"Ciutadans de Catalunya", ja els tenim aquí. I PART

El part del nou partit antinacionalista (català) al Tívoli, que de moment s'anomena "Ciutadans de Catalunya". Els De Carreras, Tubaus, Espadas i Boadellas , fent política (amb performance policial inclosa), m'han fet recordar una experiència entre antropològica i religiosa que vaig viure en temps universitaris.
A la facultat d'Història, Geografia i Filosofia de la Universitat de Barcelona, es van fer unes jornades sobre cultura i nacionalisme, finançat pel Ministeri de Cultura (en mans del PP, llavors). Aquelles jornades es van fer famoses perquè l'acte de cloenda va acabar amb un "Viva España! Viva la Constitución!" per part de Francesc de Carreras, Francisco Caja i Ivan Tubau, entre algun patriota constitucional més, després que un boicot contundent fes que l'acte s'hagués de suspendre i que Aleix Vidal-Quadras no pugués fer la seva conferència (bé, ni tant sols va arribar a entrar...).
D'aquell coitus interruptus nacionalconstitucional en vaig treure com a resultat la pèrdua del meu llibre de Rovira i Virgili, que em va costar molt tornar a trobar en una llibreria, l'amargor de no haver pogut sentir els exabrupte de Vidal-Quadras en directe i l'amistat amb Álvaro, secretari de Barcelona del Foro Babel.
Aquesta estranya amistat es va consolidar en l'aixopluc que li vam oferir alguns companys de facultat davant l'allau d'objectes poc contundents que es van llançar, cosa que em va disgustar força. Però el principi de tot plegat va ser dos vespres abans, a la mateixa sala i a la mateixa facultat.
Aquell vespre, es feia una conferència en el marc de les jornades, Arcadi Espada era un dels ponents, conjuntament amb una professora sèrbia que explicaria l'origen romàntic del nacionalisme serbi (vaja, que volien sentir que Sèrbia, com Catalunya, s'ho havien inventat uns literats romàntics). El presentador era un tal Joaquim Molins. No, no era el polític de CiU, era un professor universitari que ara fa poc es va presentar per rector a la UAB. Va perdre.
Un grup d'estudiants independentistes, comunistes i anarquistes van formar un reduït front popular que al començar la conferència, es van aixecar de les cadires que van okupar, van llançar bombes fètides i al crit de "fora feixistes de la universitat!" van abandonar la sala, i em van deixar sol en l'heterodòxia nacionalconstitucional de l'acte, i sota sospita per tots els presents.
Jo vaig patir la conferència, contenint-me, però també rient. Va ser divertit quan l'Ivan Tubau, aquell dia entre el públic, li va demanar a la professora sèrbia qui eren els serbis i els bosnians a Catalunya. La professora, que era una opositora a l'ultranacionalista Milosevic i a la seva política agressiva, va dir mig somrient: "los nacionalistas serbios de Milosevic serían los españoles y los bosnios los catalanes, porque los ultimos son los que se separarían y los primeros los que lo impedirían", tot això amb to de retret vers els serbis (espanyols). El Dr. Joaquim Molins va haver de posar ordre a la sala.
Les meves rialles en l'assumpte, més el meu recaragolament de dolor d'estómac davant coses com "en Cataluña estamos peor que en la Alemania de Hitler, porque el era nacional-socialista, pero Pujol es nacionalnacionalista, sin política social", va fer que un home baixet, calb i amb ulleres, a l'acabar l'acte es posés a parlar amb mi i em preguntés si jo era del seu "rollo", jo li vaig dir que no, que era independentista i que volia saber què deien en actes com aquests.
Civilitzadament vam intercanviar algunes impressions, però s'hi va anar apuntant més gent i, a l'adonar-se'n que era un nacionalnacionalista (no pujolista), la conversa es va anar convertint cada cop més incivilitzada. El moment més àlgid, va ser quan totalment envoltat i responent a tort i dret, una àvia molt maquillada m'estirava del braç i em cridava "el valenciano no es catalan, lo pone en la constitución!". No vaig perdre en cap moment de vista el bolso de la benerable senyora, es podia convertir en element d'imposició d'ordre constitucional.
Aquella allau nacionalconstitucionalista em va deixar exhaust. Per sort, no traumatitzat (ni mental ni físicament).
El cap de dos dies, l'allau va ser anti-nacionalconstitucional i no només de paraules. Jo vaig donar aixopluc a l'Álvaro. M'ho va agrair convidant-me a un sopar-tertúlia de Foro Babel, com a representant de l'independentisme democràtic (ostres!).