La ciutat destruïda

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

La nit era fosca i l'esperança acabava de ser traïda. Una veu cridava des de les entranyes de la terra, mentre altres veus es perdien per l'immensitat de la mort.
Caminava sense saber on posava els peus ni a on anar. Tenia els cabells enredats, la cara plena de pols i de llàgrimes. Al meu voltant altres persones ploraven i cridaven, però no les sentia.
Al costat dels meus peus uns ulls que s'alçaven. Blancs, oberts, esguardant l'infinitat d'estels, sense veure'ls.
Estava absort, immers dins d'un buit enorme.
La meva pell sentia la fredor de la rosada. Estava sufocat.
Els meus peus topaven i es torçaven sense sentir dolor entre els enderrocs.
Els llavis volien traduir a paraules tot allò que passava per la meva ment, però no aconseguien més que sorolls incoherents i terrorífics.
De tant en tant veia a algú que pretenia treure alguna cosa de sota les runes, sense èxit.
Un reguerol d'aigua corria pel meu costat. Aigua bruta, corrupte, plena d'amarguesa i de terror. Un escarabat negre lluitava per sortir d'aquell immens cabdal. Movia aterrat les seves llargues potes, veient molt a prop la seva mort. Topà amb una pedra que sobresortia per sobre de la rugosa superfície fluvial, podent aprofitar només d'aquella trobada un bon cop a la seva closca. Intentà arrapar-s'hi, però la corrent el va tornar a arrencar de la terra ferma.
L'aigua brillava una mica. No sabia d'on podia venir aquella poca llum que em permetia de veure l'escarabat.
Ell seguia lluitant; però aviat se li va acabar tot. Aquell reguerol desapareixia sota terra. La fosca i humida boca d'una claveguera l'engolí i ja no el vaig veure més.
Mentre mirava tota aquesta cursa em vaig quedar quiet, sorprès. Al desaparèixer per la claveguera vaig continuar caminant.
No pensava, no sentia, no veia. Tampoc buscava. Ni tan sols patia. Solament caminava.


Runes, runes i més runes. Enderrocs pel mig del carrer. De tant en tant alguna paret que encara restava dreta. Ferros retorçats.
Ja no hi havien carrers estrets. Tot era una gran vall de desconcert i d'incomprensió.
Ja no hi havien rialles. Les persones ja no parlaven.
Caminava. Els meus ulls veien coses que no les havia pensat veure mai. Coses terriblement incoherents, sense sentit.

En un racó hi quedava el que havia sigut una nina. El seu cabell ros estava escabellat. Portava un vestidet blau cel, brut. Li faltava un braç. Quantes hores s'hi hauria passat jugant una nena amb aquesta nina! I ara en aquell racó, solitària, sense que ningú no li digués res. Sense que ningú li fes cap carícia, sense que ningú la manyagués ni se l'estimés. Era una nina morta, sense ànima. Perquè les nines que no tenen una nena que les estimi son nines mortes.
Me la mirava amb les mans a la butxaca, quiet, amb el cap un pèl inclinat.
Ella estava mig asseguda a terra, arrepenjada contra una pedra. Unes pestanyes llargues paraven la rosada als seus ullets blaus.
D'entre mig d'uns maons va sortir un ratolí. Primer no el vaig veure. Estava absort amb la nina. Quan s'hi va apropar fou quan el vaig veure.
Amb els seus llargs bigotis va fregar el peu de la nina, però ella no es va immutar.
El ratolí li va començar a donar voltes i a ensumar-la.
La nina semblava tenir por. Semblava com si no li agradés la presència d'aquella bestiola. Per sobre, per sota, voltant-la.
Després de donar-li moltes voltes, va començar a ratar-li aquell vestidet blau. Com si no li fes fàstic la brutícia que hi portava, com si no li fes pena deixar a la nina amb el vestidet menjat.
Poc a poc vaig girar-me i me'n vaig anar caminant, lentament.
Sentia com si la nina em cridés, com si em pregués que no la deixés sola perquè tenia por de quedar-se en aquell racó, amb la fosca de la nit i amb aquell ratolí que se l'estava menjant.
Vaig girar el cap un moment. El ratolí seguia amb la seva tasca, i ella seguia somrient amb els seus llavis infantils.
Era un altre màrtir. Deixava ser menjada per un ratolí, i somreia.
Anava distret. Un peu se m'enfonsà en un bassal de fang. Una humitat freda es va deixar sentir en el peu. Una humitat incòmoda i llepissosa. Però no en vaig fer cas.


La nit estava a punt de trencar-se amb l'alba.
Per l'horitzó es va començar a veure una espurna de llum d'un to vermellós.
De més a prop també hi sortia una resplendor vermellosa. Hi havia una foguera. La fumera es perdia ràpidament pels foscos deserts del cel encara fosc.
M'hi vaig apropar. S'estaven cremant fustes velles, potes de cadira... Vaig sentir com aquella llum viva m'escalfava. Darrera les flames estava asseguda una noia. Mirava fixament el foc. No hi buscava res. Solament el mirava, no el veia. Pensava en coses molt llunyanes d'aquell moment i situació.
Estava asseguda a terra amb les cames creuades, amb un petit pal als dits. Una camisa de franel·la descordada i, a sota, una samarreta estampada. Els pantalons vaquers vells i desgastats agafaven diferents tonalitats amb la llum vacil·lant de la foguera.
En veurem alçà els ulls.
Uns ulls foscos, plens de certa melangia.

La mitja cabellera negra li cobria les espatlles.
Els seus llavis fins em somreien. Em feien recordar alguna cosa. Alguna cosa d'un temps passat llunyà, remot
-Si tens fred acostat al foc.
Sí. Em recordava alguna cosa. Però no podia aconseguir saber el què.
Una veu fina, com els seus llavis. Una veu plena de sentiment.
-Què et passa? No parpelleges mai?
Amb la cara inclinada els cabells li queien cap a un cantó. Tot fi, delicat: El nas, la boca, les mans...
Volia recordar alguna cosa. Tenia la sensació de que aquella noia ja la havia vista abans. Però no podia aconseguir cap record de cap temps passat.
-Bé, si et soc tan poc simpàtica!
-No, no és això. Perdona'm.
-Estàs tremolant.
-Fa fred, aquesta nit.
-Què feies ara?
-Caminava
-Busques algú?
-No. Solament caminava.
-Estàs sol?
-Sí.
-On vius?
-Abans vivia tres carrers més amunt d'aquí.
-Jo visc aquí.
-On?
-Aquí.
-Però això ja no és cap casa.
-I què? Jo aquí hi estic bé. Sempre he viscut aquí. Aquest és el meu carrer. Aquí hi tenia els meus veïns, els meus amics. Els diumenges ens trobàvem tots i anàvem a veure alguna pel·lícula. Un dia un dels xicots em va demanar per sortir. Has sortit, tu, amb alguna noia?
-Sí.
-No vàrem estar gaire temps junts. Poc després el varen portar al front. Tu no vas a la guerra?
-Jo estic en la guerra.
-Volia dir si no ets soldat.
-No.
-Per què?
-No ho sé.
-Fa molt de temps que et van ensorrar la casa?
-Tres hores. Ha sigut espantós. Abans de ficar-me al llit tenia l'impressió de que passaria alguna cosa. Feia molta estona que m'havia posat al llit i encara no dormia. Poc a poc m'anava posant nerviós. M'he vestit i he baixat al carrer. Estava desert i fosc. No sentia res més que les meves pròpies passes sobre l'asfalt. Tenia por. De tan en tan girava el cap enrera per veure si algú em seguia. Una patrulla militar em demanà la documentació mentre m'enlluernaven amb una llanterna i em digueren que no eren hores d'anar pel carrer i que me n'anés cap a casa. Quan hi anava és quan va passar tot. Primer vaig sentir el soroll dels motors de molts avions. Després el xiulet dels obusos. Va seguir molt de soroll i una gran polseguera. Jo m'havia ajagut contra una paret amb les mans a la nuca. Quan aquell espantós núvol de pols se'n va anar, em vaig alçar. Vaig caminar per entre mig de l'espai negre cap allà on pensava trobar el portal de casa.
"El buscava intensament, però no l'aconseguia veure. Abans d'arribar-hi ja em vaig donar compte de la catàstrofe. Pel meu voltant hi restaven els maons que havien sigut de la paret d'una casa. De casa meva!"
"Hi havien tres pisos. Jo vivia amb els meus pares i un germà al segon. Ja no els he vist més."
"Quan ja me'n anava vaig veure el veí del tercer. Estava de panxa enlaire, mig cobert per la runa. Una biga li aixafava el pit. Era un home tranquil, simpàtic, que t'ajudava amb tot. Era un home just i li agradava viure amb pau. Però la guerra l'ha matat."
"Per què tantes persones mortes? Per què tantes persones que maten. Ha de tenir raó i portar la justícia el que hi matat a més gent?"
"I què? Tanmateix per això estem en aquest mon: Per morir. És igual morir ara o d'aquí uns anys. Sempre sentirem el mateix. Mentre esperem la mort hem d'omplir el temps amb alguna cosa. I fem, i pensem, i ens creem problemes, una societat difícil, i guerres."
"I mentrestant, mentre l'home ho va tenint tot, mentre va vivint en una gran ciutat, es va sentint sol. Està voltat de milers de persones com ell, però no pot parlar amb ningú. Tothom crida, tothom va ràpid, ningú té temps d'escoltar."
"Però l'home necessita companyia. Tothom necessitem companyia."
"Després de veure tot això m'he posat a caminar, i he vist encara més coses. Fins a trobar-me amb tu."
"I ara, quan al cap d'una estona ens acomiadem, tornarem a estar sols."
-Podem probar de no separar-nos. Si tu estàs bé amb mi i jo amb tu...
-No podrà ser.
-Per què?
-La vida no és tan senzilla. Tot és molt complicat.
-Si vols podríem caminar al menys una estona junts.
Ens aixecàrem i ens allunyàrem de la foguera. El seu cos era més aviat prim.
Sí. Em seguia recordant alguna cosa, però no sabia el què.
-Jo em dic Montse. Tu com et dius?
-Què més dona. Més val que no sàpigues el meu nom. Quasi no ens coneixem i ja t'he explicat masses coses.
Els primers rajos de llum del nou dia començaren a cobrir la ciutat destruïda. No sé per què però em sentia bé amb aquella noia que m'acompanyava. Era en un nou dia. Foc nou després del desastre.
Però què més dona estar bé.
Ja feia estona que caminàvem. Una dona anava a buscar aigua a la font de la cantonada amb un canti. Vàrem seure al costat d'unes runes. I allí ens quedàrem durant una estona, massa estona.
No sé per què bombardegeran les runes. No sé per què ens bombardegen. Si ens volen matar ja ho han aconseguit.
Vàrem quedar sepultats per les runes. Molt a prop tots dos.
Algun temps després sortí un ratolí i li va començar a ratar aqu
ells pantalons vaquers tan desgastats.
Un sentiment estrany va sortir de les meves entranyes. Semblava com si sempre haguéssim caminat junts, tornant cap a casa.
Se sentia molta humitat. Potser per entre els nostres cossos hi passava un reguerol d'aigua. Aigua bruta i corrupte. Em mullava.
Em sentia com un escarabat negre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: