Estimar Catalunya (i també Liechtenstein)

Un relat de: lluisba

Paradoxes del nacionalisme: el gran nacionalista té un compte codificat i secret al paradís fiscal de Liechtenstein. L'oposició i la premsa s'estripen les camises i celebren la cagada. Però... De fet no és incoherent del tot, i hom pot argumentar-ho amb els arguments propis del nacionalisme català: "com que no vull pagar importos a l'Espanya que ens expolia, ingresso els meus béns en un paradís fiscal i d'aquesta bonica manera no contribueixo a les arques espanyoles, que sempre ens volen fotre".

Això del "paradís fiscal" també té la seva cosa. Una nova aportació de la mentalitat catòlica al pensament de l'economia liberal, sempre tan atenta a les qüestions del Cèsar, tot i que fa veure que només pensa en Déu. Vés a saber si la idea brillant d'evadir diners li va venir en sortir de missa a Sant Gervasi (o era a Sant Cugat del Vallès?).

El que més impressiona, i allò que fa posar de veritat els pèls de punta, és que el bon nacionalista ingressa a Liechtenstein els diners... a nom del seu pare, un venerable vellet. Els gitanos indueixen els seus fills menors d'edat a cometere certs furts, per tal d'estalviar-se la severitat de les lleis destinades als adults. En la mateixa onda de pensament, els nacionalistes indueixen els seus octogenaris progenitors a cometre el delicte fiscal. Curiós, oi?

De fet, Jesucrist també li carrega les culpes al vell: "per què m'has abandonat?". De manera que la gesta del gran nacionalista té també un fonament teològic, i potser per aquest motiu mereix una genuflexió reverent. No tan sols empobreix una mica Espanya, sinó que emula el bon Jesús.

No caldria dir que després, el gran nacionalista exigeix a Espanya un tracte millor, que es farà amb els euros dels desgraciats de sempre. No pas amb els seus, que juguen al parxís del paradís. Vet aquí "Estimar Catalunya".

Comentaris

  • Tot i no tenir un sentiment nacionalista[Ofensiu]
    brins | 07-12-2008 | Valoració: 10

    esbrines les notícies per poder-ne oferir el suc.
    Saps usar la paraula i la ironia. el que necessita un escriptor.

  • No entro en la polèmica[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 06-12-2008 | Valoració: 10

    De fet, com que veig que aquí s'aporten opinions molt personals (evidentment) i potser fins i tot radicals (no és tan evident), jo no entro en la polèmica i em limito a comentar que el text em sembla molt ben escrit i argumentat.
    Que aprecio el to irònic i el llenguatge correcte i fluit. Saps escriure xaval!
    Gràcies pel teu comentari a "Culte a la mort", No, no he llegit el llibre que menciones però he estat prou temps a Mèxic per haver copsat aquesta especial vessant sobre la mort.
    Petons

  • Sóc l'autor, en lluisba[Ofensiu]
    lluisba | 05-12-2008

    I entro aquí (sense valoracions) per a respondre -per a·lusió no pas textual sinó personal: la notícia sorgeix de la premsa, i per tant li dóno el valor que té. Literalment: en u DVD de la policia alemanya sobre evasors d'impostos, apareixen dos noms espanyols. Alejandor Sanz i el pare de l'Artur Mas. No sé si has copsat que no anomeano ningú, ni l'Alejandro ni l'altre. En canvi, has respost.
    La resta és un divertimento a costa d'un personatge públic que sol aparèixer a la premsa i als mitjans per a donar-nos lliçons.
    Jo tinc un sentiment nacionalista igual a zero, òbviament. O igual que la Hanna Arendt, que situa els nacionalismes a l'origen dels pitjors mals de l'Europa del segle XX. Distingir entre nacionalisme imperialistes o defensius és un luxe hipòcrita, ja que la nació catalana -mentre podia- va invadir, expoliar, robar i exterminar amb la mateixa il·lusió que la resta. En Cambó, per exemple. O Jaume I i Jaume II.
    De fet, però, m'és igual. No és pas a mi a qui he de convèncer que el nacionalsime és pervers.
    O que els nacionalistes sou perversos. Si al damunt li afegeixes que sou catòlics, ja n'hi ha per cagar-s'hi. Els teus elogis a l'Opus dei són tota una declaració, sobre la qual ja no em pronincio per vitar insults al meu correu personal.
    Tot això no treu que la classe burgesa i catalana porti cent anys declarant-se així, i evadint impostos de passada, i de passada dient que no hi ha classes socials. Ho diu en Vázquez Montalbán: ara hi ha una sola classe social, i és la que ho nega: la classe burgesa. La única que manté el seu partit (CiU), la seva religió, els seus clubs.

  • Trobo que sense altra prova que les teves afirmacions....[Ofensiu]

    Hola;

    El país [ castellà] fa funcionar el ventiulador, i troba deseguida l'entusiasta col·laboració de gent com tu, que saltant-se allò de la "presumció d'innocència" , tot i fent-ho en llengua catalana , aprofitent per "desfer pais"

    En un lloc normal, son els jutjats i no la premsa, qui jutja i sanciona. Espanya, no és, no ha esta mai, un "lloc normal".

    Et feia més entre les "victimes" que entre els botxins; de fet no se per quina raó, oi ?

    NO ET SEMBLA RAR, QUE NOMÉS S'ESBOMBI UN NOM, EN TOT AQUEST PRESUMPTE MERDER ?





  • Guapuuu![Ofensiu]
    T. Cargol | 05-12-2008

    t'ha quedat aquest relat, continuació d'aquell, "vostè té un problema i aquest problema es diu,..."
    De fet, només una vegada que jo sapigui, s'ha vist per la tele un senyor posant feixos de bitllets a una cartera - cartera de mà no de butxaca - mentre era responsable de les finances d'un partit i ha estat en la figura del responsable de finances de la u de ciu.
    Però "qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra" - ho sento per la frase evangèlica, em vaig criar intern entre capellans dels 11 als 17 i no, no em van posar la ma a sobre, tenien la possibilitat d'esbravar-se a la ciutat, suposo. (Però vaig patir com un "condemant, redeu", amb aquells exercissis espirituals guantanameros).

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

95513 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/