Dins la nit

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

I quan es fa de nit el sol s'amaga darrera les tenebres. M'arrecero contra unes roques que em fan d'abric, i comença la fredor.

I comencen els records, i les pors, i l'imaginació repassa els racons més oblidats del record, i comença la desesperació de l'impotència davant del buit immens del desert.

Un profund sentiment de tristor esguarda la nit. Esgotat, alço la mirada. Per sobre meu un firmament puntejat de milions d'estels. Milions d'ulls vigilant-me, milions de mirades clavades en la patètica situació d'un rodamón ferit de mort.

Què miren aquests estels tafaners? alguns, fins i tot gosen fer-me l'ullet. Què volen dir-me els estels? des de la cúpula del cel m'envolten i m'acompanyen. No estic sol. Alguns es belluguen, alguns son joves, altres vells.

I la lluna, rodona, encisadora. La seva llum omple d'ombres grises el desert. Omple la realitat de certa bruixeria. La seva llum m'il·lumina i em parla. La lluna és sàvia, cada nit ho veu tot i escolta el que li diuen. Majestuosa, elegant, reflexa la llum per donar-nos esperança durant la nit.

El dia és la realitat, el sol et recrema i et dona llum per veure-ho tot tal com és. La lluna és la companya de la nit. Et dona la llum necessària perquè la imaginació acabi de concretar l'espectre. La lluna és la còmplice, la confident.

Des del desert, de nit, mentre la rosada t'humiteja el cor ferit, caus dins el seu embruix i t'hi abraces, i li parles, i li aboques els sentiments cruels, i li plores l'absència de la pluja.

La lluna, serena, et parla de la pluja. Ella la coneix, cada nit la pluja li parla, també li és confident.

La pluja està trista. Un núvol li havia pres el cor. Però el núvol ha marxat, l'ha deixat. La pluja sense aquell núvol no és pluja. Ja no pot donar alegria regant la terra. Ja no pot donar vida als paratges frondosos i es mira ferida i amb menyspreança el desert. Ara espera també el seu destí. Espera l'oblit per reempendre la vida.

Com jo, des del desert, parlant durant la nit amb la lluna, envoltat d'estels desafiants. Immers en els perfums de la lluna.

Trenca l'alba, la lluna s'amaga, els estels es fan fonedissos, brilla la rosada. Retorna el dia, marxen les pors, marxen les il·lusions, i em quedo amb el cor trencat per la pluja, i el record indefinit de l'embruix de la lluna.

L'horitzó molt lluny.

Comentaris

  • unió[Ofensiu]
    gharbi | 07-08-2008

    M'agrada aquesta unió entre tu i els elements del teu voltant. De fet, m'agrada més la paraula unió en aquest context. Segur que la sàvia lluna va riure quan vas pensar això: la patètica situació d'un rodamón ferit de mort!!!

    M'agrada!!

  • ànims[Ofensiu]
    mangels | 26-06-2007 | Valoració: 7

    tindrá un altre part aquesta història? de fet el tema pot donar per molt... imagino que aniras fent parts, ànims doncs...i a seguir escribint...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: