Caminaràs sota la llum de la lluna plena

que sigui per aquí que et digui que m'ha agradat molt conèixer-te i que ara sé perquè tens aquest "embruix" que emanes pertot.

Com que sóc una iaia molt iaia, ja et puc dir que t'estimo molt. T'estimo perquè tens una mirada transparent que parla de generositat, de velentia, de rebel.lia, de joia...

T'estimo perquè dus la pau al cor i als ulls. Perquè expandeixes llum, i aquesta llum ha arribat al dessota del meu arbre esponerós d'anys i meravelles.

I és per això que et declaro: el meu NÉT DE L'ANY!

un petó molt doç,!,una abraçada molt tendra!, tot el meu amor IMMENS, INFINIT, ETERN, de IAIA DE quasi 67 aaaaaanys!!

(a que mai se t'havien declarat així??El meu és un amor INNOCU PERQUÈ és de iaia!)

m'ha semblat un relat molt misteriós i inquietant fins al final que, sense acabar de mostrar les cartes del tot, almenys ens dóna un lloc on agafar-nos: un home ressuscitat i la frivolitat dels que l'han portat a la nova vida. En fi, crec que dóna per a molt cavil·lar, i jo no me n'he pogut estar i m'he deixat endur per pensaments... és, clarament, una virtut de la teva narració: l'ambigüitat que no deixa indiferent.
Per altra banda el fil descriptiu del relat, tant de l'entorn com de l'interior del "ressuscitat", se m'ha fet molt atractiu. El to fosc, quasi opac, també m'ha atret.
M'ha encantat llegir aquest relat.

Per cert, t'agraeixo molt el comentari que m'has fet i la lectura que m'has suggerit; intentaré cercar quelcom de'n Lluís Calvo. Gràcies.

Una abraçada.

Arbequina.

M'agraden molt aquests relats que només entens quan arribes al final. La curiositat t'hi enganxa i no pares fins que te l'empasses. Es nota que rere el relat hi ha una feina d'idees que tal vegada t'hauran fet treballar més que no pas la mateixa redacció del conte.

Com sempre , ja ho saps, no em sé mossegar la llengua i t'hi poso allò que, malgrat ser molt bo el relat, jo faria diferent:

"És com si ja no recordés molt bé" jo hi posaria: "És com si ja no recordés gaire bé" En les oracions negatives m'agrada més el "gaire" que no pas el "molt" o el "massa".

"Li ve la imatge a la memòria d'un mar" jo posaria:
"Li ve a la memòria la imatge d'un mar"
Posar aquest ordre m'ho fa més comprensible, però això sí que és purament gust personal.

"Un mar molt blau, llepant el casc d'un vaixell amb lascívia" un altre element subjectiu... no m'agrada atribuir a la mar característiques animals.. per a mi la mar és superior en força a l'ésser humà, com un semi Déu, diria... però t'estic parlant de gust personal meu.

"no te n'adones que en prou feines" Jo posaria: "no te n'adones que amb prou feines"

"Ja et dic jo que no arribarà ni al final del congost, i molt menys ens podrà portar" jo afegiria un "no" per a reforçar la negació, i també un "ni" i un "que":
"Ja et dic jo que no arribarà ni al final del congost, i que ni molt menys no ens podrà portar"

"Ep, això no si val!" em penso que és "Ep, això no s'hi val"

"que jo encara que crec que podria" estic segur que volies posar: "que jo encara crec que podria"

"mentre se'n adona" seria "mentre se n'adona"

"on les estrelles es van moment molt lentament" no cal que et digui que això és un error tipogràfic que no deus haver vist, en lloc de moment seria "movent"

En fi... el relat és boníssim, potser només li caldria una petita revisió en la forma.
Fins aviat...

i fantàstic final. Tot molt fosc, molt recargolat... M'agrada!

Fins la propera lectura.

Mai t'havia llegit i m'ha agradat moltísim la teva manera de descriure.
M'ha enganxat fins el final, sense poder parar, m'ha semblat que ho veia en viu.
Llenguatge molt ric i expressiu.
Jo també tinc una novela titulada "Lluna plena"
Et seguiré llegint.
Naiade

obscur i magnètic, com les teves paraules anuncien.

M'he quedat imantada en el primer paràgraf, capta de seguida l'atenció del lector, trobo que hi ha un treball acurat rere les imatges i aquests moviments que semblen emergir de les lletres...

"Li ve la imatge a la memòria d'un mar molt blau, llepant el casc d'un vaixell amb lascívia, com si hagués passat fa més de mil anys"

Crec que l'has descrit de tal manera que es pot interioritzar l'experiència del qui ho relata amb facilitat, sembla que sigui el tema qui s'hagi agafat al relat i no al revés... una experiència sense marges que si pogués descriure-la seria en forma de calfred.

Petons,
Lady Shalott