De savieses llunyanes

... i de savieses llunyanes
s'alimentaven els dies,
covards i feréstecs...

(mars i muntanyes, antany conspicus,
inerts s'amaraven d'oblit sota l'ombra solemne
del cadafal de la tarda)

... però morien de gana
i pagaven un préstec
d'adéus i malenconies,
obligats de tortures,
encadenats als murs decadents
de pedra i agonia,
estridents, aquells dies,
s'ofegaven en crits
induïts
pels seus propis turments...


(... i de savieses llunyanes
morien,
emmetzinats de letargia,
impotents,
condemnats de pretèrit
i de pretèrit sentenciats
a morir mentre vivien...)