Viatge al vol del camp gran

Un relat de: Jordi Butxaca Gumila

Sortim de casa. Tanquem la porta de la cleda i els gossos queden mirant-nos des de dins. El camí descriu un lleuger revolt a l'esquerra i avall fins la carretera, però nosaltres tirem recte. Al davant tot un espai planer, erm, puntejat amb alguna alzina. A la dreta el camp gran.

Caminem pel pradell. L'herba és curta, alguna mata d'espígol s'inclina amb l'aire.

El terra és sec. Fa molts dies que no plou. La terra allibera les pedres. No les pot subjectar. I ha pols.

El sol d'aquesta primera setmana d'agost escalfa.

A mida que anem caminant, allunyant-nos de la casa, els gossos van fixant més la mirada en nosaltres, orelles en punta, olfacte agut.

El camp, amb els rostolls esperant el treball del pagès, quiet, calmat, donat al sol de justícia, a la frescor de la rosada, a la carícia del vent.

Un vol de corbs, negres, brillants, picotejant el terra en busca d'aliment. Lluny. No fan cas d'aquests caminants que els esguarden amb curiositat. Ells, habitants del seu món, ignoren el nostre.

Caminant, com si fóssim les ovelles del ramat, xutem una pedra. Rodola.

Anem arribant a l'angle arrodonit del camp. Ara girem i comencem la pujada. Tot un pla inclinat orientat al sud. El camp gran, pacient, continua a la dreta.

Tot un terreny planer trencat a l'esquerra per l'obaga de la riera que, amb els anys, ha anat tallant totes i cada una de les capes de la terra i d'aquesta roca tant dura per a l'home i tan dúctil per al frec inacabable, continu, tossut de l'aigua dolça que baixa des de les muntanyes de Capolat.

Aquest pla, sec, pedregós, arbrat d'alzines rebrotades de les que varen patir l'incendi de fa uns anys, viuen, sobreviuen a la sequera rigorosa de fa tants mesos.

Ens aturem a mitja costa per descansar la vista sota una d'aquestes alzines, per mirar enrera el camí que hem fet.

L'ombra seca de l'alzina és calorosa.

Avall, el camí recorregut, pedregós i àrid.

Reprenem el camí. Passem tot un tros ple de farigoles. A mida que anem passant, amb el ròssec dels nostres peus, van desprenent una aroma inconfusible. Ens ajupim i observem. És un altre món. El conjunt de farigoles formen un altre microcosmos amb tot un seguit d'habitants: formigues que no paren d'un costat a l'altre, fent els seus propis camins; una aranya, petita, del mateix color de la terra, arraulida en la branca d'una farigola; una llagosta, camuflada, a ple sol, a punt de distendre les seves llargues potes; i corrents, al veure'ns, nerviosa, una petita sargantana, de pell tendra, suau. Nosaltres som els gegants d'aquest bosc que, amb la nostra prepotència, ignorem tota aquesta vida que tenim als nostres peus. Orgullosos, insolents, destruïm l'equilibri natural d'aquest univers tant petit.

Irracionalment, només sentim l'olor de les farigoles, i seguim caminant costa amunt.

Quan arribem a dalt, unes boixedes ens barren el pas i hem de trepitjar la vora del camp gran. Els rostolls crepitegen al ser trepitjats. La terra, seca, dura, esperant de beure's aquesta pluja, tresor del cel, tant desitjada.

Des de la part més alta, esguardem tot el camp. Sí, és gran. Ara amb la maquinària és còmode treballar-lo, però fa uns anys, quantes suors, quants esforços, quants sacrificis per poder vèncer la misèria endèmica del nostre país.

La fondalada de la riera també envolta el camp gran per la part superior, i nosaltres resseguim tot el perímetre. El caminar és còmode.

Comencem la baixada. Una rasa, per on es canalitza l'aigua quan plou, per la vora del camp.

El pagès, amb els anys, ha anat acumulant en aquesta vora les pedres que ha tret del conreu. Piles de pedres, mitjanes i grosses. Moltes pedres, molts anys de labor. Però sempre inacabada. Cada any, al llaurar en surten d'altres que restaven amagades sota terra. I el pagès amb la paciència i el mètode heretat dels seus avantpassats, les treu del sembrat i les acumula a aquesta vora del camp.

Amb els anys, aquest amuntegament de pedres ha provocat una vegetació inhòspita i provocativa. Un munt d'esbarzers. L'esbarzerar, punxent, ufanós. Els seus fruits, en aquesta època de l'any, encara una mica verdosos, aspres. El color vermell de les mores esperant la maduració, esperant canviar a negre lluent, net, dolç.

A l'esbarzerar infinitat de pardals. És el seu amagatall. Petits i àgils entren i surten mofant-se de les punxes i aprofitant-se, al mateix temps, d'aquesta defensa, dins el seu castell verd i fosc a l'interior.

Ens anem apropant a la casa. Ja tenim els gossos que ens vigilen i segueixen els nostres moviments, amb lladrucs i grinyols de complaença.

Més avall dues alzines centenàries. Immenses, arrodonides, amb milions de fulles, amb milers de branques. Ens acostem al seu tronc. Impossible d'abraçar-lo, els dits no aconsegueixen tocar-se.

Arbre vell amb molta vida per endavant. Arbre on hi viu una parella d'òlibes, de plomatge terrós, de cap rodó, d'ulls immensos amb iris grocs. Arbre que quan la tempesta envesteix, resisteix, espolsant totes les branques, amb el tronc resistint el temporal arrelat en aquesta terra plena de pedres. Arbre de conte de fades.

Arribem a casa. Els gossos contents de retrobar-nos ens venen a rebre. Acabem el nostre viatge al vol del camp gran. I ara ens queda el record de les imatges viscudes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: