Benvolgut Barak Obama

dia en què que Barak Obama esdevè el 44è president dels Estats Units (i per expensió, gairebé del món, sinó tant sols veure el desplegament de mitjans en el seguiment de les eleccions), aquest text esdevé gairebé imprescindible.

Segurament el Sr. Obama té molt de mèrit. Ha aconseguit engrescar el personal, fins i tot els europeus (que l'haurien votat, si poguessin, en massa, tinc la impressió). Haig de dir que em cau simpàtic i que pel simple fet de ser "una mica" progressista en un país tan conservador ja és una bona notícia.

Però el que realment seria una bona notícia si t'equivoquessis, lluisba, i mai ordenés cap atac. Seria una bona notícia que, finalment, alguna cosa canviés en aquest món.

segurament tens raó, ara qué Prefereixo 20 anys de polítiques socials de Clínton i de transformacions socioeconòmiques internacionals que 1 anys de misil i invasions dels Bush. Suposo que Obama enganya, com anganya la Clinton.

Com a relat... no acabo de veure, un poema polític, de protesta? si? però el to... m'he perdut. Per aquí sota et diuen que està molt ben escrit i no en dubto, però em costa trobar-li ritme, trobar cohesió. El significat és previsible, i el missatge conegut-

Bé serà qeu després de llegir les Petges invisibles m'has deixat tant al.lucinada que demano massa... jejeje però no, no puc dir que m'hagi agradat.

sincera, que no la interpreto com antiamericanisme sinò com a realitat. El poder és l'econòmic i els presidents són els titelles dels quatres que realment mouen els fils

mereixeria ser llegida, per Mr. Obama. A la millor fins i tot li faria cas... Tot i que, si li fes massa cas, ja trobarien la manera de fer-li el llit.
Pobre Barak, tan ric...

crític i dur.
Molt ben escrit a més. Jo no sóc especialment antiamericana, no vull imaginar el món en mans de fonamentalistes àrabs.
Malgrat tot, hi ha molt per avergonyir-se i tancar els ulls, és cert.

Un petó

Molt bon relat, assaig, poema o reflexió... Però pel meu gust només en l'apartat literari i formal.
Ho sento lluisba, no he pogut evitar deixar-te el meu comentari, en forma de crítica constructiva si tu vols, o únicament d'opinió, donada la facilitat del tema en qüestió. L'abordament senzill, multitudinari, típic, tòpic i cansat ja, anti-nord-americà. Que consti que tot això ho dic exclusivament a títol personal -com podria ser, sinò?
Per això dic que una pena. Ja sabia com seria l'escrit només llegir l'irònic títol.

Per sort, podem consolar-nos: no serà pitjor que l'amic George.

Salut.

esmorzem, dinem i sopem amb les primàries que un partit celebra als meritosos estats de Utah, New Hampshire o Rhode Island, nou mesos abans de les eleccions presidencials, només vol dir una sola cosa: que aquell país que tenim a milers de km. de distància té -independentment que el mani una dona, un negre o un hobbit- tota la capacitat per a decidir de bombardejar quan i on vulgui.

Quan els avatars de Utah, New Hampshire o Rhode Island no amenitzin les nostres viandes familiars voldrà dir que aquell país -independentment que sigui manat per dona, negre o hobbit- no tindrà cap capacitat de fer mal enlloc.

Farem bé, doncs, a començar a aprendre'ns el nom de les també llunyanes províncies de la Xina i els fatigosos processos dels seus elaboradíssims sistemes electorals -en cas que en tinguin-, per quan els mitjans de comunicació d'un futur no tan llunyà ens inflin el cervell amb les imatges dels nous regents del cetre del poder global, un poder que, emulant la matèria, mai no es destrueix sinó que es transforma (o canvia de mans).

Bon relat crític... que dóna per fer-ne molts i molts més.

Salut,

Roger