L'esmorzar del pidolaire

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

Arraulit contra la paret, assegut a terra, mirada absorta en els seus pensaments el pidolaire espera l'almoina que li permet subsistir. Un parell de bosses al seu costat són tot el seu equipatge.

Una caixeta de cartró amb unes quantes monedes i un rètol que anuncia la seva situació i clama caritat.

La pell renegrida no se sap si pel sol o per la ronya. Cabells llargs, enredats. Barba d'uns quants dies, quasi blanca. Ungles llargues, mans resseques, esquerdades. Ulls marrons, mirada profunda, sàvia. Boca petita, amb llavis callats i amb tantes coses per dir. La roba reciclada de qui sap on, llustrosa.

Tothom li passava pel davant volent-lo ignorar. Pocs s'hi fixaven. Menys encara es compadien i li deixaven unes monedes.

Per a la majoria de gent ell era una persona incòmode. No perquè fes res que els incomodés, sinó per la seva presència, simplement per la seva existència. A ningú li agrada veure les misèries dels altres.

Però què hi ha darrera aquella imatge desolada i fins i tot un punt repugnant? Quin misteri i a la vegada quanta indiferència.

Aproximadament a l'hora que a ell li sembla, recull tots els estris, s'aixeca i camina rumb a un altre indret de la ciutat més fructífer. Ho té ben après. Depèn del dia, depèn de l'hora, aconsegueix fer més calaix en un lloc o en un altre.

Caminar pausat. Esquena una mica corba. Balanceig acompassat.

Es coneix tots els racons de la ciutat, tots els topants d'interès. No hi ha com tenir temps i posar atenció a les coses. Li agrada observar, li agrada analitzar. Des de la seva posició veu centenars de persones diferents. Mares atrafegades amb els fills petits que no paren de reclamar atenció amb insolència. Grups d'estudiants immersos dins la xerrameca, aliens a l'entorn. Joves acabats de sortir de la universitat, encara amb tota la vida per endavant per aprendre tot allò que no s'aprèn en els llibres. Persones ben vestides que passen amb pressa. Persones grans, sense pressa, de tornada de la vida, desbordant tendresa.

Fa forces mesos, o ja fa un any?, és igual, el temps no importa, en tot cas ja fa molt de temps, quan encara feia poc que feia l'ofici de pidolaire i la roba encara semblava neta, escoltava una conversa entre dos joves ben vestits i ben enclanxinats. Un li donava lliçons d'economia a l'altre, mentre esperaven l'autobús, tot fent aflorar brots subliminars de supèrbia. Que si has d'invertir amb intel·ligència, que si jo els meus estalvis els tinc en accions de Químiques Llorensí, que si has de saber esperar dividends, que si aquesta empresa és tan important...

Quanta ignorància. No va poder suportar més tantes paraules buides. S'acostà a ells i va deixar anar un sec "Vengui!".

Els dos joves se'l quedaren mirant, entre sorpresos i incrèduls.

-Faci cas. Vengui. Aquestes accions no trigaran gaire temps a caure.

Els dos joves no aconseguien articular paraula. L'autobús va arribar en aquell moment. Com fuetejats pel diable hi pujaren i allà va quedar aquell conseller circumstancial, seriós i amb uns trets de tristor que el delataven. Era un consell gratuït a una persona que ni la coneixia. Era un consell amb molta càrrega de coneixement.

Durant els propers dies aquella parada d'autobús li va servir d'aixopluc de la pluja persistent. Era l'abric distret d'una persona amb tot el temps del mon que s'entretenia veient com corrien els demés.

Renoi quin temps! No plou mai i quan plou encara molesta.

La gent no sap anar pel carrer quan plou. No sap caminar amb paraigües sense mullar-se els peus. No sap deixar de fer ganyotes quan les gotes cauen a la cara. No sap quedar-se a casa i esperar que passi l'aiguat. Les obligacions imperen, i faci el temps que faci s'ha de sortir de casa i fer front als contratemps desagradables i molestos.

Corredisses per evitar de mullar-se el cap i entomar la pluja al pit. Encongir les espatlles per oferir menys superfície a l'impacte de les gotes. Sabates molles, roba enganxosa, ulleres molles que maregen, trànsit intens, taxis plens, bassals inoportuns, paraigües girats, gossos que s'espolsen, façanes que regalimen, semàfors parats, botiguers en calma, gent nerviosa. I ell assegut a la parada de l'autobús observant pacientment.

La pluja a la nit és incòmode. Per això va decidir d'anar a dormir a l'alberg. Va aprofitar per afaitar-se i polir-se tot el que va poder. Però quan va ser de dia, altre vegada a aixoplugar-se a la parada de l'autobús.

Un jove ben vestit se li acostà. Era aquell jove que rebia lliçons d'economia del seu amic. Se li quedà plantat al davant i durant una estona va dubtar. Finalment, tot mirant-lo als ulls i sense preàmbuls esclatà.

-I vostè com ho sabia?

Silenci. Tots dos es miraven als ulls esperant resposta. El jove impacient, el pidolaire, amb un somriure interior no demostrat, serè, amb la satisfacció de notar-se protagonista.

-El meu amic ha perdut tot el que tenia. Vostè li va dir que vengués les accions de Químiques Llorensí i no ho va fer.

-Ho sento molt.

-Com ho sabia?

-Informació privilegiada.

Però què diu aquest home! Està tocat de l'ala. Informació privilegiada diu. Clar, ja se li veu que és corredor de borsa, està ben boig. O serà que li passen informació els seus amics, els altres pidolaires...

Incrèdul, el jove acomodat, balancejava el cap. Incapaç de creure's al pidolaire, incapaç de veure més enllà del seu nas bronzejat artificialment i ben hidratat per cosmètics cars.

El pidolaire, impassible, tranquil. Tant li feia que se'l cregués o no. No tenia res a perdre ni res a guanyar. O si? Sense mostrar cap tipus d'alteració emocional observava com aquell jove s'anava fent castells, com s'anava imaginant com podia saber la direcció que emprendrien les acciones de Químiques Llorensí. I com a bon negociant estava a punt de treure profit d'aquella situació. Tenia que ser subtil, tenia que atrapar la seva presa amb la seva pròpia curiositat.

-Vol saber d'on bé la meva informació?

-I tant!

-Li costarà un esmorzar. Un bon esmorzar. Tinc gana. Jo no li diré pas res, però vostè podrà descobrir-ho.

-Fet. Anem a esmorzar.

-Però on jo li digui.

El jove s'hi avení. La curiositat el picava. Pararen un taxi. Hi pujaren i el pidolaire li demanà al taxista que els portés a una certa adreça.

Mentre el taxi els portava, aquell jove no va parar de xerrar, donant mil explicacions sobre la seva vida, els seus estudis a la facultat d'economia, la feina que va aconseguir en aquella gestoria i on va aprendre tant, la seva feina actual en una multinacional, que si estava tan ben considerat, que si tenia molt futur en aquella empresa, que si la feina això i allò. Moltes paraules, moltes il·lusions, tot molt bonic, tot molt eteri.

Les arrugues del pidolaire que se li havien incrustat a la pell a cops de l'experiència que va donant el temps, feien lliscar aquelles paraules sense donar cap importància a aquella situació. El pidolaire, aliè a tantes explicacions, només pensava en aquell esmorzar copiós que l'estava esperant.

Baixaren del taxi i entraren en un bar. Un local ampli, ben decorat. A la barra uns expositors de vidre amb tot de safates dins, exhibint tot tipus de menjar de caprici.

Varen seure en una taula al costat de l'entrada. Darrera els vidres la gent continuava atrafegada per la pluja. Just a l'acera del davant un edifici luxós, amb la façana de marbre i una porta imponent. Sobre la porta unes lletres daurades anunciaven l'empresa allotjada en aquell edifici: Químiques Llorensí.

-Ara ho entenc -exclamà el jove-. Els empleats de Químiques Llorensí venen a aquest bar, i entre cervesa i cervesa i entre cafè i cafè vostè ha sentit algun comentari sobre les accions de l'empresa.

El pidolaire, avui net i polit somreia. Sabia que avui esmorzaria bé a càrrec d'aquell jove que la vanitat el feia mostrar estúpid. Tot i el somriure amable, les celles no podien amagar aquell sentiment envers aquell jove que expressava aquell "pobre noi, no en tens ni idea de la vida".

El jove, complagut amb la seva deducció, es girà i feu un gest al cambrer.

El cambrer, servicial, s'atansà a la taula on eren asseguts els dos homes i, amb total discreció, educat, i amb un respecte extrem li digué al pidolaire:

-Caram, quan de temps sense veure'l! L'esmorzar de sempre senyor Llorensí?

Comentaris

  • que bo![Ofensiu]
    Lior | 22-09-2008

    Hola Jordi,
    m'ha agradat molt el teu relat. Un final inesperat i que dóna un gir complet a la història. Tot i que em sap una mica de greu pel noi, que té molts estudis però va mancat d'astúcia!

    Fins aviat.

  • Hola; vols enviar-ho a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 22-09-2008 | Valoració: 10

    Ens encantarà publicar-ho a tribuna@guimera.info

    El text en format word com annec a l'email i si vols envia funa imatge - potser la del pidolaire ? - tambe com annex

    Gràcies per endavant

    Antonio Mora Vergés
    tribuna@guimera.info

  • El final[Ofensiu]
    potolet | 03-09-2007

    no m'agrada (un canvi massa brusc per al meu gust), però reconec que és un bon relat. A banda d'alguna falta ortogràfica, està ben escrit. Em recorda molt un que vaig escriure fa temps, també sobre un pidolaire.
    En fi, molt de gust i felicitats!

  • El rerafons fa pensar[Ofensiu]
    Tisores | 30-06-2007 | Valoració: 10

    És un relat que et manté pendent fins al final. Com amb altres relats teus, la sorpresa la troves a la darrera frase.
    La pluja d'adjectius fan la fotografia de la situació, m'agrada.

  • intrigant[Ofensiu]
    mangels | 26-06-2007 | Valoració: 8

    l'he tingut que acabar de llegir per veure que pasava...hehehehh interesant, divertit, amb misatge, un bon relat, encara que per mi sobren adjectius en segons quins moments, però m'ha agradat.

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: