Bon cop de falç a la Renfe!

Un relat de: Nurai

Viatjo en tren, és com la meva segona casa. De fet, si comptés les hores de vida ferroviària segurament superarien les estones que corro per la meva llar. Avui ha estat un dia esplèndid i dur alhora: contracorrent, hem hagut de redactar un document per tal d'intentar aturar la construcció d'una nova urbanització al nostre petit gran poble, Cànoves i Samalús.

Que complicat pot ser arribar al consens amb un grup de gent heterogeni! Però que satisfactori i enriquidor aconseguir-ho!

El secret sembla ser el fet d'estar units per un desig, per una espècie d'ànima col·lectiva, i alhora intentar assolir el consens mitjançant l'única eina que tenim: les paraules. I sense massa recursos, ni tècnics ni econòmics, i sabent que l'administració té el poder de tenir la paella pel mànec, no perdem l'esperança. I cada dia que passa la impotència inicial es transforma en l'aliment que ens dóna força per seguir endavant. Cap de nosaltres vol protagonisme ni poder; tots sabem que només podem fer-ho de forma altruista i sabent que dormirem amb la consciència tranquil·la d'haver sembrat, el millor que podíem i sabíem, una petita llavor per a la unió d'un poble que fins ara era un exemple de desestructuració social.

Però, òndima! M'estic desviant de l'eix d'aquest relat i ara resultarà que avui, cosa estranya, el tren serà puntual i em mancarà temps per explicar-vos el que m'ha passat.

M'endormisco i sento la música clàssica de fons. Renfe fa temps que ha decidit que aquest tipus de música és la que deu ser més universal i que ens agrada a tots. Fent un paral·lelisme amb l'altre història: igual que l'alcaldessa del nostre poble mai ens ha consultat si ens agradaria doblar la població en vuit anys; Renfe mai m'ha preguntat si m'agrada la música clàssica, si prefereixo escoltar les converses dels meus companys de viatge o si senzillament agraeixo el silenci.

Segueixo amb els ulls tancats i em sembla sentir la tonada dels Segadors.

Obro els ulls de cop i em ve un "flaix":

- I si els partits polítics, que en teoria ens representen, i els intel·lectuals, de professió "opinadors de tot", s'assabenten d'aquest fet, què passarà?

- Començaran una d'aquelles discussions eternes i infantils on mitjançant una certa violència, encoberta de mots políticament correctes, es generaran bàndols d'opinió?

- O potser algun polític, amb algun pacte poc transparent , anirà a parlar amb els directius de Renfe, segurament ubicats com sempre a Madrid, perquè posin remei a aquesta anomalia en les melodies del tren?

Llavors se'm posa la pell de gallina i sortiria corrents, anant de vagó en vagó, per avisar a la gent que no diguin res a ningú, siusplau: que no expliquin a cap veí ni conegut que al tren sona el bon cop de falç.

Però...ostres! havia sentit malament la cançó i resulta que és una d'aquelles peces musicals que Renfe ha deduït que volíem escoltar; no diu pas res de la falç ni d'allò que tremoli l'enemic.

Sort que avui em queda el record de la mirada dels meus veïns de Cànoves i Samalús que ben bé podrien donar una lliçó del que és el consens, l'exercici democràtic (i sense violència de cap mena) a molts polítics i pensadors d'estar per casa.

Gràcies veïns i veïnes de Cànoves i Samalús!


Comentaris

  • Hola Nurai[Ofensiu]
    brideshead | 07-07-2006

    He llegit aquest relat teu, encuriosida per un títol tan atractiu. I et diré que, a banda que m'ha semblat molt ben escrit gramaticalment i amb un to de crítica molt ben portat, no estic massa d'acord amb tu ens uns certs aspectes.

    Per feina, vaig viatjar uns set anys en tren des de Barcelona fins a Cerdanyola amb els trens de Rodalies; i vaig agrair profundament el so fluixet i melodiós de la música clàssica que Renfe posava... (tot s'ha de dir, a mi tampoc no m'ho van consultar si m'agradava o no, però jo comptava amb el fet al meu favor que a mí sí que m'agrada la música clàssica, en sóc una entusiasta). I saps perquè l'agraia? Doncs perquè em privava d'escoltar, a les 7 del matí, aquella música horrorosa (al meu parer, està clar) que escolten aquelles persones que porten els auriculars posats i sempre em pregunto per què... perquè no impedeixen que la seva música l'hagi d'escoltar tothom al vagó (o quasi), i tampoc no em preguntaven si em molestava o no.

    Aquells anys van ser plàcids pel fet que vaig sentir que aprofitava molt el temps passat dalt del tren: llegir la premsa, llibres, mirar per la finestra, meditar... en una paraula, "compartir" bons moments amb un mateix. Ara per ara, et puc assegurar que tornaria a agafar el tren de Rodalies per tornar-los a tenir... tret de la meva pròpia llar. Tu has trobat algun lloc on tinguis silenci, tranquil·litat, i un mínim de respecte pel company de viatge... potser el metro, l'autobús, el carrer, el tràfec diari atabalador?

    Jo de tu miraria més aviat la part ben positiva: aquelles estones infernals al tren et van permetre escriure aquest relat i fer-nos coneixedors del teu poble i de les seves inquietuds. Potser sense la Renfe, avui no el veuríem aquí publicat!

    Perdona per aquesta llarga crònica, però al llegir el teu escrit, m'han vingut al cap tota aquesta sèrie de vivències.

    Amb tot, crec que és un bon relat, original i ben escrit, com et deia al principi.

    I com apunt final, només deixa'm afegir que aquestes primeres línies de la teva biografia m'han captivat per tot el sentiment que porten en si mateixes:

    "Sóc d'un petit gran poble que es diu Cànoves. Filla, germana, mare i amiga dels éssers que més m'estimo"..... Paraules magnífiques, estimar la teva terra i la teva gent!

    Una abraçada, fins la propera!

  • ambre | 07-07-2006

    Els viatges en tren o en metro o en bus, són bons moments per reflexionar, sobre els temes que portem entre mans o sobre si seria apropiat posar els segadors durant el viatge.

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Carme Dangla | 30-06-2006

    Especialment la manera que tens d'envoltar la idea principal, de tot ple de reflexions que entren com qui no vol.
    M'he passat el curs anant a escola quasi cada dia amb Renfe, moltes vegades amb uns auriculars dels casc posats, sense connectar a res si estudiava o llegia, que amb música no puc, o a un reproductor de música… ple de música clàssica. Però exactament la que jo volia sentir.

  • El catric catrac del tren.[Ofensiu]
    Jeremias Soler | 28-06-2006 | Valoració: 10

    Fa il·lusió descobrir un text escrit amb tanta perfecció. A banda de la correcció formal, m'agrada el que expliques; durant bastants anys he hagut de viatjar a diari amb el tren, amb tot el que de contemplatiu té aquest hàbit: converses dels passatgers, maneres de vestir, flaires més o menys bons, i la música de fons que endormisca l'avorriment... i tantes hores de lectura... i fins i tot d'escriptura. Avui encara llegeixo algun dels meus escrits i recordo el paisatge davant el qual el vaig crear amb el rerefons del catric catrac del tren. En fi no m'enrotllo més, només volia que sabessis que t'he llegit i que m'ha agradat molt el que he llegit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: