Dia de platja

És dilluns, faig festa i això em permet gaudir d'un dels pocs plaers reals que existeixen i que no es paguen amb diners: una cala de la Costa Brava tot just compartida amb una vintena de persones. Puc dir que estic sola, bé, raonablement sola, perquè qui m'acompanya després de posada la crema de protecció solar s'ha submergit en el seu propi món ajudat per un emapetres d'una giga, o sigui que estarà absent pel cap baix un parell d'hores.

Reprenc: estic sola i només sento la remor del mar i el cant de les cigales entre els pins. Estic sola i nua dreta al davant del mar. Bé, nua nua tampoc, o si? Puc considerar vestit la goma que em lliga els cabells i les ulleres de sol? Ja sé que l'ideal fora estar sola, del tot, i nua, del tot, al davant del mar però, és clar, aleshores hauria de fer fora tothom, cosa que no puc fer i m'hauria de tallar els cabells, cosa que no vull fer i hauria d'estar tota l'estona fent ganyotes pel sol als ulls, cosa que m'espatllaria tota la imatge idíl·lica que m'estava composant.

Aleshores, convindré que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus, petxines i una xancleta negra abandonada... ui! No, cal esborrar la xancleta abandonada. Sé que està abandonada perquè està allí, solitària, enmig del no res i una mica atrotinada, de la qual cosa en dedueixo que ha vingut del mar en un temporal, o sigui que ahir hi devia haver temporal, perquè sinó la xancleta ja no hi seria.

Sospiro resignada, faré l'esforç necessari per a esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada del meu paisatge mental. I així puc dir que estic sola i nua al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines, amb l'aigua mullant-me els peus i mirant la ratlla de l'horitzó ....

Bé, potser, en honor a la veritat, hauria de dir la ratlla intermitent de l'horitzó, perquè tot de barques ancorades al davant de la cala converteixen l'horitzó en una espècie de codi morse: ratlla - punt - ratlla - punt - punt - ratlla ... Tornaré doncs a carregar el fotoxop mental i a més d'esborrar la xancleta negra, solitària i atrotinada, aniré esborrant de la línia de l'horitzó les barquetes que espatllen el meu moment idíl·lic d'un dia de festa.

Ara si, definitivament, estic sola (raonablement, si més no) i nua (perquè els accessoris capil·lars i oculars no compten) al davant del mar sentint la remor de les onades i el cant de les cigales enmig dels pins, dreta damunt la sorra plena de plomes d'aus i petxines (i amb una xancleta negra, solitària i atrotinada, vinguda en el temporal d'ahir, convenientment esborrada), mirant la ratlla de l'horitzó (sense barques, quin gran avenç el fotoxop, ni que sigui mental), i amb l'aigua mullant-me els peus, a punt de tenir un d'aquells pensaments transcendentals que se solen tenir en moments tan especials com aquests quan noto quelcom que m'acaricia els peus.

Quina grandesa la natura! Quina meravella l'evolució! Amb el reflux de l'aigua, fins als meus peus i tocant-me delicadament amb les seves blanques aletes, hi ha arribat una compresa.