Dertilips

-Què ho fa que dugui aquest somriure permanent als llavis? Li atorga un aire de confiança en ella mateixa i hi afegeix l’enigma? – Es pregunta A.
-Doncs, hi estic d’acord, però diria que és quelcom defensiu per damunt de provocador. Elements, tots ells que li poden haver permès sobreviure incòlume, i destacar!, a la cort duranlleidal. - Li respon B.
-Amb una actitud de permanent alerta i un cert narcisisme, com de qui s’escolta i es fa petons imaginaris, afegiria jo -Diu A.
I arrossegant la eròtica que dona el poder, per petit que sigui! -Li respon B.
-Però ara a més del somriure enigmàtic ens apareix, l’altre dia, disfressada amb samarreta! Reivindicant allò que es poden permetre reivindicar la gent de dretes que no és altra cosa que una valentia en el terreny personal. –Continua A.
-Això ho fan bé: solucionat el tema material propi, busquen la nova frontera en el “carpe diem”: només es viu un cop! -Rebla, B.
-Però també és una faceta de la gent antisistema. Fixa’t sinó en la Gabriel: la seva tranquil·litat exultant i el to de la seva veu quan parla. Hi ha també una samarreta, curiosament, però sobre tot una íntima relació entre el pensament i el discurs!
Les dues samarretes són diferents, tanmateix. En la segona coexisteix la raó social amb la raó personal.
No n’hi prou amb la valentia torera de mostrar-te “narcisament” feble, si no se surt del mon del poder material i moral d’uns sobre els altres, si se segueix tancat en el mon de la sang, l’estocada, la banderilla,…-Discurseja A.
Una valentia trista, millor que una covardia trista, és cert, però insuficient.
Gairebé diria dertilips!, tancada amb una sola joguina: “Sí! Ho reconec! Però no vull abandonar les moquetes i els setials, no soc profundament lliure malgrat tot.”
-Ha de pagar el peatge que els seus llavis no s’atorguin la íntima netedat que mereixen. -Conclou B.