Anna Voltas i Saravah a la Plaça Rius i Taulet: retrat psicològic imaginari i descripció de l'actuació

Anna Voltas i Saravah a la Plaça Rius i Taulet: retrat psicològic imaginari i descripció de l'actuació

A les 12 en punt comenca a cantar, L'AV, amb puntualitat germànica, al memorial Tet Montoliu; les cançons les fan totes en portugués - brasilè, diríem -. L'acompanyen Jaume Vilaseca al piano, Jordi Ruíz al baix i Daniel Levy a la bateria.

L'AV és una dona més madura que jove, la seva cara presenta el treball del temps i els esdeveniments, essent atractiva alhora.
És prima, té una bona figura; presenta una certa contraposició: el seu bust i els seus malucs; el bust és menys poderós. Quan comenta a cantar no saps d'on treu aquella veu afinada i forta. Destaquen, doncs, els seus malucs tapats per una faldilla negra amb punts redons blancs.

Domina l'estil brasiler i te un accent convincent.

El posat a mi em fa l'efecte d'una dona que ha sigut tímida però s'ha sobreposat als elements. Com si hagués aconseguit sortir a l'escenari amb esforç. Poc a poc es deixa anar i el seu ball és menys de compromís.

El ball es concentra en els seus malucs que és on un fixa la vista; la tècnica de ball presenta moviments dels que es veuen en les dones brasileres. La part superior del cos roman més estancada, en els estàndards europeus -protestants, diríem -.

El braç esquerre paga el pato de la seva afinació, comportant-se de manera "clumsy" com diuen els anglesos. Amb la seva turpitud sembla que l'ajudi a concentrar-se i en sigui element indispensable. És com si digués no tinc recursos mentals suficients per cantar i deixar el braç normal al mateix temps.

Les cançons li van sortint bé, amb ritme i força - hi ha un moment que diu: atacarem la peça x i realment, tot i ser una cançó brasilera, és com si l'ataquessin per l'empenta amb que l'emprenen.

Tot i això, sembla que al mateix temps canta repassa els ingredients del sofregit, tal com diuen que saben fer les dones, sempre multiplicant-se o dividint-se, no ho sé.

Em pregunto si un vell amor frustrat no l'haurà modelat, no haurà estat la causa de les seves cançons brasileres: hi ha desconfiança cap als homes? Per un moment tinc la sensació que no deixa una petita pausa - mentre segueix cantant, vull dir - per a que el piano ressalti més en alguns passatges en que realment cantant i pianista es reforçarien - sempre al meu entendre que no és molt versat en temes musicals -.

Davant meu tinc un espectacle visual addicional realment únic, la nena d'una parella que té una edat de 10 a 12 anys alça els braços, joves i molsudets i agafa l'espatlla de la mare i el pare com si els volés unir per sempre en aquell moment; tinc davant els seus rissos brillants: no he pagat per veure aquest espectacle tan esplèndid que no s'acaba aquí, fa un petó a la mare i al pare i els envolta amb els seus braços, a cadascun per separat: veig el perfil de la mare tornant-li petó amb aquell amor absolutament gratuït i generós.

L'AV segueix amb el seu cant; cançons per moments de ritme més calmat.
Hi ha un moment que els acompanyants - tots excel·lents - van fent el seu solo; el del pianista avui és excepcional: ho veig en l'expressió del baix que somriu com dient avui tens el dia Vilaseca: si ha estat espectacular: després el buscaré en el disc que els he comprat - L'AV s'ha preocupat d'anar-nos recordant diverses vegades que el podem adquirir sota la carpa de vora el campanar de la plaça, cosa que inevitablement hem fet.

Vilaseca aparentment sembla que no faci res: ulleres negres, somriu i fa un gest amb el cap quan l'aplaudim, girant-se una mica cap al públic; impertèrrit sembla que no hi hagi esforç per part seva, tot li és natural. Desprès el veig acompanyant al petit Vilasequeta i em sembla com si el recordés d'altres anys.