Horabaixa. Si m’adonés que el sac es buida a cada passa.

Un relat de: Somiadora sense somnis
Caminava per un carrer que no era el meu, a un món que començava a ser-ho. El sac estava ple d’or, pesava molt.

Els records s’esmunyien entre tocs de malenconia, i la primera moneda s’escapava del sac que d’esma aguantava. Era tan sols una, el seu pes ínfim no va alterar res, no hi vaig fer cas, i la següent passa, i l’altra, arribaren. Voltejava cada carrer fitant els meus somnis, esdevinguts dèria, els podia veure tot i que no hi eren. Buscava i sotjava, mirava al front, feia llambregades de reüll, tornava a girar el cap per si algun racó havia escapat a la meva insistència. La segona moneda quedava enrere. I una tercera la seguí, agosarada, i poc després una quarta.

Empaitava el Sol en el seu decadent recorregut, ataüllant el mar a l’horitzó invisible. A les palpentes s’endevinava una història, tan real com la immensitat que m’albirava, a mi, coratjosa, avançant valenta i sense saber-me inconscient. Les persones del camí estaven fora de la línia, no els donava cap moneda. Encalçava alguna cosa, sense saber-ne res més, sense èxit. Mentrestant, em sentia molt més lleugera, però portava el sac i no mirava mai enrere.

El camí semblava llarg, i ralentia les meves cames. El sac no pesava, el sac...No hi havia res ja, al sac. Va ser aquell dia quan descobrí que no era més una nena, però tampoc era jove ja. Les monedes dibuixaven el meu pas pel camí, sinuós com una serpentina.

El sac és buit. No hi queda cap moneda. Els anys de la meva joventut s’han esgotat mentre perseguia somnis irreals i ignorava realitats certes. Buscava una vida somniada i oblidava que ja la tenia. Malbaratava les monedes del meu tresor únic, fins que es van exhaurir per sempre més. Si les hagués compartit amb els transeünts del camí, seria molt més rica. Però les volia per mi i els meus inesgotables somnis, les volia meves. El sac es buidava a cada passa, i el meu dia arribà, de mica en mica i sobtat, a l’horabaixa.

Ara són els records els que omplen el sac, i no els deixaré escapar mai, d’aquí.

Comentaris

  • Sinuós com una serpentina[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 18-02-2015

    “Les monedes dibuixaven el meu pas pel camí, sinuós com una serpentina.”… Un relat farcit de simbolisme; un registre personal que s’escau al text creat; un com tocar de peus a terra i les bones intencions, al final.

  • molt ben escrit[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-02-2015 | Valoració: 10

    M'agrada molt, reflexa molt be eks sentiments. Gracies tambe per comentar. Ens veiem
    Montse

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: