Arquitectura efímera

Un relat de: Hecate33
Preferia la fusta i el maó al vidre amb ferro. Els edificis, deia, són éssers vius i han de construir-se amb materials vius. Recorda amb orgull quan li varen acceptar
aquell projecte de capella amb els finestrals d'alabastre, com les esglésies romàniques que tant li agradaven. En acabar de llicenciar-se com arquitecte va haver de treball fent pisos de baix cost on el que importava era el preu baix dels materials i de la mà d'obra. Ho va entomar com va poder i va trobar sortida als seus somnis en construir-se una llar, ecològica i sostenible, detall a detall.
Amb les escriptures de la casa a la mà es dirigia cap-cot al banc per formalitzar-ne la segona hipoteca. Ara, soci principal d'una constructora d'autopistes, necessitava els diners per a reflotar l'empresa a punt de fer fallida per manca de treball. La crisi d'aquells anys s'havia encebat amb la Construcció Pública; els amics polítics l'havien deixat de banda i a poc a poc havia quedat sol davant d'una empresa massa gran envoltada de voltors que en volien els pedaços encara rendibles.
A les portes del banc, damunt la vorera, hi havia un home assegut amb un rètol. "Lladres. Torneu-me la casa que us he pagat amb escreix" . Va imaginar-se a ell mateix assegut al costat de l'home amb un rètol idèntic. Aquest era el seu futur més immediat si les coses no canviaven ràpidament i a millor. No va entrar al banc, indecís com estava des de feia dies, va donar tot un tomb a l'edifici i es va perdre pels carrers propers.
Caminava sense rumb i sense pensar on anava. Ja no li quedava res del que havia estat la seva vida. La dona l'havia deixat, els fills eren grans i vivien o estudiaven a l'estranger... Va entrar a un parc públic on solia passejar els diumenges amb la família. Un sense-sostre muntava a un racó una estructura amb plàstics i canyes fent un redós on protegir-se del fred. Va adonar-se que no se'n sortia, que li feia falta algú que li donés un cop de mà. Sense pensar-ho va apropar-s'hi i va agafar una de les canyes que mig penjaven i la va lligar amb seguretat a una altra.
El sense-sostre li va donar les gràcies i li va demanar diners per a un entrepà.
L'arquitecte va dir que sí, però que abans havien de reforçar aquella cabana o allò cauria al primer cop de vent. Recolliren branques d'alguns arbres propers i es posaren a la feina. Els escassos vianants que passaren per allí els miraren sorpresos: l'arquitecte d'americana i corbata amb el sense-sostre amb xandall i parracs. Eren les dues del migdia quan acabaren i anaren a dinar junts al quiosc del parc. L'arquitecte somreia i escoltava les històries imaginàries o certes del sense-sostre que no parava de xerrar, beure i menjar.
Quan va tornar a casa seva, amb els papers de l'escriptura sota el braç encara dins la cartera, va pensar en no tornar al banc l'endemà. Va trucar a un amic, dels pocs que li quedaven ara, i va proposar-li quedar demà per dinar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: