Tríptic del Che-2. El sonet del càncer

2. Esse est percipi. Els deures que ens va deixar Ernesto no els he fets

El càncer s'eduu ma mare, lentament. Pels passadissos

de l'hospital clínic de Barcelona, folrats de rajoletes

blanques. Te'n vas endins, mentre jo em quedo

impassible al portal -el lloc on deixen fumar encara.

Penso: marxem amb el deute horrible

de no deixar un món més just. Com deia el Che.

Em quedo amb l'alegria trista de la Verge dels Desemparats.

En Duran - el d'Unió… li ha resat mai?

Però la barca i sa barquera van llestes,

Hi ha feina, feina per fer. I tos ullets tenen son.

Quan les ones vinguin per mi, que no'm facin gruar.

La vida és rara i la mort… té mala llet, la mort.

Els fills de puta encara no volen, s'arrosseguen.

La teva mort no és la meva. Però s'hi assembla.