Tren a Barcelona

L’home està esperant que arribi el tren. Porta abric llarg i un vent lleuger li mou els cabells i fa que es posi les mans dins les butxaques. Està dempeus, amb la vista perduda sense fixar-la en res en concret. El seu rostre té un rictus entre enfadat i trist. L’anunci de l’altaveu ...rodalies destinació Barcelona... el treu de la seva immobilitat i el fa girar el cap. Tombant la corba de les vies veu el morro del tren que s’apropa. A l’andana tothom es mou, agafant posicions per pujar al comboi i, si es possible, trobar un seient lliure. Ell no ha tingut sort i la porta del vagó s’atura dos metres més enllà d’on ell es troba. Hi ha corredisses i empentes. El vagó va força ple i l’home, resignat a quedar-se dempeus no s’apressa. S’escolta l’avís de tancament de portes i el tren es torna a posar en marxa. Troba un espai lliure entre dos nois estudiants i un hindú que porta unes caixes lligades amb cordill. S’agafa a la barra de la plataforma i
-Perdoni, són seves aquestes ulleres? –li pregunta una noia asseguda als seients abatibles de la plataforma. L’home es mira la jove i pensa que té la bellesa que tenen tots els joves, aquella claror en la mirada que ell ha perdut fa temps. Un altre passatger contesta la pregunta:
-Ostres, que són les meves!. No m’he adonat que m’havien caigut de la butxaca. Quina sort he tingut!
El passatger afortunat ha apartat l’home per a poder passar i s’ha ficat entre ell i la jove. El desconegut en agafar les ulleres, prova d'encetar conversa.
-Jo prenc aquest tren cada dia. I t’hi he vist sovint. Treballes o estudies?
L’home somriu. La pregunta és un clàssic pel que no passaran els anys. No està amatent a la resta de la conversa, perdut en els records de la seva pròpia joventut.