Es refreda l’esperança

Un relat de: Somiadora sense somnis
Era fràgil i forta.

Fràgil aparentment, mirada dubtosa travessant teranyines de pors i miríades d’incerteses, ment carregada amb els enigmes d’un univers dins ella. Els seus ulls eren grans, suficientment grans per abastar infinites il•lusions finites. Els seus somnis fitaven l’horitzó, i hi nedaven més enllà sense límits ni fronteres.

Forta, molt forta. Les pors i incerteses eren etèries ombres fugaces que aconseguia vèncer a cada segon, els enigmes impàvids guardians d’una veritat apassionant per descobrir, il•lusions i somnis convertien els seus dies en aventures i les seves nits en històries, la intensitat d’un instant bategava tant fort com el seu cor innocent passejant per la vida. Feia molta calor, les seves galtes enceses marcaven el pas ferm i abrigaven l’esperit jove regalant protecció.

Però, com tot, tot, acabà; va arribar el final de la il•lusió.

No van ser una, ni dues, ni tres persones. Ni va ser ell. Simplement, va arribar el moment. Algun racó del seu subconscient guardà de mica en mica cada petit retall de grisor any rere any, fins tintar penombra. Una paraula, un fet. La fragilitat sobtadament pesava molt més que la fortalesa, l’escull es trencà i els ulls configuraren una mirada buida i perduda dins la infinitat del no-res. Feia molt de fred, allà.

L’encís de la realitat l’havia paralitzat, i el canvi de temperatures atacà la il•lusió fortament. I així es refredà, l’esperança. Sense il•lusió no hi ha esperança, però tan sols està refredada, es pot tornar a escalfar. Poc a poc, però es pot. Quan la fe en les persones s’acaba, només ens queda la fe en nosaltres mateixos. Si veiem en nosaltres vestigis d’un canvi, el món de les esperances s’obrirà de nou als nostres ulls. I la fortalesa sempre sap emergir després de capbussar-se, perquè és necessari arribar al fons per agafar l’empenta de la vida que ens impulsa cap amunt, molt amunt.

Ara només és forta.

Comentaris

  • Són trams del camí...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 06-02-2015

    ...que cadascú té, es marca i li ve, aquesta suma.
    A vegades sembla com si ens poguéssim menjar el món i d'altres el món és un monstre gegantí ple de malures que se'ns tira al damunt amb tantes tecles tocades com té. I costa, trobar optimisme, que també és força, per exemple. I l'esperança té la virtut de poder surar en totes les aigües.
    Triem a cada moment, per més que ens envolti un 'exterior', com volem estar. El caràcter de cadascú marca força com entomar cada moment present. Si viure'l en la queixa, en la por, en la inactivitat, en la mediocritat...o si -i encara que sigui a ratxes- fer-ho des de la creativitat, la descoberta com un infant, l'amor i l'humor, el trobar les petites coses, com els cels de la nit i aquell estar amb un mateix i escalfar l'ànima.

    I prou rotllo. Tens una via: l'escriure. Aprofita-la! Estima't. Mostra al món qui realment ets, des de dins.


    Mena

  • La innocència, és un regal[Ofensiu]
    Epicuri | 06-02-2015

    Que a la vida viscuda, abans de la mort, cal conscientment ampliar. És diu saviesa. Per posar-li un nom. Tot nom és paraula!...
    "la intensitat d’un instant bategava tant fort com el seu cor innocent passejant per la vida"

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 23-01-2015 | Valoració: 10

    Escrius molt be i expreses molts sentimenrs. Ens veurem

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: