El senyor José Montilla, abans de Barak Obama

Abans que Obama, Catalunya va ser capaç de proclamar un president que trencava amb la caricatura grotesca dels presidents paternals, homo catholicus, bubotes d'una pàtria de TBO ensulsiada en els mites delirants del cim del Puigmal. Hi creixen vegetals de propietats al·lucinògenes, en aquell cim?

Fins que el senyor Montilla no va ser proclamat president, em quedava meravellat intentat comprendre perquè la bona gent del meu país votava un personatge digne dels Pastorets. Sentia una profunda distància entre el meu país i jo.

Ara que als Estats Units d'Amèrica ens han mostrat que un home descendent dels esclaus i els immigrants pot arribar a president, tothom lloa els alts valors de la democràcia occidental. Oblidant que aquí ho havíem fet un parell d'anys abans. Vam donar una severa lliçó a la burgesia conservadora, a la mentalitat trista i genuflexa del nacionalisme de botiga.

Al senyor José Montilla li agraïré sempre que m'hagi retornat a les urnes, que havia abandonat perquè no comprenia què hi anava a fer. Ara voto a favor d'algú, llavors només votava contra algú.

És cert que el senyor José Montilla és poc carismàtic... però carai, quina gran virtud, aquesta. El carisma del nostre anterior, aquell cigronet caricaturesc i ploraner, connectava amb una mena de carisma altament perillós, i massa proper a la hipocresia. En darrer terme, la classe burgesa (la darrera classe social que sobreviu, tal com deia Vázquez Montalbán), sempre ha jugat a la doble moral, imbuïda d'una estètica cristiana i catòlica que plana com un corb damunt dels seus caps. Han estat 23 anys llargs i penosos de gemecs, banderetes, odi a la cultura i a l'educació (móns controlats per gents marxista, ja se sap). 23 anys de confondre país i rebotiga. 23 anys perduts, quasi res.

El senyor Montilla m'ha reconciliat amb el meu país i amb les urnes. Amb els meus carrers.

És com jo: descendent dels esclaus. És com jo: imperfecte i sense carisma. Com jo, que sento pànic de les banderes perquè hi sento el tuf de les marxes, les proclames, les trinxeres on moren els pobres, la caixa prohibida de la botigueta, És com jo, que no sóc res. Però que obro un camí per a què d'alres vinguin després, més lliures i més cultes. Més independents, menys atenallats pel mite. Sense l'horror del crist ni el dring de l'or. Sense el pànic a l'estranger. Lliures del corc que corca els mobles de la iaia.