Menú d'una videta

Un relat de: Nurai

Arribaves al restaurant una hora abans. Seixanta minuts per seguir, tranquil·lament, el magnífic ritual de menjar; per assaborir cada sensació que, com si fos el Laberint d'Horta, recorria cada puntet de les teves papil·les gustatives. Hi eres amb la teva majestuosa humilitat que et feia transparent, alhora que, com si es dibuixés un globus dels que s'utilitzen en els còmics per indicar que algú està pensant, es podia llegir entre línies:

"Ara mateix només sembla que dino, però realment el món s'ha aturat, el meu cap -tot i el seu tarannà rebel- ha posat el fre de mà, i la lentitud de cada mossegada desitja fer un repàs de cadascun dels meus anys de vida per cridar, sense que ningú ho senti, que sóc tremendament feliç i assaboreixo tots els àpats dels meus 74 anys a cada queixalada. No intenteu entendre-ho, només es pot fruir".

Són les dues del migdia d'un dia feiner, i per tant, no paren d'entrar persones; algunes resplendeixen sense por (a ciutat, cap garsa pot perseguir-les per la seva brillantor) però altres duen les ànimes ben mortes i, alhora, curiosament atrafegades. Algunes et veuen i altres no, ja et va bé. Ara, de fet, hi ets tot i no hi ets gens.

En altres ocasions, has estat al Racó de Can Fabes i, de ben segur, t'has delectat d'exquisideses que molts només podem somniar. I no ho dic pas per l'amanida de cefalòpodes ni pel Pacheri de Nàpols amb suc de vedella, ni tan sols per la tòfona sencera amb crosta de pasta de full, sinó per una de les teves receptes on ens ensenyes que, amb un pessic d'amor i un pessic d'intel·ligència, la vida pot ser meravellosa. T'has permès mastegar la no-violència radical i t'has convertit en el xef d'un model filosòfic del qual alguns només ensumem mentre uns altres fan d'aprenents d'enòlegs per embriagar-nos amb un dels vins més harmònics que s'hagin conegut fins ara.

Ara aixeques la teva mirada, lentament, perquè perceps que ells estan a punt d'arribar. Has de tornar al món i deixar el teu diàleg amb els aliments per concentrar-te en un dels jocs que més t'agraden. Són ells que, com cada primer divendres de mes, saben que et trobaran en un senzill restaurant de l'eixample barceloní. I quan dic ells em refereixo als teus amics (posar aquesta paraula en majúscula encara seria poc per a tu). Tots frisen per veure com les idees flueixen com si es tractés d'un sifó d'abans, dels que no faltava en cap taula mentre es feia el vermut dels diumenges.

S'asseuen amb tu. Hi ha les salutacions formals però també els ulls intensos de qui reconeix que està fent quelcom important. Comenceu a menjar junts i, com en molts altres àmbits, jugues amb avantatge. Però encara que sembli mentida, tot i l'estona que fa que menges sol, tot just estàs acabant el primer plat. Ells mengen amb diferents ritmes i busquen el saler de les teves opinions. Tu, tot trapella, acabaràs posant la teva forquilla al plat dels teus companys. És la teva manera de ser en ells, de fer-hi la comunió, de sentir que comparteixes. Algú es girarà per mirar el cambrer i, sense adonar-se'n, li agafaràs prestat aquell tallet de carn que s'anava a menjar. L'altre comensal dubtarà de si ja havia acabat el seu àpat o si encara li'n faltava un trosset. Més endavant, amb una mirada entremaliada, li explicaràs que se t'ha escapat la mà, de forma completament intencionada, i aquesta fotesa trencarà la rellevància del vostre tête a tête.

No poden imaginar-se que és el darrer divendres que estan al teu costat. Tots, encara que en diferent mesura, s'han rendit davant la teva esplendidesa i intenten aprendre de tu i exprimir-te cadascun dels segons de companyia que amenitzaran el dinar. Tu, com sempre, et vas entregant; dónes, sense esperar massa a canvi, potser només la grandesa de la responsabilitat de cadascú a seguir el seu camí, lliurement, però ben amarat de la saviesa de qui ha estat nomenat al premi Nobel de la Pau. Alguns hauran entès el menú del veïnatge i de les assemblees territorials que havies lligat millor que si es tractés d'un bon all i oli. Uns altres es deixaran xopar per la crema d'espiritualitat que a les teves excel·lents lliçons explicaves sobre els teus coneixements bíblics. Alguns atrevits pairan les lliçons de física quàntica. I el qui ara llegeix s'haurà perdut pensant:

- Com pot ser que una única persona pugui cuinar estofats de sabors i intensitats tan diversos?

Tornem a ser dinant amb els qui aprecies. Aquests dies t'has permès el plaer d'anar a més d'una taula i, amb l'escalf que et defineix, t'hauràs anat acomiadant de tothom, fins i tot dels despistats que feia temps que no t'oloràvem. Ens diràs adéu sense paraules, potser una abraçada o algun arreveure més intens del que és normal. Com a bon sibarita que ets, gaudiràs de la companyia dels qui t'estimen i avui decidiràs fumar-te un d'aquells cigarrets i, com dius tu, te la passaràs bé amb sobretaules llargues aromatitzades amb alguna copa de bon conyac o potser d'un aniset dolç.

Ai, si sabéssim que és el darrer cop que et veurem brindar!

Has anat desprenent-te de la riquesa de coneixements amb la generositat de qui posa oli a l'amanida i, tot i així, segurament et deixaràs deures per fer. La teva curiositat es passeja sorneguerament per la biblioteca que has construït durant aquests anys. Ara ja no té massa sentit seguir investigant però tu segueixes anant cada dia a treballar i t'entretens tot deixant-nos un dietari dels darrers pensaments.

Avises els teus amics que aquest any, després de molt de temps de no permetre-t'ho, faràs vacances i que no cal que s'amoïnin per celebrar junts el teu aniversari. No cal que la família d'amics t'organitzi cap festa de germanor com la que fa un temps va fer a Cal Cabrit, a Sant Antoni de Vilamajor. No cal que et faci cap cançó ni et prepari cap regal. Ja sé que tot això no els ho dius; evidentment, la teva elegància no et permet avisar d'aquestes foteses.

Ets un llaminer de la vida. Com en els altres àpats et reserves allò més dolç per al final. Qui t'ha vist menjar una bona xocolata o un pastisset sap com gaudeixes amb la seva dolçor i, per tant, pot copsar tant el plaer com el sacrifici que representa reservar-se les postres per al darrer moment. I tu ho fas.

Esperes al dia 6 d'agost de 2007, el dia del teu 75è aniversari, i et dirigeixes a un lloc paradisíac de la comarca del Ripollès, concretament ets entre el Taga i Sant Amanç (que, cal recordar-ho, simbolitza l'enamorat per sempre). Segurament t'estires a terra i et deixes amarar de la pluja I en algun moment agafes les postres de la teva vida, o sigui, el millor de tu, i fas la teva curiosa entrega: lliures la teva ànima i el teu cos al teu amat, a la teva nació i a la natura.

Vull imaginar-me que tanques els ulls i ens dius Adéu a tots els que t'hem acompanyat en algun tros del viatge. I ens deixes amb el regust del millor àpat de la nostra existència i amb una salada llàgrima als ulls.

Només podem baixar les parpelles, i agrair-te, Lluís M. Xirinacs, que ens hagis convidat al menú de la teva videta.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer