Mirant per la finestra V

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig que passa un grup del casal de dones. No fa pas massa hi vaig anar a una reunió on parlaven de la dona i la societat d'una forma que em va semblar del tot aliena i puc dir que, d'ençà aleshores, estic espantada, tinc el que es podria dir una "crisi de fe" o quelcom similar. Com va dir un fill meu quan era petit: "mare, tu no ets una dona, tu ets més com un saxofon". Ho va dir amb la idea de què ser un saxofon és una d'aquelles coses estranyes de debò. No vaig saber si sentir-me'n dolguda o afalagada, tampoc m'ho ha aclarit amb els anys.


El cas és que em torno a sentir saxofon, de fet gairebé sempre em sento més saxofon que una altra cosa. Quantes vegades no mires al teu voltant i de sobte veus que tot funciona segons uns criteris que no acabes de comprendre, que se t'escapa alguna cosa. I et preguntes: "aquesta gent s'ho creu de debò això que fa?" i penses que és impossible que ningú es cregui de debò algunes coses, però si, se les creuen i les defensen i tu, cada dia més, restes convençuda de què es van descuidar alguna peça a l'hora de fer-te.


Sóc una dona, ho sé perquè a partir de què vaig anar a l'escola em van dir que ho era, a casa mai havia tingut massa importància aquest detall. Sé que ho sóc també, perquè vaig al ginecòleg un cop l'any a veure com evolucionen els miomes que tinc a la matriu d'ençà que vaig parir dues vegades i no vaig mai a l'uròleg a que em miri la pròstata, entre altres coses perquè no en tinc. Sé que sóc una dona perquè ningú s'estranya de què dugui faldilla, ni si un dia em pinto els llavis, o les ungles dels peus de color vermell. Perquè ho diu el meu D.N.I. i tot de papers que et fan omplir al llarg de l'existència, on sempre hi ha una casella on hi posa "sexe/sexo", que a vegades et venen ganes de posar-hi "sí, gràcies".


Sóc una dona per aquestes coses i poques més. No em sento una deessa primitiva connectada a la natura per algun tipus de sortilegi màgic que fa que només pel fet de tenir ovaris sigui diferent a algú que tingui testicles. Quan miro qui m'acompanya i el trobo tan sentimental em pregunto: "És a mi a qui pertoca saber expressar millor els sentiments? Tenir-ne? Saber plorar quan toca?".


Veig aquestes dones que passen i recordo la seva conversa i com, amb pocs segons, van aconseguir allunyar-me d'allò que deien. Com puc pensar que els meus avis, el meu pare, el meu germà, el meu company, els meus dos fills, mascles, siguin imbècils o inferiors només pel fet de tenir penis? I pitjor encara, com puc pensar-ho quan ells mai han pensat que jo era inferior o diferent per tenir vulva?


Recordo amb felicitat quan, amb el company i els fills, vam fer la travessa dels Pirineus, el GR-11. Tots quatre, dia rera dia, vivíem la natura amb intensitat, formàvem part del Cosmos i ho copsàvem, ho sabíem. I el Cosmos no m'enviava pas un raig diferent a mi que em distingís pel meu gènere.


Sento que tant mascles com femelles humans estem tan perduts i atribolats els uns com els altres. Si partim del fet biològic i espolsem el sentimentalisme absurd del període de gestació, podem veure com ens formem els éssers humans, amb lleugeres diferències que faran que tinguem la capacitat reproductora diferenciada i les característiques físiques més adequades a aquesta, però res més. Som el mateix ésser perdut i aclaparat per l'existència, per la immensitat d'allò que no comprenem del tot, per la por a l'extinció, per l'instint de reproducció, per la necessitat d'afecte, pel desig de satisfacció.


Les dones del casal ja han desaparegut camí del cafè, m'imagino la conversa, absolutament convençudes de que elles són les portadores d'un gran secret, un secret al que jo no tinc accés, perquè sóc un saxofon. Perquè tinc massa tendència a "confraternitzar amb l'enemic", a creure que no existeixen homes ni dones, només persones. I miro els papers del damunt de la taula i veig els números i penso que ells no tenen gènere, són clars, nets, perfectament neutres. Potser no és tant dolent ser un saxofon, també tan neutre i clar. De sobte em sento molt afalagada pel que em va dir el meu fill, perquè adoro el so del saxofon, perquè ben rumiat he crescut amb ell i recordo una melodia i entretant jo aquí, escrivint ...