Una vida que fora somni

Un relat de: Somiadora sense somnis
Volia tornar a casa. Casa eres tu. Havia estat un viatge increïble, amb la persona més increïble del món, la mare que em regalà la vida, però tot era un compte enrere per retrobar-te. Sense saber, no obstant, que per a tu era un compte endavant per oblidar-me.

Cada segon esdevenia una eternitat sense tu, cada segon t’esdevenia un lapse sense mi. La solitud envaïa la meva essència, mentre tu estaves sempre en constant companyia. Cada parella, enamorada, que presenciava al nadalenc carrer feia eixir sentiments intensos i profunds, únics, commemorats per obligats records de moments viscuts amb tu, mentre tu burlaves l’amor, miserable als teus ulls, recentment arrogants, ans els més innocents i fràgils que captivaren la meva il·lusió, il·lusa, creient que seria efímerament etern.

Només puc donar-te les gràcies; gràcies per mostrar-me que, tot i desconfiar-ne abans de conèixer-lo, l’amor no és cap conte de fades, i jo no soc cap princesa. Gràcies per ensenyar-me a creure que, per uns instants, ho era, i després baixar-me a la realitat que m’esperava, ansiosa per devorar la meva esperança, inversament proporcional a la veritat que apaga tota espurna de felicitat.

I, sí, moltes gràcies, perquè sense tu encara continuaria somniant desperta, malbaratant un temps que és l´únic que té valor real en una vida sense esma. Gràcies per matar els meus anhels abans de que es produís la metamorfosi en objectius ferms, abans de que la meva vida es basés, només, en el camí per assolir-los.

Gràcies per desvetllar el final, inèdit, d’una tragèdia que semblà comèdia, d’una vida que fora somni.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: