Neurona Zero, Fórmula U

Raons que no venen al cas m'han permès veure el televisor aquest cap de setmana que ja s'allunya. A casa no tinc aquest aparell (crisi apart, cada cop que me'l miro em reconvenço de no comprar-lo).

Aquesta circumstància li ha costat al meu esperit un inesperat, injust costipat: he quedat glaçat d'ànima i esmaperdut. La TV3, que no se sap de qui és -però meva no-, li dedica una atenció fora de mida a la reunió de fatxendes, sàtrapes, industrials benzinaires, mocosos ridículs... corejats per unes belles senyoretes que ens retornen a aquella imatge de la dona objecte que -il·lusos!- pensàvem que s'havia esborrat de la cultura. Ruboritzat i encongit d'estómac, vaig veure el paper de les dones als circuits: besar la galta del campió i també la del patrocinador, i si s'escau, del xicot de la mànega. Posar-se al seu costat, rebuscar la ganyota de la felicitat divertida i esperar el clic de la càmera. Després, els nois -coberts d'una armadura de logotips- es dediquen a fer allò que ha estat la seva ambició vital: pitjar l'accelerador, avançar-se, fer-se la punyeta, cremar benzina inútilment en un circuit tancat que no va enlloc. Els espectadors aplaudeixen i beuen cervesa. Endrapen pizzes en porcions, entrepans de frankfurt rescalfat, més llaunes de cervesa. Molts d'ells es cobreixen el cos o la testa amb logotips d'indústries automobilístiques, emulant els noiets que cremen decilitres de gasoil en un minut. Criden, aplaudeixen, miren els escots de les dones, es graten els genitals quan passa una majorette. Pincen una nova llauna de Duf o de Heineken i escolten el xiulet que fuig per la boqueta d'alumini. Beuen altra vegada, un doll de cervesa els cau per la barbeta i fa una pinzellada a la samarreta, ratllant el logo de Red Bull, de Shell, de Movistar. Les gotes fresques arriben a la falda, travessen els bermudes i refresquen els genitals sobreescalfats de sol i de visions de cheerleaders.

A baix, a la pista, els noiets ens expliquen quins són els valors que compten: córrer més que tu, avançar-te i barrar-te el pas. L'olor de la benzina llençada excita i emborratxa. El combustible -cremat en va- remet vagament a una orgia cal·ligulesca on l'esperma es vessa a grans dolls. La virilitat gloriosa clama al cel: el mascle encara senyoreja la terra asfaltada!

[Fa uns anys, un conegut es va comprar una moto de gran cilindrada. Ningú no li coneixia aquesta dèria, i un vespre de vins i cerveses algú li ho va dir així:
-Escolta: com és que t'has comprat aquesta Kawasaki?
-Mmmm (va somriure ell). No saps quina sensació tan bona és sentir que entre les cames i ha una potència infinita.]

I tot això ens ho propaga la televisió pública amb un desplegament de mitjans impressionant. La televisió que en el seu ideari es proposa fer una tasca de difusió cultural, d'expansió dels punts de mira. Allà baix es crema benzina perquè sí, per a difondre noms de marques del què sigui: bancs, telèfons, pneumàtics, oli per a lubrificar motors. El festival sobre rodes de les coses insostenibles. I tots aplaudint i olorant cuixes jovenetes.

Els presentadors que hi envia la TV3 també donen la talla: una colla de mascles euforitzats, molt masculins, de vocabulari senzill i planer, repuntat per una col·lecció d'adjectius extrets de l'èpica medieval. Dirigits per un periodista panxut i galtaplè, prototipus vivent de l'home que arrepenja el colze a la barra del Saratoga o al Riviera de Castelldefels. Els trobem a la tarda, a la nit, a la matinada, a les notícies (com que era el trist cap de setmana sense futbol, van ocupar uns vint minuts del telenotícies).

Tot un cas de pensament nul. A què juga la Mònica Terribas? Quan va ascendir a la direcció de la TV3 recordo que va dir més o menys que "una altra televisió és possible". Molt bé. I jo esperant. Em recorda una mica quan en Carod va dir "una altra manera de fer política és possible".

Quan la Terribas va ascendir vaig pensar que potser m'hauria de gratar la butxaca i comprar-me un receptor, proveït de la TDT. Ara ho he deixat de pensar, però a més a més penso: i si fem objecció fiscal a la TV3? Demano que la part proporcional dels meus impostos destinats a la tele es destini a una altra cosa. Qualsevol cosa inútil, no ho sé, la sanitat, o els fons per a fer front a la Llei de la Dependència, o a les beques de menjador de les nenes i els nens d'algun barri miserable.