Deixa'm la corda

i no hi ha Apocalipsi, sinó Gènesi de mots bells.

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

escrius poemes amb imatges extretes dels teus sentiments més íntims

Els poemes de la gypsy són crues experiències vitals, aprofundiments en el dolor propi i, per extensió, en el dels lectors que la podem llegir.

Seguint la tònica de la seva melangia a la que ens té acostumats, Deixa'm és un poema colpidor, una súplica d'ajuda a afrontar diversos entrebancs trobats en la vida: sigui el dolor, sigui la incertesa... Amb imatges senzilles, nues d'artifici, basteix el seu poema amb tres estrofes (de cinc, quatre i tres versos, respectivament), un poema descendent però ascendent. Descendent per reduir estrofa rere estrofa el nombre de versos (com si esdevingués metàfora de la desesperança que l'aclapara) i ascendent per anar seguint un camí de tristesa en augment.

M'agrada l'aparent sinonímia deixa'm/abandona'm, que no és tal: la gypsy juga amb els diferents significats del verb deixar. En aquest cas, oferir, donar, no abandonar.

Gràcies, d.

El contrabaix! No el violí, vibrant i de vegades neguitós, ni el violoncel, que transita entre la dolçor i la malenconia, sinó el greu contrabaix que pot "sargir la història d'un patiment".
Una demanda d'un acte de solidaritat i coratge, un requerimen de força i decisió que repari el dolor que no s'explica, aquesta ombra que "ningú no vol mirar a la cara".
I la solemne declaració que, si això no és possible, s'acceptarà amb una estoica resignació (o així ho llegeixo jo) un destí solitari. Superba descripció la d'aquest destí que el fat encara no ha segellat, però que es pot albirar en la mancança del cel blau de la salvació: una zona d'ombra entre els mots, entre el llenguatge que ens brindes un cop més com una emocionada copa de poesia, i la foscor, el silenci del que ja no té remei.
Una abraçada,
franz