"Despertable"

Durant els primers mil anys em van despertar uns quants cops; després, silenci absolut fins al quatre mil.
Prosseguia el debat sobre el nacionalcatolicisme.

Em feien preguntes, atesa la meva estranya posició política que anava contra totes les lleis de la física i la química. En efecte, jo era destinat a ser de dretes i no ho havia estat (com a mínim en una inspecció superficial. Ho coneixien perquè havien estudiat a bastament el meu cervell amb les tècniques desenvolupades al llarg de quatre mil anys en què jo era, ni viu ni mort, sinó en la categoria de "despertable".

Jo els rebia i sí, coincidia amb ells que era estrany el meu capteniment, atès que per exemple, el veí més gran que jo de la plaça, en Petro, m'empaitava; jo hi trobava alguna cosa estranya en aquesta agressivitat sense cap raó. Primer vaig pensar que podia deure's al meu origen forà, però després vaig comprendre que no era per això.

Igualment, els pares del que considerava el meu amic Marsal li devien aconsellar que no es fes amb un fill de l'autoritat administrativa municipal. El company del mes de Maria amb qui pujava des de l'escola a l'església, dalt del cap de la vila, en ordenades files de dos, es va acomiadar de mi abans de sortir cap a França amb un fort cop de puny al nas sobtat que lògicament em va fer sang. No vaig córrer darrere seu per raons òbvies i perquè era més ràpid que jo.

Vaig seguir sent d'esquerres sense, saber-ho encara: em feia amb l'amic Eulogi: dels Quetos, que no tenien llum a casa seva i s'il·luminaven amb una llàntia.

La pregunta al meu pare sobre si els rojos eren vermells de veritat va quedar sense contesta.

Però qui em va acabar de respondre eficaçment va ser el guarda del pàrquing, ja de gran, un paio amb cara d'haver estat de la GC; a aquell no el convencia el meu paper bonista saludant-lo educadament en entrar i sortir, salutació que mai, invariablement, responia. A ell no li veníem amb hòsties, els rojos, en sabia un niu! Em mirava amb cara de mala llet. I Jo també a ell després, sobretot quan en veure'l vell i decrèpit encara persistia en la seva rancúnia. Tal com si ens haguéssim conegut: ell amb fusell i jo repetint allò d'"una nit de lluna plena, remuntàrem la carena..."