de plat

Un relat de: tapisser
El senyor Ernest-Albert Deulofeu, republicà de soca-rel, convençut, murri i sense dubtes aparents, feia vida al barri del Raval de Barcelona, entre el seu piset del carrer dels Salvadors i el taller del carrer sant Ramon.
Tenia seixanta-dos anys, algú deia que els portava molt bé i altres no deien res.

Des que va complir els catorze que feia d’aprenent amb el seu pare en el taller de barrets que aquest va heretar del seu genitor, el qual a la vegada ja treballava en el mateix taller també des dels seus catorze anys, quan feia d’aprenent de l'avi i així, gorra a gorra, la família va aprendre a caminar entre barrets, feia ja moltes generacions.
Si no havia perdut, cap numero pel carrer, fent el quotidià camí, eren setanta mil-vint els trajectes fets, descomptant els dies que va estar de baixa, car el varen operar de fimosi dues vegades.
Aquests períodes de recolliment interior i autos de xoc amb gent que caminava pel carrer sense cap rumb, els va emprar per a discórrer, a la vegada que s’autotransportava de casa a la feina i de la feina a casa.
Les llambordes, que a les hores encara amagaven fems de cavall en els seus encaixos, marcaven un camí avorrit, dia rere dia.
La necessitat fa aguditzar l’enginy, i en el tresor personal de l’Ernest-Albert s’acumulava molta més quantitat de la primera que del segon, així que aquell matí va sentir la necessitat de començar a desplegar un pla, nou de trinca.
Imprescindible: ampliar la plantilla del taller, que en l'actualitat solament el tenia a ell com a oficial de primera, de segona, administratiu i aprenent. Posat en aquest paper, algun dia, imaginava que anava al bar a buscar cafès amb gotes per a la plantilla. La realitat li rebotava la imatge en el mirall vell i escantonat de davant de les màquines, descobrint-lo com un anacoreta, que pren el tallat tot sol.

Posaria un anunci de manera immediata!, sol·licitant personal (ara se sentia a dir que a causa de la reforma laboral, la gent es conformava amb qualsevol cosa)
Tenia la peremptorietat de donar a conèixer la seva empresa a tot el món, i ara que era imminent la implantació del TTIP, encara més.
L’Ernest-Albert tenia un dels tallers més envejats en el món de la fabricació de gorres de plat. D’una manera artesana en podia fabricar vint per dia, però d'ençà que va fer seva (mitjançant la compra) una Brothersklark (màquina anomenada “emplatadora”) podria augmentar la seva producció en uns quants centenars d’unitats diàries.
La seva era una de tantes feines fosques i desconegudes, però de tots és sabut que aquest tipus de gorra s’obstina a donar un fals sentit d’empoderament a les persones que el porten.
Deveu haver sentit a dir, moltes vegades: “Posa-li una gorra de plat a un xarcuter normal i es creurà, per sempre més, l’amo d’un negoci de “delicatessen”!
La veritat era que el benefici econòmic en el seu negoci no l’havia catapultat cap a la riquesa i el reconeixement, doncs no havia desitjat mai a la vida destacar en res.
El fet de no haver-se enriquit amb el seu treball, era conseqüència directa de l'exclusivitat i la gran qualitat del seu artesanal producte.

Aquesta situació el duia a comerciar amb un número molt limitat de clients, aquells amb qui el poder i l’autoritat convivia a cada instant del dia, encara que portessin el cap descobert moltes hores. Els mateixos que impregnen cada porus del seu cos amb un poder adquirit en els bressols de certs llinatges, on acabdillar als altres és el sentit del viure per al qual neixen destinats.
(Ells si sabien qui era digne de gorra o no ho era!)
Amb la nova “emplatadora” i doblant la plantilla de producció a un total d’un empleat, creia que, amb tota seguretat, abastaria un major mercat d'usuaris, aconseguint, d'aquesta manera, escapar de la “competència” oriental.
Més fotut encara (i no sabia com fer-ho) era que havia de desenvolupar una campanya de publicitat que fes desitjar amb totes les forces, no la uniformitat i la marcialitat que dóna tan elegant peça, si no la suposada autoritat que va associada a qui està a sota d’una gorra de plat.

Va anar a visitar al seu amic Arnald-Armengol, que tenia una agència publicitaria que en aquells temps, convulsos per la venda, no donava l’abast de comandes i gaudia d’una bona temporada en el que es refereix a la feina.
Quedaven enrere i, ja gairebé ningú no recordava, aquelles sòrdides campanyes publicitàries dels anuncis de begudes alcohòliques de garrafa, inversions econòmiques “estranyes” i el florent món de les sales d’exhibició de sexe entre humans desaparellats, que durant un llarg temps li varen fer tant de mal en el seu currículum moral, però que tant l’hi varen omplir les butxaques.
Finalment i, d'ençà que va crear aquell eslògan que es va fer tan famós: “Busqui, triï, i si troba alguna cosa millor, m’avisa”, que gaudia d’una reputació extraordinària en el seu món de venedors de fum.

- M’has d’ajudar “Ar-bis” (es coneixien des de l’escola i sempre l’havien anomenat així, car el nom i el cognom començaven per “AR”).
L'Arnald-Armengol un cop mes no el va decebre i li va dir que deixés el “tema” a les seves mans, que ja li vindria al “cap” alguna cosa.
Era un publicista tan bo... "Que li vindria al cap"... Un fenomen és el que era!
Va estar tan multitudinària la resposta del públic, que n’Ernest-Albert va passar de dirigir un taller artesà, a una consultoria tècnica i empresarial, doncs era tan gran el poder que desprenien les gorres i llurs plats, que ja es feia imprescindible que una persona experta i que es notés que estava avesat a viure envoltat d’elles, sense que cap fum se li pugès al cap, en tingués el control.
Rebia consultes de convencions (gairebé totes realitzades a Gijón) de conserges d’escala, de xofers, de vigilants jurats, d’acomodadors de cinema, treballadors de banca (relacionats directament amb els clients). A tots els aconsellava com millor sabia, i fins i tot el ministre de la Seguretat Social del moment, va voler parlar amb ell per si trobava necessari que els funcionaris, en hores de treball, portessin aquest tipus de barret i així marquessin la distància i l’autoritat necessària, per a poder atendre en els seus administrats.

N'Ernest-Albert estava molt content de les sàvies decisions empresarials que havia pres:
Primera: doblar la plantilla i Segona: fer una campanya, com la que li havia engegat l’Arbis. Era l’única cosa que havia fet a la vida de la qual se sentia veritablement orgullós. Bé, una vegada va comprar una cadernera i no va estar malament del tot, però no res es podia comparar a aquella fita fantàstica.
La campanya publicitària que va dissenyar n’Arnald-Armengol, incloïa uns passis d’un anunci televisiu que si bé no era emès en hores de màxima audiència, es pot dir, va fer l’efecte suficient perquè el personal glatís per una d’aquelles gorres.
Us explico l’anunci com un comentarista expert:

Un senyor, treballador com era, d’una empresa que fabricava somiers de malla americana, rebia un monumental esbronc perquè no havia pres bé alguna mida. L'endemà abilla't amb la gorra de plat fabricada per en Ernest-Albert, a cap superior li passava pel cap dir-li (per temor a represàlies) que s’estava equivocant amb les mides, i tots els somiers que sortien de les diferents cadenes de producció semblaven fets perquè dormissin una caserna de nans, però la sensació de superioritat que li donava el barret el feia restar immune al sermó que rebia, fins al punt de creure’s íntimament que ell no s’havia equivocat en res.
(Una merda d’anunci, però va fer molta feina)

Un centre de tele-operadors que atenien les alteracions de pagament d’una empresa de telefonia varen fer un encàrrec de trenta unitats per donar poder als seus treballadors a l'hora de reclamar per telèfon un pagament no fet.
Es podria dir que ells mateixos buscaven l’aixopluc de la gorra com la cosa més important en començar la jornada laboral.
Fins i tot se li'n varen quedar aquestes gitanes que es posen a les portes dels mercats venent alls. El món zíngar va demanar un estudi demoscòpic, pel seu conte, on es demostrava que el possible client ambulant, queia rendit en veure que, qui li estava fent aquella immillorable oferta era una persona acabada, en la seva testa, amb una gorra de plat.

Després d’un temps llarg de magnífica bonança econòmica, s’alternaven períodes de poca venda que portarien (segons tots els entesos) a una gran recessió de la qual no escaparia ningú, deien.
Però nois, la crisi és la crisi. De vegades és econòmica i algun altre cop és identitària o un final de carrera en una manera de fer. A la fi, nosaltres, sols, no tenim poder per canviar res, ni aquest poder ens el pot prestar cap peça de roba, encara que sigui una gorra de plat.
Va arribar un dia en què ni la voluntat empresarial ni la voluntat de la realitat, varen voler que empoderar a una persona de manera artificial (posem amb una gorra), fos per donar-li un poder fictici a manera d’aquella frase: “no sabe usted con quien está hablando”, i si perquè les persones guanyessin en auto estima i seguretat individual.
Varen baixar les vendes tant, que n'Ernest-Albert només es conformava en pensar que si havia d'anar a demanar caritat pels carrers, ja tenia clar quin article faria de receptacle de les almoines.

En aquest temps l'Arnald-Armengol, a qui no li vinguessis amb filosofies d’autoestima ni hòsties i a qui la sensibilitat havia visitat una vegada i diguem que de resquitllada, havia "adoptat" una gorra de plat que va quedar oblidada en un estudi dels que varen fer servir per a gravar algun anunci. Per tal que ningú li pogués treure del cap se la va enganxar amb “ Super Glue” i, juntament amb dues models mulates de l'estudi que també semblava portar enganxades per les estretes cintures amb algun potent adhesiu, va partir cap a unes illes Caribenyes on es veu que el de menys era el Poder, excepte per a quatre cacics locals.
Jo no ho sé del cert perquè no he estat mai al Carib.

Per l’Ernest-Albert, el més trist va estar haver de donar explicacions al seu treballador Kevin costner-Manuel, que ja no el necessitava, perquè la gent no hi acabava de trobar l’essència a això de manar, i ell tot sol sense que li fes falta personal extra, podia anar fent les vint gorres que produïa artesanalment, que en definitiva eren les que al públic li feien falta.

Des d’aquell dia l’Ernest-Albert, va canviar la ruta per anar del taller a casa i cada dia era una estrena.
Ara anava per aquí, més tard per allà, i a poc a poc va conèixer tot el barri, i li va agradar.
Aleshores i només aleshores, va creure que ja no el necessitaven per empoderar res ni a ningú. Aleshores i només aleshores es va jubilar.
Però segueix sentint un esglai de por, que li frega la medul·la, quan en els seus passejos diaris es creua amb algun personatge que encara du gorra de plat.
El costum.
Ell ja s'havia arrencat la seva feia temps, el poder l’havia jubilat.

Comentaris

  • Gorra a gorra[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 24-03-2016 | Valoració: 10

    No cal dir que m'has fet riure en vàries ocasions amb les expressions amb que amaneixes el relat com aquell que no diu res. "Alguns deien que els portava bé, d'altres no deien res" Aquí ja he començat a apreciar el relat humorístic que et caracteritza, amb la particularitat que sembles parlar molt seriosament i que la vida de L'Ernest- Albert no és cosa de brometa.

    La idea d'ampliar la plantilla al doble de l'anterior ( ja, ja, ja) és una prova d'audàcia que el lector constata immediatament i que fa pujar l'autoestima de l'Ernest fins a quotes insuperables. Naturalment, unida a la decisió de comprar una "emplatadora" i de contactar amb l'amic publicista per a fer més rendible el producte.

    Però la crisi, (ai la crisi!) ho espatlla tot i el negoci de l'Ernest no podia saltar-se aquest entrebanc dels nostres temps. Parlant de crisi, tinc escrit un relat de fa alguns anys a RC que s'intitula "La crisi, que ve la crisi". Encara no havia arribat del tot quan el vaig escriure però ja s'albiraven les conseqüències". Te'l recomano si tens ganes de llegir una altra vesant de qui et parla.

    M'ho passo molt bé amb les teves històries. Ja saps que ets el meu metge de capçalera.

  • Barreteria Ubach[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-01-2016 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en aquesta casa de barrets situada a la cantonada del carrer dels Banys Nous amb el carrer del Call. Fa mil anys que és allà, jo l'he vist tota la vida. ah, li recomano al teu protagonista que es llegeixi la novel·la "Gorra de plat", de'n Xavier Benguerel. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d'any!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: