Dietari -incomplet- d'un alienígena. UN BON CISTELL DE POMES

DIETARI -INCOMPLET- D'UN ALIENÍGENA
(Full 31,31vrs., 32 i 32vrs. -Ocupa tant de lloc per les moltes tatxades, el contingut de les quals no s'arriba a esbrinar) 07/11/2005

Un bon cistell de pomes

He remès a la nau-dida l'informe de la nova identitat, així com la primera planificació -molt ben planificada, no cal ni dir-ho!- i tota detallada del treball investigador que m'ha portat en aquest món.
Em costa d'adaptar-me a la imatge novella. I fent honor al meu nom -us recorde que és Prudenci-, cal que siga prudent en certes circumstàncies, en les quals no gaudeix encara de la suficient documentació i/o informació pertinent i exacta. (Si us he de ser sincer, ni aproximada). I cal que vaja adquirint experiència tant en la pràctica, com per mitjà de lectures escaients i variades, d'acord amb els prolegòmens de l'abans dita detallada planificació. La meua visió òptica i vivencial -és a dir, mascle- de la realitat que m'envolta i de jo mateix -és a dir, allò de "jo sóc qui sóc", o millor "jo sóc aquell", o potser "jo sóc jo i les circumstàncies",- copse esdevé una mica diferent -o bastant, de vegades- a la que tenia com quan volia emular la senyora Geertghe. D'entrada, caldrà dir que amb aquesta nova forma terràquia els assumptes de cintura per avall són molt més difícils de realitzar i portar a bon terme i lloc que amb l'aspecte anterior, el de femella. El que eufemísticament diuen per ací "fer l'amor" és extremadament complicat sent mascle. No ho fas quan vols, sinó quan et deixen. És per això que m'he vist obligat a recórrer sovint a alguna de les "veïnes habituals" de la gasolinera.
Bo. Deixem les reflexions i anem al que anàvem, a les pomes.

M'he trobat amb una història-acudit que m'ha fet reflexionar. No està molt en la línia de l'eix central de la investigació, però cal, si més no, afegir-la, per raons òbvies. És aquesta -imagineu-se-la amb lletra inclinada- : Hi havia una vegada a Capdepera una al·loteta que marxava a Ciutat, amb un bon cistell de pomes. Tenia la intenció d'arribar, amb ell, fins Barcelona. Quan li demanaren què anava a fer amb aquella cistella de fruita, contestà, espavilada i seriosa ella: "A fer-me rica!" . I quan li preguntaren el perquè, rient-se, amollà, diligent i conspícua: " Si la meva germana major, que no sap de lletra, ha fet fortuna amb una poma; jo, que sé llegir i escriure, voleu dir que no em faré milionària amb aquest cistell?"

De debò, i sense faltar a la veritat, em reafirme a la meua deducció, corroborada amb la ja assenyalada observació i pràctica: A tot el territori hi ha un gust especial per les pomes. Possiblement es tracta d'un record atàvic dels antics repobladors, molts d'ells d'origen mallorquí, on la poma gaudeix de més renom que la bacora o que la figa.
Conreada des dels primitius temps, en trobem d'espècimens de tot tipus: rodonenques, verdoses, ataronjades, de pell fina, allargades, primmirades, rogenques, amb borrissol, sense, ... La majoria són dolces, encara que no en manca alguna espècie àcida. I m'han dit que hi ha de ben sucoses...

(En aquest moment potser seria oportú un incís per una anotació personal: Malgrat no formar part de la meua investigació, i per si de cas poden servir de base per a estudis posteriors als astrònoms del meu planeta, és obvi que els canvis de color experimentats per alguns fragments del territori on em trobe - i observables clarament des de l'espai- són deguts als canvis de cultiu, i no a l'escalfament del planeta, com opinen alguns científics terraquis. On abans hi havia tarongers, oliveres o vinya, ara es cultiva gespa. Sí, gespa! També, i tot cal confirmar-ho com ara ho faig, als canvis soferts a certs llocs pròxims als pobles, que anomenen ‘polígons', i els de vora mar, amb ‘urbanitzacions', ‘segones residències', ‘parcs temàtics', ‘camps de golf', etc. Potser caldrà una explicació posterior per cadascuna de les afirmacions i conceptes anteriors. De seguida l'elabore i la pose a la vostra disposició, pel coneixement d'aquells magnànims patrocinadors de la meua investigació i per tal que siguen adduïdes com proves demostrables i fefaents pels científics del planeta nostrat.)

I seguim amb la poma. -O caldria dir "sa poma"?- (1) És ben cert que gaudeix de propietats antiàcides, diürètiques i depuratives, i sobretot, antiinflamatòries de certes parts dels cos A més a més, pel seu caràcter bàsic, podem consumir-la a qualsevol moment del dia o de la nit, sola o combinada amb altres elements tan mengívols i abellidors com ella. També és ben cert, però, que la poma -ho corroboren els escrits literaris i històrics autòctons- ha estat per sempre més a la curta vida d'aquest planeta, símbol de deixadesa del mascle, d'obediència a la femella., de malaurances per la Humanitat.

Detecte una bafarada de feniletilamina.
-Esguarda la meua poma! Menja-te-la! No ho veus, com està, de ben preparada per als llavis? -m´ha demanat la companya ocasional amb tonalitat ferma, mentre em mostrava la cuixa esquerre fins el començament encantador de l'entrecuix, allà on una cama i l'altra cama esdevenen cos.
Jo no en tenia ganes, en aquell precís moment, de poma. Precisament d'aquella poma. Tenia present aquella que va oferir-li Elena -la de Troia-, a Paris, i que va ser l'inici d'una guerra cruel d'humans, déus i semidéus. (Tot cal dir-ho, aprofitada al màxim per un poeta sense massa vista, de nom Homer, per fer la seua història, tan clàssica ella). I em venien al cap, com si fa no fa, les històries sagrades de la poma primigènia, a la cultura cristiana, aquella poma que Eva oferia a Adam -tots dos nus- i que en tastar-la va portar als nadius -vegeu un llibrot anomenat "Bíblia"- al desequilibri del treball, oferta i demanda -INEM inclòs-, per tal de guanyar-se el pa amb la suor de cadascú/cadascuna. Del front o de la fruita. "Jo per la poma no passe", pensí, "encara que me l'embolcallen amb fulles de figuera". Però calia, m'era quasi imprescindible per adquirir els coneixements adequats a la nova entitat, per tal del desenvolupament adequat i de mesura de paràmetres conscients de la realitat quotidiana, així que em deixe portar.
-Almenys, dóna-li un mosset!- continuà, tendra i molla, mostrant-me descaradament la mamella dreta, amb el mugró erèctil erecte..
Jo no esbrinava ben bé si el mos el volia a la poma o al mugró. Qüestions de traducció idiomàtico-neuronal. A la fi, vençut, li'l vaig fer al lloc últim, que no al darrer. M'explique millor: aquell de més avall.

I és que de sobte he recordat el nom científic de la mare de la poma, l'ésser que les fabrica, pomera o pomer : ‘MALUS DOMESTICA', el qual ja ens avisa del caire no fiable de la fruita.


(1) NOTA DEL TRADUCTOR. A uns renglons tatxats, sembla entendre's . "No sabria ara si recórrer a l'Alcover-Moll o consultar més directament una amiga virtual que, amb més coneixement de causa gramatical i idiomàtica, sense cap dubte, em podria ajudar a posar el sintagma exacte, amb la grafia correcta".