Dins i fora, alhora.

Un relat de: Somiadora sense somnis
No sé per on començar, i tampoc sé on acaba, realment, aquesta història. Tu eres la meva primera i darrera esperança, la llum que pensava, curiosa i temerària, que ampliaria el camí, que em guiaria dia i nit, nit i dia, fins el no res, fins el tot. És curiós com, en la distància, els “potsers” esdevenen “per sempres”, i els dubtes són veritables conviccions. És tan curta la durada de les il·lusions, i tan llarga la seva estirp.

Començo pel meu principi.... no entenia la vida, però les meves metes diàries i la seva consecució omplien la rutina, de manera que no hi havia cabuda per la incertesa, el meu cap restava mecànic, centrat, obstinat en un objectiu existent i assolible. Però el cor, com sabem, és el primer que s’interposa... comença lleu, covard, insistint sense insistir, convencent sense convèncer. Però el cor pesa, i molt. I pesa i pesa, i dura. I perdura. El pensament, la raó, no entén més enllà de l’acte, del dia a dia. Però, quan filtra cap al cor, tot canvia.

El meu cor desconfiava, perquè tot el que havia sentit es basava en una mentida, en un teatre ben muntat amb un públic seleccionat, i jo tenia, rarament, seient a primera fila. Quan vas arribar, vas unir fragment per fragment, amb la paciència d’una roca, totes les peces, per petites que foren. I jo, en constant guerra vers els meus sentiments, vaig creure que tot era real, que d’alguna manera s’havia compensat aquest patiment amb la més valuosa de les sensacions: l’amor.

I l’amor era una altra història. No hi havia llops, ni fades, ni contes inacabats, perquè tu i jo érem tot el que hi havia. Només tu i jo.

Va passar molt de temps fins que em vaig adonar de que aquest bonic i màgic idil·li era la pitjor condemna. Només érem tu i jo, si, i per sempre, però perquè mai el nostre amor, ans la més real de les il·lusions, esdevindria una realitat en si mateixa. Érem, som i serem, un alè intern que recorre el nostre cos, i surt alliberat cap a una altra destinació. Però no érem, som ni serem una realitat. Mai.

Se que mai podràs entendre, o mai voldràs entendre, com em sento. Però sento que tu construeixes les muralles de la teva vida, on el teu cercle es forma, la teva persona, les teves metes, la teva rutina. I sento que, a mesura que es construeix aquest mur, infranquejable sense dubte i ben muntat, jo em quedo fora. No tinc cap via per accedir, si no és perquè demano la teva pietat i em deixes obrir els ulls per uns instants a un món que només conec i coneixeré a través de narracions i epopeies.

Em mantens dins i fora, alhora.

Comentaris

  • tancosxin[Ofensiu]
    nguyenthaovan | 04-01-2020

    Thanks a lot for the post. It has helped me get some nice ideas. I hope I will see some really good result soon.
    gmail sign up
    hotmail email login

  • No l'he entès tampoc molt... però m'ha semblat un bon relat, sí.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-12-2019 | Valoració: 8

    Bon dia, Somiadora sense somnis.

    He llegit el teu relat de principi a fi. M'ha semblat entretingut, tot i que no n'he entès tampoc molt, però és agradable de llegir. Sembla que parles del contacte entre cos, ment i esperit, i de les sensacions que rep l'ànima. M'ha semblat una mica un text filosòfic en alguns aspectes.

    Bé, em sembla que t'hauria de llegir més sovint.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: