Algú s'ha fixat? Una pregunta que fa tremolar! Tenia por de que acabessis culpant ... Si tot és culpable perquè res té la culpa!!!

Jo m'he fixat que s'ha d'anar vivint, fins al final ...

M'agrada també ...

M'agrada aquesta unió entre tu i els elements del teu voltant. De fet, m'agrada més la paraula unió en aquest context. Segur que la sàvia lluna va riure quan vas pensar això: la patètica situació d'un rodamón ferit de mort!!!

M'agrada!!

Fa uns dies o potser setmanes, em vaig mirar al mirall, i de sobte, em vaig confondre, i vaig pensar que jo sóc el del mirall, i el del mirall és jo. Demències!! Per això, l'última frase l'he llegit al revés: és més difícil enamorar-se que deixar d'estimar!

M'agrada molt aquesta frase: Saps que quan vius en el desert et fas hostil, solitari i egoista. Elements necessaris per la supervivència però que et fan estar a cada moment més aïllat de la societat.

Segueixo llegint ...

Déu meu, es poden fer diverses lectures del teu relat, o millor dit, de la solitud mateixa. La solitud és tan imprevisible que a vegades, dintre del desert et trobes acompanyat, i a altres, amb la frescor de la pluja et sents sol. En ambdós casos, falta alguna cosa. Lo que falta a les ànimes inquietes...

Desert i pluja, m'agrada!!!

Fa tres anys, vaig decidir deixar els meus 25 anys plàcidament enterrats en aquell racó llunyà de la meva consciència. Estava impressionat per aquella frase tan evocativa que va dir Alfredo a Totó en Cinema Paradiso: Vattinni! chista è terra maligna! Van ser uns moments que sentia el meu pes existencial com a mai. Ho vaig deixar tot.

Avui, després de llegir el teu relat, em va envair un "símbol" del passat: la meva àvia. Recordo que em deia de petit: quan siguis gran, no tindràs temps per a visitarme. I jo, li donava petons a la mà, dient que aixó mai passarà. Vols dir que els petons no s'acaben mai?

M'ha agradat molt el teu relat.