Fi de l’infinit

Quan comença la il•lusió, es difícil, quasi impossible, augurar-ne el final. Tots els moments esdevenen records aparentment eterns, inquantificables en emocions, indescriptibles en paraules que acaben derivant en comuns “t’estimo” frustrats per l’anhel de demostrar tot el que el nostre cor conté, i sembla que es desbordi. Llavors els núvols es transformen en una crònica de la nostra història, única entre milers d’éssers semblants en un vast univers, petit alhora.

Tot és amor: les parets, els carrers, els sons que ens acompanyen i els sorolls que ens desperten. El sol és l’aliat que il•lumina el nostre somriure inesgotable, i la lluna és enemiga perquè ens sotmet en unes hores on no ens trobem, i ens obliga a buscar-nos als somnis perquè el nostre vincle és infinit.

Sembla impossible, de fet ni tan sols sembla res, no es contempla entre les possibilitats d’un futur de somnis i màgia constant, que hi hagi alguna cosa que ens pugui allunyar de la millor de les sensacions, de la més potents de les energies, del repte que ens motiva i captiva dia a dia en una seqüència il•limitada de felicitat.

I un dia, inesperat i impacient, inconscientment però inevitable, els núvols comencen a esvair-se, i ja no són formes que ens imiten amb dèria, sinó conjunts de gotes d’aigua suspeses en l’aire que ens fan d’escenografia. I els “t’estimo” ja no es frustren, sinó que es deixen envair per l’obsolescència de la rutina incessant.

Per això ja no m’agrada la paraula, bé no només la paraula, sinó l’essència de l’infinit. Quan l’infinit té límits, ja no és infinit. Quan l’infinit té condicions, ja no és infinit. Perquè en una vida presumptament finita, no podem suposar que l’amor serà infinit.