La meva estimada pluja

La riera està seca. No plou. La pluja ja no m'estima. Ha marxat a descobrir altres muntanyes, altres rierols.

Tant de temps compartint la vida amb la pluja i ara, després de molt de temps de si plou o no plou, nuvolades negres i ferotges que passen sigilosament, ha deixat de ploure. És definitiu.

Tot el que m'envolta perd la vida. Les plantes, deshidratades, amb les fulles pansides no poden resistir. Els peixos de la riera atrapats a l'argila esquarterada de la llera. Els animalons del bosc fugen, es queden sense aliment i sense aixopluc. Jo em quedo desemparat.

Pluja, què m'has fet? Què t'he fet per mereixe'm la mort?

Sé que m'has deixat d'estimar, i això és la fatalitat de qui continua estimant.

Aquest paisatge verd i frondós s'esvaeix, i amb ell la vida. No puc viure sense la pluja.

La pell se'm resseca. Només se m'humiteja amb les llàgrimes del teu record.

Quan sé que estàs per altres contrades repartint la teva alegria, sento ràbia. No per qui gaudeix de tu, sinó per haver-te perdut, per haver-me deixat d'estimar.

L'alegria que em donaves ha quedat enrera, i ara, sense tu, m'he quedat en aquest paratge condemnat a ser desert. Perquè si sobrevisc, i algun dia et retrobo, no sé si seràs tempesta o pluja dolça d'hivern. Però ja no estaré acostumat a tu i no sé si serà possible el reencontre amable.

Saps que quan vius en el desert et fas hostil, solitari i egoista. Elements necessaris per la supervivència però que et fan estar a cada moment més aïllat de la societat.

Et trobo a faltar, pluja, però sé que necessites regar altres contrades i que no tornaràs.

Em quedo, plorós, estimant-te com mai des de la solitud, i descobreixo que és més difícil deixar d'estimar que enamorar-se.