Tres per un (Venjança)

La nit era fosca. La rosada humitejava la gavardina de l'Andreu que vigilava des d'una cantonada el moll del sud-est. Se li acostà en Lluís.

-Ja saps què has de fer?

-Sí, ja ho sé.

-Estàs nerviós?

-És la primera vegada que faig una cosa així. I encara no sé per què la faig.

-No t'hi amoïnis. Tot sortirà com està previst. Mira -seguí en Lluís assenyalant un racó del carrer- en Miquel també està preparat.

-No sé si ho podré fer -digué l'Andreu nerviós-. No sóc aquest tipus d'home que...

-Ho faràs -el tallà en Lluís mossegant-se els llavis i amb un to amenaçador.

-Si no fos per la mare! Necessito els diners per ella!

-Au! No et posis així!

-No. T'ho vull dir. Així, si em pelen, sabràs per què ho he fet. Estic cansat. Treballo, treballo i no aconsegueixo més paga que crits i quatre rals que no arriben ni pels medicaments. Veure-la patir, sentir com gemega. És massa. Vull aconseguir calés per acabar amb tot això.

-Sí, apa, ara ja m'ho has dit -feu en Lluís veient el camió que esperaven-. Anem per feina.

El camió es va parar a pocs metres de la cantonada on hi havia l'Andreu i en Lluís.

El silenci era total. Però de sobte, quan el xofer baixà de la cabina i anà a la caixa, una ràfega d'ametralladora trencà aquell silenci i deixà a l'home estès a terra.

En Miquel, amb l'arma encara fumejant, va sortir del seu racó i pujà a l'interior de la caixa del camió. Un moment després va fer un senyal i en Lluís i l'Andreu correren fins a la cabina.

-M'agafarà un atac -comentà l'Andreu.

-Calla. Engega ràpid i anem-nos-en d'aquí.

-I l'home?

-Res. Ja està. Porta el camió fins allà on saps i haurà acabat la teva feina.

I el camió, fent una sotragada a l'engegar, es perdé en la foscor de la nit.