De més verdes en maduren

Convèncer algú amb paraules costa massa. I se m'esgota l'humor. Yukito Kishiro

I una veu va parlar:
-¡Qué vergüenza! ¿Cómo puedes llevar eso?
La meva primera impressió fou d'espant i de sorpresa a parts iguals. La veu era poderosa, abans potser femenina i clarament autoritària. Em feu sortir de la letargia d'aquell qui porta set minuts i mig a la cua del súper distret. Per comprar una simple llauna de musclos en escabetx i "el jueves", del que anava passant pàgines sense acabar-ne de decidir-me per cap. Després vaig descobrir la procedència de LA VEU. Es trobava entre les deu o onze persones més de les cues dirigint-se a la caixa i, vaig fer una conjetura de la procedència. Just davant meu. Es tractava d'una espècie de morsa -bigoti inclòs - amb prop de cinquanta ó seixanta anys damunt les espatlles, cabell com una coliflor en flames, maquillatge aplicat amb brotxa i arrugues ocultant segurament una cara. Ella era l'única que responia a les característiques i també era l'única que em guipava de dalt a baix amb actitud desafiant. La resta s'ho mirava de reüll, a certa distància. La vaig mirar amb cara interrogativa, com per confirmar que es dirigia a mi. Però si, vaig conjeturar que es referia a mi i al que properament seria la "meva" revista. No creia que li fessin fàstic els musclos en escabetx.
-El què? Això? - vaig dir assenyalant la revista.
-No. Aunque también… Pero esa camiseta… ¿Cómo puedes llevar propaganda de terroristas en la camiseta y seguir tan campante?
Era una samarreta completament negra, amb el territori d'Euskalerria dibuixat, l'emblema i lletres inintel·ligibles amb moltes "k's". L'havia comprat a una fira celebrada a Gernika un parell d'anys abans i, pel que vaig saber per boca del noi que me la va vendre, era una samarreta de promoció destinada a captar fons per un viatge de final de curs d'uns estudiants locals. Deu euros m'havia costat i en vaig comprar dues, una per a mi una altra per a la meva germana.
-Senyora… Per mi no és cap vergonya portar una samarreta d'aquestes. Si vostè no entén el que hi diu, o de què va, és el seu problema…
-No me hace falta entender nada. Un RADICAL catalán sin respeto tenías que ser… Una aspirante a kale-borroka autóctona. Mírate!… Desparpajado, pelo hasta los hombros, pendientes y barba… Dios los cría y ellos se juntan.
Tenia por que em deixés anar alguna cosa com ara "Una grande y libre" o "Arriba España" o a saber què més... Me'n he sentit tantes que només son exemples del que pensava en aquell moment. Però no. No ho va fer. Aquesta mena de gent - que apareix segons la temporada, com els bolets - és la que et vol fer gratuïtament un retrat robot davant la resta sense acabar de mullar-se, sense que et deixin clar d'on venen tots els retrets. Dir allò que pot semblar evident a primera cop d'ull, deixar-te malament i ja està. Però no va acompanyar tot allò d'una frase que la retratés també a ella, i la veritat, va ferir-me aquell menyspreu en públic. Al ser una persona d'edat avançada vaig suposar que feia ja temps que havia perdut el manual de la bona educació, les bones maneres i que guardava amb pany i clau tots els exemplars de la premsa rosa per escrutar-ne mil vegades les fotografies. M'hi podia tornar amb alguna insolència ben contundent. Ja ho havia fet altres vegades, quan la situació era tan atípica que no et dona temps a pensar res coherent. Jo no havia fet res de res, i en aquests casos contraatacar grollerament està disculpat. Tant m'has ofès, tant t'ofenc. Però mira, no. Vaig recordar unes paraules estranyes que algun coco d'aquests amics meus que tan llegeixen m'havia dit i, ho vaig adaptar sobre la marxa molt seré, lenta i tranquil·lament. Una paraula va seguir l'altra.
-Miri senyora... Vostè, que ja té els seus anys, sabrà millor que ningú que la fruita amb el temps madura... però que també s'acaba podrint si esperes massa. I vostè, per comptes de guiar-se per allò que veu, no coneix i, criticar algú només per l'aparença de la closca o pell que la protegeix, caldria que en tingués més informació prèvia. El que li passa a vostè, si vol saber la meva opinió, és que s'està podrint... I una cosa que es podreix fa pudor, ofèn els sentits. Crida l'atenció a la seva manera per l'olfacte. Vostè és un risc per la salut com ho és també el menjar en mal estat.
La morsa no va variar la seva postura, ni moure les arrugues, ni una cella. Va estar-se així uns sis o set segons que es feren eterns, sense dir res. Però alguna cosa havia de dir, és clar. Ho digué just abans de donar mitja volta, oferir-me l'esquena i retirar-me la vista del damunt. Ho feu com si jos fos un miserable, com si fos una merda, un insignificant escarabat al que perdonar d'acabar esclafat sota la teva sola per fàstic a que t'esquitxi.
-No entiendo lo que me dices. Sólo que ladráis!
Resposta típica. Tampoc era res nou i ja l'havia sentit més d'una i de dues vegades. Vaig tornar a la meva revista pensant que bé, que cadascú a la seva, que de més verdes en maduren.