Perdre el tren

Un relat de: Hecate33
La Dolors i jo correm per l’immens hall de l’estació de tren, desesperades per pujar a l’AVE que és a punt de sortir. Els altaveus n’anuncien estridents la sortida immediata i les nostres passes ressonen descompassades damunt les lloses. Sortegem com podem la massa de viatgers per arribar a l’andana. La maleta que arrossego dóna tombs a dreta i esquerra colpejant la gent que ens entorpeix el pas. Dono una empenta a una dona per passar al seu davant i sento com li cau el mòbil al terra. Hem aconseguit arribar a les escales automàtiques. La meva germana està un parell de metres davant meu aturada per la gentada mentre l’enginy metàl•lic baixa grinyolant. Desitjaríem que l’escala ens fes arribar en un no res a l’andana però va massa a poc a poc. La Dolors mou el braços i crida amb totes les seves forces cap el tren: Esperi’ns! No tanqui les portes! –diu dirigint la seva cridòria a un dels factors, clau en mà, que mira direcció al maquinista. No la vist. Atrapades a l’escala automàtica pels viatgers del davant, escoltem impotents com el comboi arrenca. Ferro sobre ferro, grinyols i udols feridors que es van perdent a la llunyania.
Tot és ja inútil. Amb el cor bategant a cent, deixo anar un sospir resignat i destenso els muscles. En mig la gentada que baixa per l’escala mecànica em concentro en respirar de forma lenta. Obro la boca i prenc aire, alé rera alé. Passo de la gent que em mira burleta. Els ignoro i, per un moment, acluco els ulls.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: