat, fou on vaig escriure a la fi per algú altre. Fou també aquí, en aquest mateix racó de taula i amb aquesta mateixa ploma quan sorgí aquella carta estúpida i on me'n vaig adonar: havies aconseguit que deixés d'escriure, un temps almenys. Per què? Perquè el meu únic objectiu no era escriure, sinó trobar-li un sentit a la vida, un sentit que ja havia pres forma quan en tingué per a tu. El sentit de la meva vida era jo reflectit a la teva mirada, eres tu oferint-me els teus llavis, eres tu somrient amb mi, tu parlant i jo notant el més preciós dels regals: el teu temps, EL TEU TEMPS, la teva vida, compartida amb la meva. Això era el meu sentit, la meva única fita, el meu únic anhel. E meu sentit era otorgar sentit a algú altre.
Això fou trobar-te, això fou viure amb tu, això fou restar al teu costat. Era feliç a la fi amb la vida. La vida havia estat injusta. La vida era sempre injusta, però hi havia escletxes, oportunitats per gaudir-ne. Era feliç de veure'm alliberat a la fi de cercar hores i hores al meu interior, saber què era jo. Ara ja ho sé. Sóc d'aquells que s'entreguen, però només a un sol somni, a una sola causa. Sóc d'aquells que només pot apuntar un sol objectiu des de la punta del canó, d'aquells que l'excés de projectes el porta a no assolir-ne cap. Tan sols a un projecte, tan sols a un somni demano entregar-me en vida. El meu cor batega, bategarà sempre amb força i fidelitat, sempre; però només una única raó el pot dirigir, una sola font d'energia el pot nodrir. Un sol somni.

Caminant pels carrers rememoro instants agradables i dolorosos, aquell passat cobert de pols i sorra. M'engoleix la pluja d'hivern entre els carrers buits quan el sol i la platja no són protagonistes, quan les tedioses persianes dels bars i pubs i discoteques de Calella esperen tancades, quan esperen la nit del cap de setmana, els turistes; quan esperen el bon temps, quan tot esperant, esperant i esperant sempre tanquen, esperant la vida anhelada, el seu particular moment, la seva oportunitat. Mal exemple, a veure així: La pluja fina i insistent deixant-se caure al llarg dels carrers, tan melangiosa, tan trista que et perfora l'ànima invocant el passat. Aquesta plaça ja no brilla, a la fi m'adono de les parets leproses i moribundes de l'església... Viure sense tu és viure tot això així, és atorgar-li tonalitats fosques i depriments a la vida, adjectius tristos i desconsolats als moments, buidor total a un simple passeig. L'única forma que conec de dir què és viure amb tu és dir què és viure sense tu.
No t'oblida el meu egoisme, la meva vanitat. A aquest cor li ha estat impossible fer-ho. Dins un bagul tancat, dins un cofre amagat entre la fosca dels records hi guardo la felicitat. Allà dins reposes, allà on també s'amaguen les pors, les cremades, les decepcions, la vergonya, la meva inseguretat, les meves manies i algun sentiment humà tancat sota clau. Els meus únics tresors són allà dins, els meus únics records valuosos que em fan ric de vida. El meu passat i tots els meus actes que ja no podré canviar són allà dins; els que em defineixen, els que diuen com sóc realment. Quants anys compartits amb tu!, quantes coses compartides; quelcom més que amor, quelcom més que temps, quelcom més que esperances i quelcom més que futur i felicitat i somnis entre dos. Un sol somni. Allà, allà s'hi guarda el record i l'esperança fosa de compartir les nostres úniques i fugaces vides; aquella esperança ja morta d'arribar al futur junts, aquell ja impossible últim sospir d'un de nosaltres prement amb força la mà de l'altre. No era jo, ni tu. Per un moment, per un temps, per uns anys que se'm fèren curts, cap de nosaltres dos ho érem. No vaig ser mai jo, no fórem mai nosaltres perquè nosaltres creàrem una sola persona, plegats fusionàrem somnis i esperances i futur en un. Un nou camí, un ésser al que decidírem assassinar per inestable. S'esvaí la nova persona, una il.lusió. S'esvaí com tota esperança que un diposita cegat, amb els ulls completament embenats.

La vida? Una guerra. Una guerra sense cap mena de dubte. Una successió de batalles que guanyes o perds sol, una llista infinita d'estratègies on cal elegir per acabar sortint-ne victoriós. La vida és lluita, la vida és batalla en tots els fronts. La vida és la gran guerra per trobar sentit a cada petita batalla. La vida és un sense sentit que pretén trobar el sentit, i una batalla perduda no condueix a la derrota. Una batalla perduda no és la fi de la lluita sempre i quan puguis suportar l'estratègia de la retirada. Cal saber treure partit de les petites victòries, de les grans derrotes i de les retirades tot esperant la victòria final, un sentit real. Rendir-se a alguna cosa, a algú. És això. Cal viure i lluitar per trobar aquella fórmula màgica que et permetrà enfrontar-te a cada batalla que la vida et presenti.
Et sorprendries si et digués que ja vençut, vaig posar a la balança la idea de les vies? La mateixa idea d'en Quim, d'en Martí i aquelles tres noies? Segur que sí, però tranquil·la, per sort les vies mai foren per a mi el camí difícil, sinó el fàcil. No era la sortida valenta, sinó la covarda. Les vies són per als covards, només això sé. El tren esclafant-me no és la meva opció perquè tampoc seria el camí ideal, sinó no buscar un nou camí, un nou somni. Jo sóc dels que encara tenen l'esperança de trobar la drecera al somni oblidat i ressorgir. Quan aconsegueixi crear un valor real a un món sense tu, aleshores hauré sobreviscut, m'hauré reencarnat, seré més fort, hauré guanyat la més gran batalla a la que mai m'he vist obligat a lluitar.

Tan lluny i alhora tan viva dins el bagul, encara em dol el teu record. Res m'ha dolgut tant a la vida com conèixer-te i tastar-te, doncs l'etern dolor, l'etern sabor amarg que et deixa l'amor perdut és, precisament, la impossibilitat d'oblidar-lo. Metàstasi a més per la impossibilitat de recuperar-lo.
Però a veure; Ha mort dins meu aquell maleït i rancuniós ésser? No, sí, potser... Qui ho sap amb seguretat? Quan el necessito el tinc altra vegada davant a aquest ésser deplorable; s'asseu amb mi em mira i m'odia. Em critica la covardia del traïdor i del covard del que no feu prou per posar-hi remei, del que no ha elegit encara un sentit, una guerra definitiva en la que lluitar, una estratègia, una sortida digna i etcètera. Perquè encara ara, quan visito el teu carrer, el cor se'm dispara. És aleshores una bomba, una prova de resistència física i psicològica recordar quantes vegades vaig polsar aquell botó i quantes més ens acomiadàrem amb un llarg petó al teu portal i, igual
ment, imaginar si ara no ho fa un altre tot això, si les teves persianes estan abaixades perquè mires el sostre amb un altre somni compartit, amb una altra esperança, amb un altra drecera al teu costat, amb un altra promesa. Prou conjetures!, sé que hi és o hi és sovint, sé què fa, sé com es diu i tot això. Fa temps que ho sé. Home afortunat, ho sé tot. També li mossegues els mugrons, els llavis dolçament i li fas petons als ulls i al front. Seria d'il·lús per part meva pensar que no la faràs gaudir també amb un autèntic semaler entre cames. Envejós, gelós, rancuniós, pesat, imbècil, perdedor... Un malalt mental, això sóc jo, així és aquesta part de mi de la que no em puc desfer i deixo surti de tan en tan a passejar amb mi.

Aquesta culpa dels errors passats em rossega les entranyes. El meu cervell cerca encara solucions a allò que ja no es pot solucionar. Per què ens afligim amb navalles rovellades pel temps? Per què aquesta fixació en les causes perdudes? Per quina raó rememorem una i altra vegada allò que ens dolgué? Per què?, per què malviure amb el passat present a tota hora? Això torna la meva ànima negra, obtusa, impermeable. La teva imatge dins meu s'acoloreix d'un difús però vivíssim record d'amor; tant viu, tant fort, que les meves cames són ja indecises en plena encreuada de camins. La indecisió és un monstre paralític i inútil que fa guàrdia al costat del camí que un vol prendre.
Noto des d'aquí aquesta mirada teva fixa en projectes, en somnis, en noves batalles, en nous camins, en una nova guerra, en un nou somni... També veig la meva persona ensorrada i esborrada per records del passat. Per confiar en un somni compartit, en un somni que calia ser anhelat i imaginat per algú més que jo. El teu camí és lliure, el meu un atzucac. Sóc part dels condemnats a l'agonia del passat etern. Sóc un home d'aquells que no veuen el futur perquè té la vista ancorada al passat, fixa en la teva persona fent i desfent camins. Així és la vida, així és la mort en vida, així queda sempre tot, així és i serà sempre. Conclusió? Sóc un ocell engabiat i piulant vés a saber què; un pres encadenat que imagina, anhela i xiula a la llibertat; un hipnotitzat sense voluntat pròpia. Sóc tot això però amb totes les portelles obertes, amb les cadenes ja trencades, amb la voluntat restituïda. No sóc masoquista, només que m'he acostumat al fred intens de la presó.
Un pres covard, algú al que li agrada recordar mentre es palpa les marques de les manilles tot passejant, que té un pedaç teu a dins, un passat compartit, un somni esguerrat en aquesta vella llibreta estripada. Un somni, un sol somni trencat que a vegades refaig amb cola per recordar com era. Mentre no en tingui un altre, un que no em caigui, que no em rellisqui entre els dits, que no se'm trenqui quan decideixi abraçar-lo imaginaré, piularé, cantaré i xiularé.

Aleshores, acabat el dia, et tanco una vegada més al bagul i me'n torno a casa; tot xiulant.